Aquell mateix dilluns a la tarda, Núria es contemplava satisfeta les ungles de les mans. Retallades i negres com l'atzabeja, així li agradaven. «Tètriques papallones de la nit», tal com cantava llavors Angèlica Ji, la seua cantant preferida. S'acostà les mans als ulls i va tornar a apartar-les lentament. Sí, li esqueien bé, a pesar del que digueren els seus pares. Què en sabien ells, al capdavall? La comparaven amb la seua germana Laia: dinou anys, universitària, estudiosa i avorrida. Així era Laia.
Però Núria era molt diferent. «Oh, pàl·lida i fràgil criatura, per què et dols?», cantava Angèlica. Núria portava els cabells a l'estil de la reina Cleòpatra (serrell curt i melena recta fins als muscles) i li agradava pintar-se els llavis de roig sang, de negre o de morat (segons l'estat d'ànim de cada dia). A les parpelles es dibuixava una ampla ratlla negra que li remarcava la verdor dels ulls. Quant a la roba, gastava pocs diners perquè la comprava en tendes i mercadets de segona mà: samarretes negres, texans i minifaldilles, mitges de fantasia, botes militars... Núria se sentia orgullosa de no ser una víctima de la moda, d'eixes que canvien de vestuari cada temporada segons les ocurrències de quatre modistes il·luminats.
I, és clar, en casa la mortificaven. Sobretot el pare, que s'avergonyia de la filla i estava entestat a fer-la anar pel bon camí. Qui menys la molestava era l'avi Joaquim, el més llest de la família als seus vuitanta-dos anys. Llàstima que, des d'uns mesos ençà, estiguera sempre tan desanimat i, a més, es fera el sord. Solament s'interessava per la lectura i, per això, la mare li portava llibres de la biblioteca del barri.
Al col·legi, Núria no tenia problemes: es duia bé amb tots els companys; al cap i la fi, a l'aula s'aplegaven alumnes de tots els estils, ètnies i nacionalitats. La convivència era esplèndida: cadascú s'ajuntava amb qui més afinitat sentia i deixava en pau la resta. Dels professors no es podia queixar tampoc, excepte d'Augusta, la profe de llengua castellana, que sempre insistia que s'esforçara més. Aquella pobra dona era un plom, tot i el seu aspecte juvenil i informal.
A pesar de no tenir cap amiga íntima amb qui compartir els seus secrets, a Núria li era igual. Totes les confidències (i en tenia moltes) li les feia a Aleix Tardagost, un alumne de batxillerat que mesos enrere se li havia acostat a l'hora de l'esbarjo i li havia dit:
-Per què et pintes els llavis de morat? Quan els portes vermells estàs molt més bonica.
Núria hauria pogut amollar-li qualsevol animalada, però es limità a mirar-lo lànguidament, com una bleda. Aleix tenia la veu agradable i els ulls sincers. Qui podia emprenyar-se amb ell? Per això, des d'aleshores, aquell xicot xarraire i desmanegat havia passat a ser la seua ànima bessona. Aquell dia ell havia complit disset anys i Núria li havia comprat en una botiga alternativa una polsera feta per indis de Guatemala. Aleix se l'havia posada molt emocionat i després s'havien fet unes besades en un racó amagat de l'institut.
Ai, Aleix! Ara es moria de ganes de contactar amb ell. Hauria pogut enviar-li un whatsapp, però li abellia escoltar la seua veu. Li telefonaria un moment, tan sols per dir-li com l'enyorava. Va abaixar el volum de la música i va marcar el número. «Va, agafa'l», va pensar amb un somriure de pàmfila. Aleshores algú va despenjar l'aparell a l'altra banda.
-Hola, Aleix! Què fas?
-No sóc Aleix, sóc son pare.
-Doncs passe'm amb ell, per favor.
-No puc, està llegint.
Llegint? Quina excusa tan ridícula! «L'amor és un cuc voraç», clamava Angèlica Ji, amb veu esquinçada.
-Diga-li que sóc Núria, per favor.
-Ho sent, Núria, però no vol posar-se. Em sap mal.
Núria va quedar-se palplantada, amb la boca oberta i l'aparell a l'orella. Què passava? Per què Aleix no volia parlar-li? De sobte un munt de pensaments negatius van turmentar-la i van fer-li venir basques. «L'amor et rosega la vida». Va llevar la música i va tornar a marcar el número. Aquesta vegada ningú va respondre-li, sinó que va saltar el contestador automàtic. Bé, li enviaria un whatsapp i esperaria la resposta.
Llavors, la mare va cridar-la per anar a sopar. A corre-cuita, va teclejar «T'estime. Toca'm», i es va guardar el mòbil a la butxaca. Quan Narcís, son pare, la va veure arribar amb el pijama de ratlles de tigre i les plantofes rosa, va fer una ganyota burleta.
-No sabia que estàvem en carnestoltes- va exclamar.
-Però si no te'n recordes, a mi el carnestoltes me la bufa.
-Núria!, parla'm bé si no vols endur-te un càstig!- va advertir el pare.
-Ai, el carnestoltes! Quina festa més especial! -va dir-. Una vegada em vaig disfressar de mariner i vaig ballar un tango amb rosa. Xxxxxttt... no ho digueu a ningú, però vaig aprofitar l'ocasió per agafar-la per la cintura i fer-li una besada. Era tan difícil trobar un moment d'intimitat! No com ara, que...
Extret del llibre «Una lectura perillosa»
Autor: Lourdes Boïgues
Coberta: Carles Barrios
Edicions Bromera
