A diferència del Principat, el País Valencià no ha tingut autors dedicats als gèneres memorialístics: auto i biografies, memòries, retrats... només cal pensar en Josep Pla, Domènenc Guansé, Montserrat Roig o Agustí Pons. Per contra, en l'entorn valencià tret d'alguna aportació recent de Josep Igual, Toni Mollà i Xavier Serra no trobem obres dignes d'esment. El darrer és autor d' Impuls, el quart volum de Biografies parcials. Un projecte on ha presentat personatges valencians de la cultura, de l'economia i de la política, nascuts abans de la guerra i en les dècades posteriors. Ara, el quart volum, n'arreplega uns quants nats durant els anys cinquanta. Per ordre d'aparició: Pepa López „l'actriu de la Vila„, Dominic Keown, britànic de mare irlandesa i valencià d'adopció, prestigiós coneixedor d' Estellés, l'editor Vicent Olmos, l'arqueòleg Ferran Arasa, la soprano Enedina Lloris i el periodista Vicent Partal.
Es tracta de cinc -homenassos i donasses- que han pogut, salvant les dificultats, dur a terme una bona realització professional i han desenvolupat una tasca cultural admirable. Cadascun en el seu camp, són exemples de tenacitat i de superació personal; del resultat d'allò que se'n deia abans «vocació» i que ara sembla un mot exiliat. En llegir cada retrat, ens topem amb un personatge perfilat psicològicament, laboral i filosòfica. Tots ells mostren els colors de la seua bandera. Per a Pepa López -d'una coneguda família de xocolaters de la Vila- la lluita per aconseguir ser actriu, en la precària situació del teatre català, és un cúmul de batalles difícils i d'escomeses entusiastes. En Dominic Keown -un obstinat estudiós de poetes com Salvat o Estellés- s'uneix a una personalitat ben definida, un pensament crític insubornable. En el cas de Partal, sorprén la formació autodidàctica de periodista i d'expert en assumptes internacionals. I en el cas del tres restants: Vicent Olmos, Ferran Arasa i Enedina Lloris cal parlar de rigor, d'entossudiment i de compromís.
El repàs d'aquests personatges no solament serveix per tenir uns quants contrareferents de Belén Esteban, sinó per veure-hi exponents d'un temps i d'una societat. Foren moments en què l'educació franquista i la societat conservadora resultant demanaven un tarannà rebel i una desobediència militant. L' «impuls» inevitablement ve d'ací. Un impuls que s'ha materialitzat amb unes realitzacions abans no sols inexistents sinó impensables: un periòdic digital de qualitat, una editorial encomiable, mestratges molt solvents i una extraordinària carrera dramàtica.
