27 de abril de 2019
27.04.2019
Quadern de Biterna

La Verònica

La imaginació popular tendeix a embolcallar amb relats prodigiosos les coses que són percebudes com a importants...

27.04.2019 | 04:15
El monestir i la torre de la Santa Faç.

La imaginació popular tendeix a embolcallar amb relats prodigiosos les coses que són percebudes com a importants. I -ens sembla ningú no podria discutir-ho, això- una de les coses més importants que pot percebre qualsevol comunitat humana és la fe: el culte, la devoció, la religió. Per això, a Alacant, la Santa Faç és una referència inexcusable per a la configuració de qualsevol forma d'identitat popular col·lectiva. I, any rere any, amb independència de les conviccions religioses personals, el segon dijous després del Dijous Sant (onze dies després del Diumenge de Resurrecció, és a dir, el dijous immediatament posterior al dilluns de Sant Vicent), la ciutat d'Alacant es torna poble; i, creients o no, les alacantines i els alacantins -brusa negra, mocador al coll i canya de romer- baixen al carrer per participar multitudinàriament en la romeria de la Santa Faç. La ciutat queda buida: les cases i els comerços tancats, les places i els carrers deserts. I l'èxode festiu es dirigeix -rialles, converses, rotllets d'anís, mistela, dolçaines, tabalets, nanos i gegants- fins al caseriu de la Santa Faç, a l'horta d'Alacant, ben a prop del barranc de Lloixa. És la Peregrina. Hi insistim: un dels principals signes d'identitat de la ciutat d'Alacant.

Segons la tradició, la relíquia de la Santa Faç seria la vera imatge del rostre de Jesús, impresa sobre el vel amb què la Verònica hauria eixugat la cara del redemptor, durant la Passió, mentre aquest portava la creu camí del Calvari. Es tracta, curiosament, d'un motiu popular que no apareix recollit en cap dels quatre evangelis canònics. Fet i fet, ni tan sols no hi apareix, en els Evangelis, la menor referència al nom de Verònica. Es tracta, com se sap, d'un nom que la etimologia popular fa derivar del llatí vera («vertadera») i del grec icona («imatge»), però que ben podria procedir, en canvi, del nom macedoni Berenice («portador de victòria»). Siga com vulga -hi insistim-, és un nom que no trobem ni en Lluc, ni en Joan, ni en Marc, ni en Mateu. Ens cal recórrer a l'evangeli apòcrif de Nicodem per a poder documentar el nom de Verònica. Apareix en el capítol V dels Actes de Pilat, referit a la dona que és sanada d'unes greus hemorràgies quan aconsegueix tocar la túnica de Jesús. Es tracta, això sí, d'un personatge que fàcilment podem identificar amb el que innominadament apareix en els evangelis canònics de Marc (Mt 9,20-22), Lluc (Lc 8,43-48) i Marc (Mac 5,25-32).

Tanmateix, la tradició de la reproducció del rostre de Jesucrist sobre el llenç de Verònica respon a un motiu que es difon molt més tardanament, a partir del segle VI, sobre la base del conegut relat llegendari del guariment de Tiberi gràcies a un retrat de Crist. Segons aquest relat, Tiberi, malalt, hauria sentit parlar dels miracles de Jesucrist i hauria demanat que li'l portaren a Roma. Però Crist ja havia estat crucificat i, en conseqüència, només li van poder portar a Tiberi el retrat que en conservava aquella dona, Verònica, que s'havia curat tocant-li el vestit. Amb aquest retrat n'hi hauria hagut prou, en qualsevol cas: perquè la simple visió de la imatge del rostre de Jesucrist hauria fet sanar l'emperador. Aquesta narració popularment difosa sobre la curació de Tiberi (que en un primer moment es refereix a un retrat pintat per la dona per a recordar la imatge de Jesús), amb el temps s'acabaria vinculant a la Passió i al sabut gest de la Verònica eixugant amb el vel la sang i la suor del rostre de Crist.

La bona qüestió és que, al llarg dels segles, l'episodi de la Verònica eixugant amorosament el rostre de Crist en la Passió i el consegüent prodigi de la reproducció i la conservació de la imatge de la Santa Faç de Déu fet home han arrelat d'una manera especialment intensa, íntima i afectuosa en la religiositat popular. Tant és així que, a pesar de no aparéixer en cap dels quatre evangelis canònics, aquest episodi ha estat inclòs, fins i tot, com la sisena de les estacions del Via Crucis («Santa Verònica eixuga la cara de Jesús amb la vera icona»), i ha acabat formant part essencial de l'imaginari catòlic universal, amb devocions tan ressenyables com la del Santo Rostro conservat a la Catedral de Jaén, la del Volto Santo de Manoppello, o -sobretot- la de la Santa Faç d'Alacant. Per cert: ningú no hauria d'estranyar-se de la multiplicitat de llenços conservats amb la reproducció de la Santa Faç, per tal com aquesta aparent paradoxa quedaria fàcilment resolta amb la possibilitat especulada que la Verònica hauria plegat el vel un parell de voltes, de manera que la sang i la suor podrien haver-hi impregnat fins a quatre imatges -com si d'una primera, precoç i prodigiosa multicopista es tractara.

La Santa Faç a Alacant

I com hauria arribat la relíquia de la Santa Faç a Alacant? Segons la tradició popular, el llenç hauria passat de Jerusalem a Xipre, i d'aquesta illa a la capella del papa de Roma. Ja a Roma, el pare Pere Mena, mossén de Sant Joan d'Alacant, hauria pogut obtenir la sagrada relíquia, com un singularíssim regal, de mans del cardenal valencià Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI. En tornar a Alacant des de la ciutat papal, el pare Mena hauria guardat acuradament el venerable llenç dins d'un cofre, ben al fons. Però quan el va obrir es va adonar que la relíquia, miraculosament, s'apareixia al damunt de tot!

Davant d'aquell prodigi, els alacantins van començar a venerar tan miraculosa relíquia. I, davant de l'escassetat d'aigua, van decidir traure-la en rogativa per invocar la pluja. Sembla que era el 17 de març de 1489, i que es proposaven portar la relíquia des de la parròquia de Sant Joan fins a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels, a Alacant, quan, en arribar al barranc de Lloixa, el pare franciscà que portava la relíquia ja no podia sostenir el llenç, de tant que pesava: en aquell moment, precisament, de l'ull dret de la imatge va començar a brollar una gran llàgrima. És el cèlebre miracle de la llàgrima, de la Santa Faç. Just en aquell lloc, a la vora dreta del barranc, es va decidir construir un edifici on poder conservar-la, la relíquia: es tractaria d'una primera i primitiva església de la Santa Faç. Més tard s'hi construiria un monestir de jerònims. I l'any 1518 aquest monestir passaria a ser confiat a les germanes clarisses coletines de Gandia. Al costat de l'edifici, de més a més, es van construir un parell de torres defensives per a la protecció de les religioses i dels habitants del llogaret. Una d'aquestes torres, la coneguda Torre de Santa Faç, és la que encara s'hi conserva, amb els seus bons vuit metres de costat, els seus sòlids i pesants carreus de color mel, i la icònica imatge de les quatre cantonades superiors rematades amb garites. Durant la segona meitat del XVIII tant el santuari com el monestir van ser reedificats, i el conjunt va adquirir l'aparença definitiva de l'actualitat.

Altres prodigis de la Santa Faç

Després del miracle de la llàgrima, encara se'n van produir més, en aquell memorable mes de març de 1489 -sempre segons la tradició popular alacantina. Així, per exemple, quan es va organitzar una nova processó de la relíquia cap a l'ermita dels Àngels, s'hi van congregar tants fidels que el pare fra Benet de València va haver de fer la predicació enmig del camp, davall d'un pi. En acabar la intervenció, va agafar el llenç i, a la vista de tots, es va elevar inopinadament per l'aire, fins que al cel van aparéixer dos altres façs com les que el pare Benet portava a les mans: tres façs, en total. Vuit dies després, els feligresos tornaven a reunir-se en aquell mateix lloc, i fra Benet hi va tornar a predicar. Al final del sermó, quan va beneir tots els qui s'hi havien congregat amb la Santa Faç, al cel es va poder veure clarament, i durant prou temps, una creu brillant que -lògicament- va causar gran admiració entre els assistents.
Tampoc no falten, en l'imaginari popular santjoaner i alacantí, relats i creences que apunten que, quan va brollar la llàgrima de l'ull de la venerada imatge, un feligrés agosarat la va voler tocar: el dit se li va quedar blanc com la neu; i la sang, durant un temps, va deixar d'arribar-hi. O bé que els caps de casa de dues famílies notòriament enemistades es van commoure amb aquells senyals prodigiosos i es van fondre en una sentida abraçada: van trencar a plorar i es van perdonar recíprocament tots els greuges històricament acumulats, just al lloc on ara hi ha una creu de fusta commemorativa, en el camí que porta al monestir.

Igualment coneguda i recontada seria la intercessió de la Santa Faç davant de les treballadores de la vella fàbrica de tabacs de la ciutat, quan el 20 de maig de 1844 se'n va produir l'incendi de les instal·lacions: segons la tradició oral de la ciutat, la intervenció protectora de la Santa Faç Divina va ser la que va salvar la vida de les treballadores en aquella compromesa circumstància. Quan les flames s'escampaven pertot arreu, les treballadores haurien invocat enmig d'un infern de fum i foc: «Faç Divina, misericòrdia! Faç Divina, misericòrdia!». I la imatge de la Santa Faç s'hi hauria aparegut, portentosament i redemptora, per obrir un corredor entre les flames i facilitar l'eixida a totes les treballadores.

La Peregrina

La tradició, la llegenda i la memòria -com també la història, l'art i la pedra- esperen, un any més, el peregrinatge dels alacantins i les alacantines a la Santa Faç. Nosaltres l'hem volgut fer uns dies abans: pel plaer d'admirar amb tranquil·litat aquest lloc sagrat i tel·lúric de la Santa Faç; amb tots els miracles de la rutina quotidiana. Una colla de xiquets juga amb un baló sobre la plaça diàfana, i fa servir la vella pedra juliana amarronada -pedra calcarenita de la serra Grossa o serra de Sant Julià- com a improvisada porteria de futbol. En un racó de la plaça, les cadires i taules d'un bar disposades a manera de terrassa acullen les converses disteses i relaxades d'uns pocs parroquians, que celebren discretament el prodigi de l'amistat amb el seré i encalmat ritual litúrgic d'una cervesa, una Coca-Cola, unes olives o una la borsa de patatíviris (que és com en diuen, a Alacant, de les papes o creïlles fregides).
Fora, a l'exterior, mentre la vesprada comença a declinar, admirem la solidesa de la sòbria i bella construcció: la delitosa fantasia de la façana barroca del temple, amb l'alçat amb forma de quadrat perfecte, al centre del qual se situa la portada, constituïda al seu torn per tres nous quadrats perfectes, de dimensions successivament minvants, l'un damunt de l'altre. Columnes salomòniques que evoquen les de la portalada de l'Ajuntament d'Alacant franquegen la gran porta d'accés, sobre la qual podem admirar un espectacular relleu al·lusiu al miracle de les tres santes façs aparegudes al cel. I a la dreta, a escala menor, la portada del convent ofereix només dos cossos, però il·lustra igualment el visitant amb un nou relleu sobre la porta, aquesta vegada amb la representació del miracle de la llàgrima.
Ja a l'interior -ens han tancat la porta principal, però hi hem pogut accedir per la porta lateral, encara oberta abans del tancament de l'edifici a les 20.00 h- el silenci de les pedres del temple ens acull ascèticament. Ens invita a l'espiritualitat i el recolliment. Si l'altar ens resulta enormement suggeridor per la facultat didascàlica de quatre relleus simbòlics que recreen altres tants prodigis de la Santa Faç ací reportats (la reconciliació dels caps de família, la levitació de fra Benet i les tres façs al cel, el miracle de la llàgrima, i l'incendi de la fàbrica de tabacs del 20 de maig de 1844), la veritable meravella es produeix en la visita al cambril. La fascinació que produeix aquest espai reduït, tan simbòlic, és indefectiblement majúscula. Cap alacantina o alacantí no s'hauria de morir sense haver visitat aquest gloriós habitacle situat darrere del sagrari, perquè s'hi conserva una autèntica meravella de la pintura del sis-cents valencià: la volta hexagonal, atribuïda al valencià Joan Conchillos Falcó (1641-1711), amb els sis elements de la Passió portats per àngels (la columna, la corona, la creu, l'escala, la llança i, per descomptat, el llenç de la Santa Faç); presidint l'espai, l'altar amb el venerat reliquiari de la Santa Faç; i en tres dels costats, llenços espectaculars del mateix Conchillos representant els tres miracles sabuts de 1489: el miracle de la llàgrima, el prodigi de les tres façs i la predicació de fra Benet de València.
Dijous, aquest reduïdíssim espai serà una mena d'òmfalos, melic o centre gravitacional de l'alacantinitat més multitudinària i genuïna -religiosa o no. Es preveu que més de 260.000 persones puguen participar en el tradicional i singular romiatge. No tots els peregrins, per descomptat, arribaran fins ací: ja se sap que des de fa anys la dimensió lúdica de la Santa Faç ha començat a eixir-se'n de mare, i que milers i milers de joves alacantins opten per celebrar una romeria alternativa a la platja de Sant Joan, ingerint dosis notabilíssimes d'alcohol i practicant formes poc saludables de la química recreativa... Que la secular tradició de Santa Faç hi quede convertida en un gran macrobotellot és, potser, un dels signes ineluctables del nostre temps. Però nosaltres, per descomptat, no hi tenim res a objectar: car cadascú és lliure de buscar (i de trobar) -Faç Divina, misericòrdia!- les dosis esperança, al·lucinació, meravella i irrealitat pels camins que preferisca; i amb la fe, la litúrgia, la festa o la fantasia que més li plaga. Això sí: sempre que no s'interferisca en els camins elegits pel peregrí veí.

Concomitàncies llegendàries

Detall de la portada del temple.

El prodigi del llenç que és guardat al fons d'un bagul i que miraculosament apareix a la part superior és, ben curiosament, idèntic al que s'explica a Benissa a propòsit de la Puríssima Xiqueta, quan aquesta venerada imatge arriba a la casa de Joan Vives com a regal d'agraïment de dos misteriosos pelegrins. Per cert: sobre l'arribada a Benissa de la imatge de la Puríssima Xiqueta i sobre la construcció de l'anomenada Catedral de la Marina tracta, precisament, el recomanabilíssim llibre de Teodoro Crespo La Catedral de la Marina. Tensions polítiques, religioses i urbanes en els orígens del nou temple parroquial de Benissa (1898-1902), que acaba d'editar l'Institut Alcantí de Cultur Juan Gil-Albert, i que despús-ahir va ser presentat en el marc de l'acte de lliurament dels Premis 25 d'Abril Vila de Benissa.

Pel que fa al motiu del miracle de la llàgrima, resulta evident la concomitància amb el miracle de la Mare de Déu del Loreto a Mutxamel. I és que, segons la tradició oral mutxamelera, l'any 1545, davant d'una preocupant sequera, van fer unes rogatives per invocar la pluja. Hi portava la imatge de la Mare de Déu mossén Llorenç Boix, el qual va començar a sentir als braços un pes enorme, multiplicat, sobrenatural. Entre tots, a penes si podien sostenir la talla. I quan miren la Mare de Déu s'adonen que una gran llàgrima li estava regolant galta avall. Just en aquell moment és quan va començar a caure del cel un pluja fina i benèfica: aigua, fertilitat i vida per als eixuts conreus dels mutxamelers.

Fet i fet, així va quedar recollit aquest miracle de la llàgrima de la Mare de Déu del Loreto en el Llibre de la Confraria de Nostra Senyora de Loreto de Mutxamel, de primeries del segle XVII:

Lo reverent que portava la imatge de Nostra Senyora de Lorito, que es deia mossén Llorenç Boix, es prengué a cridar dient: «Senyors, ajudeu-me dels braços [...] per sustentar tan gran pes com el que porte!» I, descobrint el vel de Nostra Senyora, trobaren com li eixia una llàgrima, i la veren córrer fins al mel de la cara on es mostra hui, per on fou tanta la misericòrdia que la gent cridà, que d'allà, fins a la església de Sant Salvador, tot temps los baté la pluja, que tant desitjaven...

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook