En el món de hui, el turisme gastronòmic és una realitat. I un plaer. Buscar i trobar bons caldos, bons vins, o bones peculiaritats culinàries, pot constituir una feliç jornada, ben completa. Però el fast food sembla ser un gran atractiu; prendre's una pizza és d'allò més usual, més reconfortant, i, sobretot, ràpid i econòmic. Sí. Una pizza. I una coca?? Una coca?? Açò quasi està en el món de les singularitats, de les delicatessen.
És que el producte pizza s'ha popularitzat, s'ha internacionalitzat, mentre que el producte autòcton, la coca, encara no. Com és això?? Resulta que sent els dos productes semblants, una diferència bàsica les distingeix: la pizza es basa en el formatge; la coca, però, en l'oli d'oliva. Encara que l'origen és ben similar: pasta fornejada i tomaca, amb formatge a les cuines populars de la ciutat de Nàpols, origen de la pizza; però amb oli d'oliva, a les nostres cases de tota la vida, la preada coca.
Si rastregem els noms, trobem que «pizza» prové del mot llatí «pinsere/matxucar, premsar», però hem de dir que la paraula «coca» és un terme, veges per on, d'origen germànic, emparentada amb l'actual anglés «cake/pastís». Vol dir que les cultures estan sempre en contacte, es transfereixen aspectes o parts. En este trafegar, i en el cas que ens ocupa, resulta que els napolitans, amb el seu discórrer pertot arreu a partir del segle XIX, van portar les pizzes a totes les parts del món. I les guerres mundials del segle XX serviren per a donar-les a conéixer, atés que eren aliment econòmic i, sobretot, de fàcil transport. Només faltava que, en el marc de la cuina convencional internacional, es consolidara allò que en diguem «plat» («plat» com a unitat o referència en les cartes), per a què la pizza rebera la consagració o començara a aparéixer en innumerables llocs.
I, fet cabdal i de primera importància, en 1958 s'obri la primera Pizza Hut, a l'Estat de Kansas. És a dir, apareixia allò que en el món actual és imprescindible: una marca i un logo distingibles. I, a continuació, l'expansió i el creixement, les franquícies. El concepte «fast food» s'escampava. Després, ja vindrien tot seguit les grans troballes de la pizza congelada o el take away...
Però, a les terres nostres, tot discorria d'una altra manera; ens aplicàvem, dins del món de la coca casolana, a fer-ho cada volta millor i més divers. I, potser, s'arribava a resultats variats i sorprenents, perquè encara no hem definit la coca si és dolça o salada, quadrada o redona, plana o farcida... Què és?, com és?... Coca maria, coca bova, coca ensucrada, coca amb pebrera i albergínia, coca amb pèsols, coca amb tonyina, coca de molletes... Ningú encara no ens ho ha dilucidat. Tot és coca. I ben bona. Dolça o salada (els dos adjectius han passat al llenguatge general amb significació positiva). Tots estan contents amb el nom, però pocs concreten o delimiten el contingut, encara que el consens és general: exquisida! I s'exalcen els santuaris gastronòmics de la coca, tant a la Marina Alta, com a l'Alacantí, amb renomenats xefs com María José San Román (Alacant) o Pep Romany (Dénia), o obradors especialitzats en la producció de la coca com «Al forn de Chaparro» (Gata de Gorgos).
«Els gats van a Roma per la coca», hom deia secularment entre els gourmets del món, mentre per ací ens entreteníem dient allò de «Jas, coca!», pronunciat ben fortet «nyas, coca!», menja i calla! O cantant «Ni Pasqua sense mona, ni Corpus sense murtra, ni Sant Joan sense coca!»...
