M. Carmen Sáez Lorente (Almussafes) és escriptora, professora de teatre, animadora cultural i col·laboradora habitual en diversos mitjans de comunicació com El Punt Avui o el Diari La Veu. Autora d'una obra prolífica i diversa, entre la qual podem destacar Carla i el Circ dels cacauets (1999), El malvat Pacuco (2003), Un somriure per a Tandapata (2013), El costum dels crepuscles (2014) o La remor del vent (2016), entre altres, acaba de publicar Les hores imprecises, obra guanyadora del 42é Premi Marià Manent del Poesia (2018), en la qual es consolida com a una de les veus poètics més potents del la literatura catalana al País Valencià.
Aquest nou poemari de Lorente, com diu Antoni Ferrer al pròleg, «és un viatge poètic de dins a fora» que convida el lector a humanitzar i assimilar la natura a través de la poesia, com fa la mateixa autora en mostrar-nos un camí que el jo poètic recorre amb «terra a les sabates», entre la polseguera, una senda en què la poeta se sap camí i pedra. En aquest sentit crida l'atenció la total imbricació del jo poètic amb la mateixa natura: «Em moriré amb tot el verd del món dins la mirada», «ser una tija de terra,/ un pessic de llum,/un segon del dia,/el somni de l'herba,/el record sobre la pell». I és que el record i l'oblit fluctuen entre l'albada i la nit a través d'una cinquantena de poemes agrupats en cinc parts sota els títols En arribar l'albada, les hores detingudes, esguits del rellotge, La redenció invicta i després de la nit, en els quals l'autora ens mostra dos mons: el de dins i el de fora.
Així doncs, per una banda, el món interior es caracteritza per l'assumpció d'una sèrie de sentiments contradictoris relacionats amb el pas del temps, com aquell brevíssim i contundent poema que resa simplement: «Ja no és el moment/de la rosa», que contrasta amb l'encara més breu: «la solitud, / la rendició» amb el qual l'autora apunta a la fortalesa que caracteritza un jo poètic que ha assumit amb calma i la serenitat de la maduresa l'inevitable transcórrer dels dies i les hores.
Per una altra banda, el món exterior ens el mostra a través de dos camps semàntics fonamentals: les parts del dia i la natura. Pel que fa al primer, podem dir que és el que cobreix el poemari de llums i d'ombres, que ja intuïm des de bon començament amb el confrontament entre la foscor de la nit i la claror de l'albada que esmenta en els primers versos: «A l'ombra d'una llum primerenca/clouré els ulls. Tot el que hi ha/ entre l'albada i la nit/em sobra». A partir d'ací els versos implícitament van tenyint-se de taronja, roig i porpra dels capvespres i il·luminant-se a les matinades. En aquest sentit podem dir també que Les hores imprecises van tenyint-se dels verds de les herbes i els arbres i els blaus del mar i del a través dels elements de l'altre camp semàntic que caracteritza l'obra: la natura. D'aquesta manera hi trobem la presència constant de motius vegetals, sobretot flors, que acoloreixen el camí i d'ocells que, en certa manera, l'omplin d'una especial musicalitat.
En definitiva, l'últim poemari de Lorente és ofereix, amb un llenguatge i unes imatges d'una extrema delicadesa, un mon líric que es pot gaudir amb tots els sentits: la vista, amb tota aquella gamma de verds i blaus, de núvols, de llums i ombres; el tacte, a través de les subtils papallones que revolotegen entre el temps imprecís, amb l'aigua que s'escapa entre els dits com les hores mateixes; l'oïda amb el cant dels ocells i les ones del mar; i l'olfacte, amb les flors, presents en molts dels poemes. Olor de camp i salobre. Un llibre per a gaudir en calma. Per a disfrutar de la serenitat de la maduresa.
