Palmerar i productes agropecuaris de qualitat

Les mobilitzacions d’agricultors i ramaders que hem vist les darreres setmanes posen de manifest la profunda crisi que arrossega el sector agropecuari des de fa dècades. Són diversos els factors que han portat a la situació actual d’un sector que és molt ampli i divers; i no és objecte d’este escrit entrar en la seua anàlisi en profunditat. Si que intentaré explicar però, el paper que pot jugar el palmerar en esta tessitura. 

Els darrers vuitanta anys, l’anomenada revolució verda ha permès un increment notable de la producció d’aliments arreu del món, gràcies a la selecció varietal de cultius i ramats i gràcies també a la mecanització de la producció, l’increment dels regadius i l’ús d’adobs inorgànics, herbicides, insecticides, fungicides, hormones, antibiòtics i un llarg etc. Un model agrari que depèn de l’ús intensiu de recursos materials i energètics, que han suposat un increment progressiu de les despeses de producció. Això ha exigit la capitalització de les empreses del sector i ha donat lloc a la creació de grans explotacions agroindústrials i de macrogranges de cria intensiva d’animals, que atrauen grans capitals i que, per competència, van eliminant les petites i mitjanes explotacions tradicionals, la majoria d’elles d’origen familiar. 

D’esta manera, la producció d’aliments ha deixat de ser un servei basat en la qualitat dels productes, per a convertir-se en un negoci basat en l’obtenció de beneficis. Un bon negoci per alguns, però que dona un pitjor servei als consumidors, als que ofereix productes que han perdut qualitats nutricionals i organolèptiques, i han d’estar sotmesos a normatives cada dia més estrictes, per a garantir que els perillosos productes que es fan servir, no acaben posant en perill la salut de les persones. Un model de producció que genera forts impactes sobre la biodiversitat, els aqüífers i ecosistemes, els sòls, el canvi climàtic, els cicles biogeoquímics i la salut de la ciutadania. A més, sota el paradigma del creixement continuat i indefinit, aquest model porta a esprémer més i més els petits productors i els treballadors del sector, i a intensificar els impactes sobre l’entorn fins arribar a situacions tan greus com les que hem vist al Mar Menor, Doñana i molts altres llocs. Per no parlar del fet que moltes d’estes empreses s’emporten la producció a ultramar, per abaratir costos i per a burlar les normatives ambientals i de seguretat alimentària que els imposa la UE. 

Des de fa dècades però, se va obrint camí una agricultura i una ramaderia que obtenen productes de primera qualitat, fent servir tècniques respectuoses amb l’entorn y amb les persones. Tècniques basades en la regeneració del sòl agrícola mitjançant l’ús de rostolls, adobs orgànics i maquinaria poc agressiva amb aquest, el control biològic de les plagues i la vegetació, el foment de la pol·linització natural, la biodiversitat, etc. Així, s’optimitza el rendiment dels processos naturals i, en bona part, s’estalvien les oneroses despeses de l’agricultura dominant. Un nou model agrícola que està sent impulsat des de la UE i des de la Generalitat, per ser un model desitjable tant a nivell productiu, per la gran demanda que tenen els productes obtinguts, com a nivell social i ecològic, per l’oportunitat que suposa per a les petites i mitjanes empreses i per a facilitar processos com la incorporació de la dona, el relleu generacional, la restauració del medi natural, etc.  

En este context, tant el palmerar com la resta del Camp d’Elx tenen una bona oportunitat si se sap donar valor als actius dels quals es disposa i se saben bastir les aliances necessàries. Particularment, l’ecosistema del palmerar és molt adient per aquesta tasca per la seua productivitat, la seua capacitat de regeneració del sòl agrícola i per l’important estalvi d’aigua que permet, en un temps en el que el recursos hídrics són cada dia més escassos i més cars. D’altra banda, la producció sostenible d’aliments de qualitat, en un entorn que ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat -que, a més, d’esta manera recupera la funcionalitat perduda- seria la millor promoció que podem imaginar per al palmerar i per a la ciutat. Al mateix temps que el palmerar recobra la seua funcionalitat, se garanteix la seua viabilitat i continuïtat, amb tots el beneficis ecològics, socials i econòmics que això representa, tant per a la ciutat com per als ciutadans. 

Una iniciativa com esta podria basar-se en la col·laboració publico-privada, en la línia d’alguns projectes que ja s’estan portant a terme ara mateix en el nostre entorn, i que podrien servir com a model. Precisament el proper 25 d’abril tindrem ocasió de conèixer alguns d’estos projectes i de debatre sobre ells, en una jornada d’experiències que tindrà lloc a la seu de la UMH d’Elx a la Plaça de Baix. Una convocatòria oberta a la participació de l’Administració, entitats privades, empreses i ciutadania en general, que representa una bona oportunitat per aprofundir en el tema. Tot plegat seguint les directrius de la UE en quant a transició ecològica, restauració de la naturalesa, pacte verd, resiliència, etc.

Afortunadament, hui dia existeixen maneres viables de cultivar els horts i, a més, hi ha recursos econòmics per a fer-ho. El que ens sobra és retòrica, negacionisme i demagògia sobre el palmerar. Cal que ens apliquem a bastir projectes i a posar-los en practica i que deixem de lamentar-nos per la situació, i de repetir-nos que no hi ha solucions per al palmerar; perquè si que n’hi ha. En lloc de passar-nos la vida reclamant que ens tornen el que està a Madrid, cal que ens decidim d’una vegada a donar valor i a gestionar correctament el que tenim ací. Un patrimoni riquíssim que va molt més enllà del palmerar.