Información

Información

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Les dones i els dies de Llòria

La presó del cel de Joaquim Espinós vol ser un emotiu testimoniatge de la vida, i d'algunes vides, durant els difícils anys de la postguerra

Joaquim espinós. La presó del cel lletra impresa edicions. 135 pgs, 12 €

Joaquim Espinós (Benilloba, El Comptat, 1962) doctor en Filologia Catalana i professor de literatura catalana contemporània a la Universitat d'Alacant, s'inicià en l'àmbit de la creació literària a través de la poesia als anys 80, tot i que ben prompte es decantà per la narrativa, gènere que va distingir-lo amb diversos premis i guardons, entre els quals cal destacar el Premi Empar de Lanuza (2002) pel relat infantil Joan de l'Iris i el rossinyol i el Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil (1991) per la novel·la La devastació violeta. Amb Ombres en el riu (Bullent 1995), obra que enceta el que podríem definir com la seua «Trilogia del segle XX» o «Trilogia de Llòria» Espinós reforçarà una sòlida carrera com a escriptor, prometedora encara. A la primera història de la trilogia li seguirà Material Fotogràfic, Premi Ciutat de Sagunt 2005, després d'haver fet temptejos amb la novel·la negra amb El cervell de la serp, mereixedora del Premi Ciutat d'Elx, 2007.

L'autor ens presenta ara La presó del cel, en la qual reprèn l'ambient rural, geogràficament acotat, de la mítica Llòria, en el qual ja havia situat les anteriors històries, un paratge humà que podria ser el d'un poble qualsevol del sud valencià, però que podem identificar amb bastant exactitud a través de les referències sobre diverses poblacions de la comarca de l'Alcoià-Comtat. Un indret, però, que més enllà de limitar la narració, de focalitzar-la, la universalitza, globalitzant aquelles petites històries que la conformen a través d'uns personatges que malden per sobreviure als estralls i penúries de la guerra. En aquest sentit, entre tota la galeria de personatges que es mouen pels paratges de Llòria, propers a Alcoi, Cocentaina o L'Orxa, destacaran Anna, Isabel i Lola, castigades com tantes altres dones pel franquisme a partir d'una denúncia falsa. Amb elles, el pare Lluís, capellà lletraferit, de natural expansiu i idees progressistes, inspirat en la figura de Josep Maria Peris Català, sacerdot de Benilloba entre 1943 i 1949, s'erigirà com a columna vertebral d'aquesta novel·la que vol ser un emotiu testimoniatge de la vida, i d'algunes vides, durant els difícils anys de la postguerra. Aquell temps gèlid i desolat, vigilat, sigil·lós, de nocturnes basardes i evocacions prohibides. Temps silenciat en moltes famílies per por de les represàlies. Temps de silencis.

Lligat al mite de Llòria podem trobar també el del paradís i els laberints perduts de la infantesa a través dels personatges de Víctor, fill d'una de les protagonistes, i de Marta, neboda del capellà, que representen la tendresa del primer amor, la innocència dels jocs infantils, d'aquelles guerres amb pistoles de fusta i temibles bales fabricades amb pedres pels indòmits bancals del poble: «Tènyeu, mort!» -diu un personatge- i l'autor ens arranca un somriure i un record amb una candidesa i una calidesa corprenedores.

I és que el rigorosíssim treball de condensació sintàctica en busca d'una aparent senzillesa és, segurament, l'encert més destacable d'aquesta darrera obra de l'escriptor benillober, construïda sobre una prosa continguda, delicada i elegant, farcida de referències literàries europees a Goethe, Virgili, Dant o Sant Agustí, en boca o de puny i lletra del pare Lluís, magistralment combinada amb els diàlegs planers i genuïns d'aquelles dones de poble que fan barcella al safareig i comenten els dies amb la tranquil·la confidencialitat de qui tem més la terra que el cel.

Lo último en INF+

Compartir el artículo

stats