Maria Rosa Sabater, escriptora saforenca, nascuda a Beniopa, va estudiar Magisteri i Filologia i és membre de la societat literària Saforíssims. Des de l'any 87 la seua obra ha rebut diversos premis i reconeixements. Així, s'estrenava de manera casual i anecdòtica, com ella mateixa conta, amb l'accèssit en el Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, al qual l'havia presentada un company de treball sense que l'autora en tingués constància. Entre les seues obres destaquen els poemaris Terres d'altri, A ritme de Tango i Hivern tancat. En tots ells trobem una poeta que s'obri al món, que s'hi mostra amb la força, la ràbia, la soledat, el desig i la passió d'una dona que escriu intensament i frenèticament, perquè si una cosa és certa és que, com ella mateixa ha reconegut en més d'una ocasió: és impossible deslligar la poeta de la dona.
Sabater ens presenta ara Un bes fet a mida, poemari amb el qual va guanyar el 22é Premi de Poesia Alella a Maria Oleart, el 2018, un llibre autobiogràfic destinat a homenatjar aquelles persones que han marxat i que d'una manera o d'una altra, se n'han anat massa aviat del seu costat i li han alterat la vida amb l'absència. Parlem dels pares i dels germans morts, però parlem també dels fills que, per llei de vida, han d'alçar el vol i deixen la mare sola. Així, és a través dels versos que l'autora conjura el dolor i la soledat i mira de comprendre els propis sentiments i el món que l'envolta.
Si en A ritme de tango, del qual ja parlàrem des d'aquesta tribuna en el seu moment, mostrava amb vers elegant i a l'hora arravatat, la passió de viure l'amor als 50, i mostrava una dona que s'obria al món amb el desig a flor de pell; ara, en Un bes fet a mida, amb una mica més de serenitat, però en la mateixa línia descarnada i sincera, ens parla del temps que fuig sense que ens n'adonem: «Érem massa joves per corprendre allò del tempus fugit» i ens parla més que res, com hem dit, d'absències inevitables i dels sentiments que li provoquen: «Saps?/ De fa uns quants dies/ arrossegue el pes de la culpa/ per llocs enfangats d'una brutal tristesa./ Em tape el cap amb les mans,/ feta una merda, fora de combat,/ perquè no suporte el borbolleig espès/ del teu comiat».
Plena de referents literaris que van des de Maria Mercè Marçal o Bartomeu Rosselló Pòrcel, passant per Maria Josep Escrivà o Júlia Costa, i molts altres, sobretot femenins, podríem dir que la poesia de Maria Rosa Sabater i Soliva és una poesia de la quotidianitat, en la qual, la femineïtat, la maternitat, la filla, la mare, la germana, tenen un pes imprescindible. Una poesia en la qual la casa s'erigeix com espai fonamental i la família esdevé un puntal indefugible. Versos de tradició estellesiana de principi a fi, ja ho adverteix l'autora en un dels poemes: «Ets filla de forner i fas versos». Presentem, doncs, un poemari carregat de tradició i, sobretot, d'imatges d'una gran força i d'una gran bellesa. Una poesia càlida i sincera, d'una humanitat corprenedora.
