La iaia Lluïsa diu «Aquesta és l'última que ens feu» en el mateix to amb què diría «Sembla que plourà». No se li ha mogut ni un pèl, no li tremola la veu i no remena el seu llarg collar de perles, com fa quan se li'n va el cap. Té les mans tenses sobre la falda, ben estirades, mostrant les ungles ben pintades i els anells daurats.
-S'ha acabat-repeteix-, Aquesta és l'última que ens feu.
-Senyora -diu Rosa-, Ha sigut culpa meua. Aquest matí m'hauria d'haver esperat a la porta del col.legi, i assegurar-me que entraven. He volgut confiar en ells i?
-Tu calla. La culpa és d'ells. S'ha acabat. Aquesta és l'última que ens fan.
-Dona? Tinga paciència.
-Que no Rosa, que no. Que m'és igual que siguen orfes. Fa un any que estem així. La custòdia la té Elisenda. Entenc que és jove, que amb vint-i-set anys costa encarregar-se de dues criatures d'onze. Entenc que té ganes de viure la vida, però?, jo ja he fet de mare, seua i d'Emma, que en pau descanse. -La iaia parla de la mort de la seua filla major, la mare dels bessons, amb una fredor que deixa pàl.lids els dos xiquets.- Quina hora deu ser ara a Indonèsia?
-A la zona on està Elisenda -Rosa mira el rellotge i calcula mentalment-, cap a les deu de la nit.
-De seguida que arribe a casa li telefone. I que s'apanye ella amb els xiquets.
