Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975), historiadora de l'art i escriptora, és autora del blog No puc dormir i col·laboradora habitual de diversos mitjans de comunicació digital com Núvol o Catorze.cat on publica ressenyes literàries i cròniques culturals. L'any 2016 va debutar en el món de la narrativa amb el llibre de relats, Anatomia de les distàncies curtes, amb el qual va aconseguir un gran èxit de públic i de crítica; i dos anys després publicava la seua primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes, de la qual se'n van fer dues edicions en a penes uns mesos a finals de 2018, i amb la qual va guanyar el Premi Omniun Millor Novel·la de l'Any.
En Aprendre a parlar amb les plantes, Orriols presenta la història de Paula, una neonatòloga de quaranta anys que acaba de perdre la parella, Mauro, en un accident de trànsit. Poc abans de morir aquest li havia confessat la seua intenció per deixar-la per una altra dona. Així doncs, desorientada i plena de sentiments encontrats, la protagonista haurà d'enfrontar-se al dol, a la nova vida i, fins i tot a ella mateixa, en l'immens esforç de posar en ordre totes les emocions que l'envaeixen i que oscil·len entre la ràbia i la por, passant pel desig i per la necessitat de submersió en el seu passat i per la certesa que la pròpia reconstrucció es fa indefugible.
En aquest sentit, a mesura que ens endinsem en la lectura, ens adonarem que la pèrdua i el dol han marcat la vida de la protagonista molt més enllà de la mort de Mauro, en tant que als dotze anys ja va perdre la mare i es va educar amb un pare que no va acabar d'encertar-la a traure endavant una filla adolescent amb l'absència de la dona. D'aquesta manera, el pare serà una altra de les pèrdues que haurà de recuperar i que suposarà un punt d'inflexió en l'autosuperació final.
Amb Paula es creuen una galeria de personatges dibuixats amb major o menor subtilesa que la lliguen al passat, a la dona que era amb el Mauro, com per exemple la seua millor amiga i companya de carrera, convertida ara en una feliç i típica mare de família; o que li obrin els ulls a la dona que mai no ha sigut i que potser està a temps de ser, com les joves metgesses residents o l'auxiliar que acompanyen la neonatòloga en els seus dies a l'hospital. Personatges que sovint desperten en la protagonista profundes reflexions sobre la maternitat, que és, en el fons, un altre dels pilars temàtics del llibre: la mare morta, l'amiga-mare, la mare que ja és àvia i la mare que ella, la protagonista, ja no serà... El mateix ofici de Paula la lliga paradoxalment entre la vida i la mort, sobretot a través del personatge de Mahavir, un xiquet prematur que passa mesos a l'hospital i que podria ser un correlat de la pròpia superació del dol de la mateixa Paula.
Narrada en primera persona, amb un intimisme corprenedor, Aprendre a parlar amb les plantes és, en definitiva, una novel·la intensa, delicada, tendra i propera, plena de frases memorables que conviden a la reflexió i que endinsen el lector amb una gran mestria estilística en el procés de la superació del dol. Una novel·la en el fons ben esperançadora que demostra que «la mort repara tot allò que és irreparable, és irreversible i ho tergiversa tot. Ha modificat el Mauro i l'ha posat en algun lloc proper als sants i als innocents. La mort s'assembla a la primavera».
