Montse Barderi, (Sabadell, 1969), és escriptora, periodista i filòsofa, especialitzada sobretot en estudis de gènere i autora de diversos assajos i de les novel·les Perdre per guanyar, Los arcos del agua. Marta, mira'm, t'he de dir tantes coses, El amor no duele, Camí d'anada i tornada, Dones Úniques. El 2019 rebia el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la per l'obra La memòria de l'aigua, una novel·la que conta la història de tres generacions de dones: la Clemència, nascuda a Bellparatge a finals del segle XIX; la filla Rosalia, que viurà la revolució industrial a la Catalunya més pobra, i la Núria, neta de la Clemència, que lluitarà per tindre la formació, la llibertat i l'amor que no van poder gaudir ni la seua àvia ni la seua mare.
Amb narradors en primera, en segona i en tercera persona i amb registres lingüístics diversos que s'ajusten a l'edat, el temps i la procedència d'aquests l'autora va encadenant les vides d'aquesta nissaga de dones en la que les baules principals són l'àvia i la neta, que representen respectivament l'inici i la culminació de la rebel·lió femenina contra la submissió i la discriminació a què tradicionalment ha estat sotmesa la dona. En aquest sentit el tractament de l'amor té un paper fonamental en la trama de la novel·la. De manera que entre l'àvia i la neta veiem l'evolució des dels matrimonis forçats i forçosos del segle XIX a la llibertat sexual i la plena assumpció de l'amor lèsbic del segle XXI. Sobre l'un i l'altre, plana en el llibre un altre motiu d'absoluta vigència avui dia: el maltractament, del qual -no cal dir-ho- tampoc se'n salven les estimes homosexuals.
La misèria i la incapacitat de comunicació marquen sobretot les dues primeres parts de la novel·la, tot i que la incapacitat per a comunicar sentiments les vides de les tres dones, fins i tot la de la Núria, en la qual se centra la tercera i última part i sobre la qual s'ha anat bastint la història de les altres dues a colp de records, que de vegades ens fan caure en la temptació de relacionar amb la biografia de la mateixa autora. Tot i que en aquest sentit, un dels paratextos que inicia el llibre ens ho deixa clar: «Cette belle histoire que était ma vie, elle devenait fausse à messure que je me la racontais» (Simone de Beauvoir, Memoires d'un jeune fille rangée). Fins quin punt la pròpia vida deixa de ser certa quan es literaturitza?
Siga com siga, La memòria de l'aigua és un llibre ple de poesia, una història relatada amb un llenguatge elegant, delicat i de vegades ben colpidor, amb una galeria de personatges femenins ben perfilats, que aposta pel poder de l'escriptura com a taula de salvació del naufragi a què estan sotmeses moltes dones de qualsevol condició social i opció sexual a causa la falta de comunicació i de la discriminació. Le recuperació de la memòria suposa, doncs, reconciliació i de la superació que determinen el destí final de les protagonistes. La memòria que ens recorda d'on venim i on és que hem d'anar.
