Sembla que les persones tenim un imaginari programat per a creure, de forma instintiva, que les grans històries, els esdeveniments insòlits i els arguments captivadors solament poden transcórrer en ciutats importants, en indrets exòtics o en paratges llunyans. D'alguna manera, tendim a creure que tot allò que ocorre en els nostres pobles i al nostre voltant només té un interés local o, a tot estirar, una dimensió anecdòtica.
Però ben mirat, no existeix cap equació ni logaritme que justifique aquest automatisme psicológic. Passen coses intrascendents llunyanes ciutats com ocorren grans històries en pròximes poblacions.
Com Benissa, per exemple.
Si parlem d'aquesta vila de la Marina Alta és inevitable -i una obligació- citar la seua església i esmentar el sobrenom de «La Catedral de la Marina» que la distingeix des de fa generacions. També és indefugible acompanyar-la d'adjectius com «monumental» o «imponent» que descriuen les formidables proporcions.
Però els qualificatius a voltes són exagerats o gratuïts, així que haurem de recórrer als quantificatius: les xifres. En aquest cas, a més són dimensions superlatives fins justificar el sobrenom.
Perquè «la Catedral de la Marina», ja s'ha dit, no és cap seu episcopal, sinó una església parroquial. Ara bé: no una qualsevol. Ho manifesten els 74 metres de llargària, els 35 d'amplària o els dos campanars que s'enlairen fins els 28 metres. Aprofundim un poc més: els foraments s'endinsen fins els 18 metres. El temple, a més, compta amb altres elements definitoris de les grans arquitectures religioses, com ara tres naus, rosetó central i cimbori.
Totes aquestes dades mesuren l'orgull dels benisssers -creients, agnòstics o ateus- per la construcció, que esdevé eix urbà de la mateixa manera que la patrona a la qual està consagrada constitueix un referent social. Per cert, el temple concita també l'admiració -disfressada de sarcasme- dels pobles veïns, que es pregunten per a què una església tan gran per a una patrona tan menuda. I certament, la figura de l'Immaculada Concepció ho és, de menuda (com s'encarrega de predicar el seu nom: la Puríssima Xiqueta).
El benisser Teodoro Crespo Mas va observar un dia les línies neogòtiques del temple amb els seus ulls d'historiador i, en compte de filar adjectius, es va plantejar preguntes: Perquè? Què fa una construcció com tu en un poble com aquest? Què va passar per a que, al 1902, una localitat de 5.000 habitants mamprenguera una obra tan engrescadora?
La resposta li va portar sis anys de recerques i es troba enquadernada en el llibre La Catedral de la Marina. Tensions polítiques, religioses i urbanes en els origens del nou temple parroquial de Benissa (1898-1902). Ha estat editat per l'Institut Juan Gil-Albert de la Diputació d'Alacant, després de rebre el premi «25 d'Abril» d'investigació de l'Ajuntament de Benissa.
Aquesta ressenya es pot prendre com una invitació a visitar la vila benissera, però no pretén resumir ni esbutzar els apassionants descobriments de Crespo Mas, que torna a demostrar (com ja va fer en Benissa, des de les profundidats de la història, reconegut amb el mateix guardó) un formidable talent per a connectar conceptes i esdeveniments aparentment independents i aillats.
Tot i això, no ens estarem de fer-ne cinc cèntims. Perquè el fet que Benissa -la levítica Benissa- fora una població de gent camperola i humil -al recer de la decrèpita església de Sant Pere i del robust convent franciscà- no implica que es tractara d'un poble normal i corrent.
De fet, és la seua singularitat, la d'un grup de famílies de grans terratinents i amb arrels feudals, la que protagonitza aquesta història. Com ocorre en les grans narracions clàssiques, serà l'ambició i la rivalitat entre aquestes nissagues la que engegarà el projecte. A l'argument no li faltaran benissers il·lustres en distintes instàncies nacionals o destins internacionals, i enfrontades opcions polítiques i confesionals, que comboiaran a tots els fills de Benissa en el faraònic propòsit.
Però La Catedral de la Marina és un treball polièdric, sembrat de sorprentents girs. I així, en cert passatge es desplegarà una nova faceta de Crespo Mas: la d'investigador etnopoètic. L'autor s'apartarà de la materialitat del temple i s'endinsarà en la cultura popular i en la recerca dels valors simbòlics, com ara el motiu del fort ascendent que la Puríssima Xiqueta té entre els benissers.
Més enllà de la celebrada tradició que narra l'arribada de la imatge a la vila (idèntica a la de la Santa Faç a Alacant), la troballa per part de Crespo Mas d'una segona -i més antiga- llegenda, oblidada fins ara, aportarà noves claus per a comprendre el fenòmen.
Les catedrals sempre han inspirat grans obres literàries -clàssiques, com la de Victor Hugo; bestsellerianes, com la de Ken Follett. A Teodoro Crespo no li ha calgut cap ficció per a bastir una història apassionant. A canvi, ha bussejat entre lligalls i bibliografies per a fer emergir el passat. S'ha valgut de la seua dedicació docent per a fer entenedora una història complexa. I ha fet servir una heterogènia devoció per la lectura per a decantar-la en la gran factura literària de La Catedral de la Marina.
I així ha formulat l'equació que conjuga els nostres pobles i les grans històries.
