04 de enero de 2020
04.01.2020
Información
Quadern de Biterna

La cova de les Bruixes

03.01.2020 | 23:00
Benimaurell i la vall de Laguar, amb Segària i la mar Mediterrània al fons.

Versos i bruixes


«M'agradaria tindre els versos de Jaume Roig que acabeu de recitar», ens demana l'amic Vicent Romans. Es refereix al passatge que „no ho hem sabut evitar„ acabem de declamar solemnement, en veu alta, al cor de la cova de les Bruixes, a Benimaurell: «Amb cert greix fus, / com diu la gent, / se fan ungüent / e bruixes tornen; / en la nit bornen, / moltes s'apleguen, / de Déu reneguen, / un boc adoren, / totes honoren / la llur caverna / qui es diu Biterna. / Mengen e beven; / després se lleven, / per l'aire volen, / entren on volen / sens obrir portes. / Moltes n'han mortes, / en foc cremades, / sentenciades / amb bons processos, / per tals excessos»...

L' Espill

Són versos antics: antiquíssims. Els va compondre Jaume Roig, al voltant de l'any 1460, en l' Espill o Llibre de les dones: més o menys quan Joanot Martorell estava començant a escriure el seu Tirant lo Blanc. Són escrits ací al costat de casa: a Callosa d'en Sarrià. Versos curts, de quatre síl·labes, que rimen per parelles (16.359, en el total de l'obra!): un pur artifici „un pur joc, enginy i divertiment„ de la paraula. Pronunciats a l'interior de la cova de les Bruixes de Benimaurell, els versos de Roig travessaven prodigiosament la frontera dels segles i remeten directament al misteri, la màgia, l'esoterisme i la superstició de l'edat mitjana.

Ungüents màgics

«Amb cert greix fus, / com diu la gent, / se fan ungüent / e bruixes tornen». El passatge no deixa de recordar que les bruixes vernacles tenen en uns misteriosos ungüents la clau i el secret per a convertir-se efectivament en bruixes, i poder volar. I és que les bruixes nostrades, si molt convé, poden volar enxancamallades sobre una granera (talment les de Walt Disney i les de la majoria de dibuixos animats i àlbums il·lustrats del món); o també dins d'una gerra; o a bord d'un llaüt (quan es tracta de bruixes marineres, capaces d'anar i tornar en una nit fins a les coses d'Amèrica per fer un aquelarre)... Tanmateix, la manera més freqüent que les nostres bruixes tenen de volar és la que expliciten els versos medievals de l' Espill: amb ungüents aplicats sobre la pell nua.

«Bruixes per ací, bruixes per allà»

El motiu de les bruixes que s'apliquen ungüents per poder volar és recurrent en el llegendari valencià. El podem trobar, per exemple, en la narració «L'albarder de Cocentaina», d'Enric Valor: «La dona, dreta davant la llar, s'havia llevat la camisa i estava tota nua. En una mà duia un barralet, d'on començà a abocar-se en l'altra un ungüent i a untar-s'hi conscienciosament tot el seu esperitat cos. Una volta untada, es posà una granera entre les cames». I Ciril, el marit de Vicenteta, la suposada bruixa, quan es decideix a acompanyar la seua dona, també acabarà nu i amb la pell plena d'ungüent: «Va acabar ella d'untar-se i el va untar a ell, que prèviament s'havia despullat del tot.»

En «El sabater i la seua muller», recollida per Sara Llorens de boca d'un informant de Bolulla (en les Llegendes alacantines, documentades entre 1926 i 1927), apareix igualment aquest curiós detall: «El sabater havia vist com les bruixes s'untaven amb un ungüent, i ell també se'n va untar.» També en «Un aprenent de bruixot», publicada l'any 1912 pel folklorista alteà Francesc Martínez i Martínez: «sa muller, traient una ampolleta d'un racó de l'armari, i quedant-se nueta, va comença a untar-se tota amb un líquid grogós que d'ella anava traient a ditades». I la referència es reitera quan el marit, «aprenent de bruixot», decideix acompanyar la muller en el vol màgic: «quan estava entretinguda fent l'operació d'untar-se, aparegué el marit, el qual, amb molta naturalitat, digué: "jo també vaig"; ella callà i començà a untar-lo, després d'haver-lo despullat.»

Química recreativa

Els untets que apareixen en aquestes llegendes de bruixes tenen a veure amb els coneixements etnobotànics i farmacològics de les dones remeieres que tenien un cert coneixement i domini de la natura. Al capdavall, els ungüents no devien ser sinó pocions extretes de plantes, animals i corfes d'arbres amb substàncies psicoactives. Pensem, per exemple, en l'estramoni, la belladona, la mandràgora, el cascall, el jusquiam negre, l'acònit... Ja se sap: alcaloides que, en general, són drogues d'absorció cutània, les quals, aplicades sobre la pell „especialment a l'engonal o les parts sexuals„ podien causar poderosos efectes al·lucinògens. Fet i fet, aquest efecte dels ungüents ens permet entendre com és que s'ha anat construint amb el temps la tradicional imatge de les bruixes volant a cavall d'escombres: només cal parar esment en els documents que parlen de dones nues cavalcant sobre pals de graneres empastifats amb els famosos ungüents, de manera que els alcaloides podien passar al reg sanguini òptimament a través de les mucoses genitals.

I tant que sí, que hi devien viatjar aquelles dones! A gosades vida que hi volaven, practicant aquestes inusitades formes de la química recreativa!

L'experiment de Will-Erich Peuckert

En el segle passat, el folklorista alemany Will-Erich Peuckert va voler experimentar en la pròpia pell „mai millor dit„ els efectes d'uns ungüents màgics que ell mateix havia preparat d'acord amb una recepta documentada en l'obra de l'extraordinari «professor dels secrets» Giambattista della Porta (1538-1615). Peuckert va preparar la untura a base de jusquiam, estramoni, acònit, belladona i rosella. I se la va aplicar. Aquest en va ser el testimoni, de la vivència: «Davant dels meus ulls ballaven primer cares terriblement deformades d'éssers humans. Després vaig tenir de sobte la sensació de volar quilòmetres i quilòmetres per l'aire. El vol es va veure interromput diverses vegades per profundes caigudes. Al final vaig veure la imatge d'una orgia amb grotescs disbarats sensorials.»

Menjar, beure i no creure

Un colocó històric, certament, el del senyor Will-Erich Peuckert. Però un colocó que, potser, ens permet d'entendre „insistim-hi„ quin ha estat l'origen cultural del motiu llegendari de les bruixes. Tornem, si no, als versos de Jaume Roig, quan descriu: «en la nit bornen». És a dir, que peguen voltes i es mouen a un costat i l'altre. No és aquest un idèntic comportament al de les joves bruixes i els joves bruixots contemporanis, bioquímicament desinhibits a les discoteques? Prossegueix: «moltes s'apleguen [...], / totes honoren / la llur caverna / qui es diu Biterna». Biterna. Sí: Biterna. És la cova llegendària on, segons l'imaginari popular medieval, les bruixes s'ajuntaven a festejar i celebrar la vida en orgiàstics rituals de ball, sarau, joia, impudicícia, desinhibició i plenitud. «Mengen e beven», acusa Roig, després d'haver dit que «de Déu reneguen, / un boc adoren». I no ens podem estar d'establir un nou paral·lelisme amb l'expressió actual que popularment descriu l'hedonisme: «Menjar, beure i no creure!»

Persecució

Amb la pell ben ungida d'alcaloides, les bruixes, com el mateix Will-Erich Peuckert, ben podien patir «grotescs disbarats sensorials» amb el dimoni en forma de boc ('cabró, o mascle de la cabra'), i la inquietant sensació de volar per l'aire travessant portes i parets: «després se lleven, / per l'aire volen, / entren on volen / sens obrir portes»... Tanmateix, les suposades bruixes s'arriscaven molt més que no als simples efectes fisiològics de la ressaca. Perquè aquelles dones sàvies i vitalistes van ser perseguides, jutjades i injustament condemnades per presumptes pràctiques de «bruixeria en connivència amb les forces del dimoni». Esborrona pensar-ho, però només entre 1580 i 1650 es van arribar a processar per bruixeria, a Europa, unes 110.000 persones, de les quals més de 60.000 van ser efectivament executades. Per dir-ho com Roig: «mortes, / en foc cremades, / sentenciades / amb bons processos, / per tals excessos».

Eren, certament, temps de polítiques suspectes quant al foment de la investigació, el respecte a la diversitat, la llibertat de culte i la igualtat de gènere.

La cova de les Bruixes

Per això, el dia que l'amic Vicent Romans ens apunta, per WhatsApp, «A Benimaurell una dona m'acaba de dir on està la cova de les Bruixes. Hi anem?», de seguida li contestem: «Xe! Interessantíssim... Clar que sí: anem-hi!»

„Des d'ací es veu. És aquella d'allí „ens indiquen des del restaurant Alahuar, que és on hem quedat amb Vicent„. La de baix és la cova del Tamborino; la de dalt, la de les Bruixes. No té pèrdua: baixeu al poble. El travesseu pel carrer del Llop, la plaça del Sacrament i el carrer del Pou, fins que vindreu a eixir al carrer del Príncep, o carrer Trinquet, que és el carrer on es juga a pilota. Enfileu-lo. Fins al final. I continueu tot recte. No deixeu el camí de carro, sempre amunt, que en un no-res arribareu dalt a la cova.

Sergi Rabosa

Just en el punt on naix el carrer Trinquet des del carrer del Pou, poc abans de coincidir amb el gran jugador de pilota que és Hèctor Vidal, Hèctor de Laguar „que viu i entrena en aquest carrer, on actualment es juga a llargues, i on tapat per l'asfalt hi ha encara la busca i el dau de jugar a perxa„, movem conversa amb Sergi Sòria, Rabosa, un alquimista autòcton que fabrica delícies gastronòmiques no aptes per a vegans: Embotits Rabosa.

„Tu has pujat mai, de xicon, allà a la cova de les Bruixes? „li pregunta Vicent Romans quan ja n'ha guanyat la confiança.

„Sí, clar! Jo i tots. Es diu la cova de les Bruixes o la cova de l'Estenedor. I té una història molt particular. Ací a la plaça, a primeries del segle XIX, en la invasió napoleònica, van vindre els soldats francesos. I, per fer un escarment, a una dona li van tallar els pits. I la gent va prendre por i va fugir. I clar: es diu la cova de l'Estenedor, perquè estenien allí la poca roba que tenien.

-I la cova de les Bruixes? Per què es diu la cova de les Bruixes? „ens interessem nosaltres.

-Perquè les dones que els agradava fer-ho se n'anaven allí dalt.

-Fer-ho? -provem d'aclarir.

-Fer-ho. Sí... Tot es resumeix en la qüestió sexual. Eren dones que els agradava fer-ho. I pujaven allí. I les acusaven de bruixes. I per això es diu la cova de les Bruixes.

El cel com a penyora

Ascendim fins a la cova en silenci. És una pujada curta, bonica, amb vistes corprenedores i una simfonia inefable d'olors: com de farigola, romer, olivarda, espígol, camamirla, argelaga i mil plantetes més juntes i barregades amb l'atàvica exhalació de la terra humida. Passada la cova del Tamborino, de seguida conquerim, una mica més amunt, l'àmplia cova de les Bruixes. I és des de la part més interna, damunt d'un llit de pedra, que recitem instintivament els versos de Roig: «Amb cert greix fus, / com diu la gent, / se fan ungüent / e bruixes tornen...»

Mentre els anem pronunciant ens adonem, com en una revelació, que l'esplendor de la llum del cel i de les muntanyes nues que la cova requadra és la penyora que ens hi han deixat totes les bruixes agosarades que, al llarg de la història, els agradava fer-ho... Percaçar somnis, coneixements, cossos, joies, delits, carícies, anhels. Desafiar prohibicions. Conquerir savieses. Conjurar alegries. Atrapar tendreses.

Amb veu baixa, taral·legem la lletra de la cançó «Bruixes», del gran Dani Miquel:

-«Ma mare és una bruixa que em va ensenyar a estimar»...

-Com? -pregunta Vicent.

-No res, no res: que la llum del cel, ací, és una de les llums més belles que mai no hem tingut l'oportunitat d'admirar.

-Ah! Per cert... M'agradaria tindre els versos de Jaume Roig que acabeu de recitar.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Noticias relacionadas