Està de moda, com tants altres artistes o personalitats públiques després de la seua desaparició, més o menys sobtada. En el cas de Camilo Blanes Cortés/Camilo Sesto la mort imprevista s'ha produït, a més a més, en una època on l'artista havia retrobat les seues arrels, després d'un distanciament de dècades, per motivacions que es podrien qualificar de contradictòries: la relació entre Alcoi i el seu artista més internacional ha estat complicada, i hui es podrien posar damunt taula retrets per ambdues parts.
Siga com siga, la mort de Camilo ha rellançat les vendes dels seus grans èxits, que actualment formen part de la memòria popular, des d'Algo de mí en 1972 fins a Vivir así es morir de amor€ i altres desenes de cançons que tothom de certa edat coneix en tot o en part la lletra. Deia Juan Pablo Silvestre, realitzador del programa de Ràdio 3 "Mundo Babel" que va fer un impressionant monogràfic poc després de la mort de Camilo, que aquest artista va ser el número 1 en una època on el pes d'allò que s'anomena la "canción ligera" era molt més important que en l'actualitat: al segle XXI l'impacte de la música anglosaxona és aclaparador. En conseqüència, era el número 1 absolut. De fet, encara té el rècord de lideratge de Los 40 Principales: 19 cançons van arribar a la cúspide.
Per tot això, és molt important el reconeixement que ha tingut del nostre territori, que l'ha anomenat Ambaixador de la Comunitat Valenciana, a títol pòstum, i més encara per a la seua ciutat ho és la cessió del llegat personal, que configura els fonaments d'un museu. Tampoc podem deixar de costat la transcendència del futur soterrament de les cendres al cementiri de Cantagallet, on estan els seus pares i la família en general.
L'ajuntament d'Alcoi està convençut de l'impacte que l'empremta de l'artista aportarà per a la projecció de la ciutat, a la volta que serà un pol d'atracció turística evident. És, en efecte, la rendibilitat que la ciutat aconsegueix a partir del reconeixement oficial que li va fer el novembre de 2016, amb la concessió de la medalla d'or i la proclamació com a fill predilecte, i un any més tard amb la dedicació especial de l'Alameda al seu nom.
Ara s'hi han sumat el govern central, amb la medalla d'or de les "Bellas Artes", i, especialment, la Generalitat, amb la proclamació com a Ambaixador de la Comunitat Valenciana, reconeixements, tots dos, amb un caràcter pòstum, però amb un evident contingut simbòlic.
En l'àmbit autonòmic i local, aquestes mesures inclouen un matís molt especial: no incorporen cap compensació econòmica per als hereus o persones vinculades al cantant. La donació de fons i el soterrament de les cendres a Alcoi es fa per complir voluntats de l'artista, mentre que el Consell ha acordat el nomenament sense cap contrapartida, tal com ha explicat el regidor de Cultura, Raül Llopis.
Evidentment, és difícil sostreure's de recordar episodis de la història recent valenciana amb els ambaixadors, sobretot en el cas de Julio Iglesias i tot allò que ha envoltat el seu càrrec, que ha costat als ciutadans 990 milions de pessetes (6 milions d'euros). Cal recordar que es va tractar d'un contracte per sis activitats de promoció que incorporava pagaments en paradisos fiscals, que encara té recorregut judicial i del que la relació rendibilitat/preu sembla que ha estat molt limitada. O també és 600.000 euros que va rebre el músic Vangelis per unes exposicions dels seus quadres. A l'hemeroteca es poden trobar més de 250 articles del periodista Francesc Arabí que expliquen amb tots els ets i els uts aquests fets, impulsats a l'època dels presidents Eduardo Zaplana i José Luis Olivas.
En aquest context, sembla que Camilo serà més rendible, d'entrada pel cost simbòlic o inexistent, però fonamentalment pel carisma que manté vigent. Retirat de la primera línia de foc des de mitjans dels anys vuitanta, ha protagonitzat etapes distintes, però la seua aurèola de mite no ha decaigut al segle XXI, especialment en l'Amèrica Llatina i en part també en Espanya, com acredita la vigència de la seua música, en forma de drets d'autor de tota mena. I les passions, que tal volta és el més important. Qüestió de sentiments.
