Rafael Chirbes, en valencià

Rafael Chirbes (1949-2015), autor d'una obra novel·lística amplament reconeguda per crítica i públic, s'engloba dintre de la llarga nòmina d'escriptors valencians -Azorín, Blasco Ibáñez o Gabriel Miró hi haurien de figurar en lloc destacat- que hagueren d'escriure en castellà a causa de les anòmales circumstàncies sociolingüístiques en què ha hagut de sobreviure el valencià fins no fa tant. Era aquest un fet que l'autor de Tavernes de la Valldigna lamentava, tal i com va expressar en diverses ocasions, la darrera en l'entrevista que li va concedir al seu amic Josep Bertomeu Moll per a la revista L'Espill: «Com a tanta gent de la nostra generació, a mi ningú no em va proporcionar cap llibre en valencià durant la primera infància. Més bé fou al contrari. A l'escola teníem prohibit parlar-lo. Hem estat una generació analfabeta en llengua materna». Aquesta anomalia resulta encara més evident si tenim en compte que bona part de la seues novel·les, especialment les que li han valgut major reconeixement - Crematorio (2007) i En la orilla (2013)- s'ambienten en la comarca de la Marina Alta, i aborden un tema tan valencià com l'especulació urbanística i el seu corol·lari de corrupció política i moral. L'editorial Lletra Impresa ha tingut la bona pensada d'esmenar aquesta mancança amb la traducció d'una de les seues primeres novel·les al valencià: La bona lletra. La tria ens sembla encertada i oportuna, perquè recupera una de les obres menys conegudes de l'autor, que per les seues qualitats mereix ser reivindicada. Alfons Cervera, autor del pròleg, la considera la seua millor novel·la. Jo no gosaria dir tant, però en qualsevol cas es tracta d'una obra d'indubtable qualitat, escrita als inicis de la seua trajectòria, on podem trobar l'embrió de la seua obra posterior. L'argument se centra en les penúries d'una família de perdedors de la Guerra Civil, i en la manera diversa com els seus integrants afronten la derrota. Uns ho fan amb dignitat, en coherència amb als seus ideals; altres els traeixen i claudiquen davant dels vencedors. Els fets transcorren en el mateix territori que Crematorio i En la orilla, però uns anys abans. En aquest sentit L a bona lletra resulta un complement magnífic per a comprendre millor aquestes novel·les. La polifonia d'aquestes es circumscriu en La bona lletra al monòleg d'un personatge femení que li conta la seua història al seu fill, per tal de fer-li memòria d'on ve en un moment en què sembla que vol oblidar-ho. L'autor aconsegueix recrear de manera convincent la tendresa i la ràbia de la narradora amb un estil contingut, a estones poètic, a estones punyent.