01 de julio de 2019
01.07.2019
Tribuna

«Se'm gela el cor»

30.06.2019 | 19:39
«Se'm gela el cor»

Se m'estarrufa la pell, se'm gela el cor, i dol, alhora que emociona, sentir les paraules dels historiadors Juan Martínez Leal, Miguel Orts Sánchez i com no, de l'autor del llibre «Reina Victoria hotel» Rafael Andarias Estevan. Els primers han relatat parts de la nostra història recent de la Guerra Civil a Elx, i Andarias ens motiva a llegir el seu llibre, que dins d'una ficció, ens regala els episodis reals i dramàtics que van passar a març del 39 quan a prop de vint mil persones, republicanes la majoria, posaren en el port d'Alacant l'única possibilitat de fugida i es van sentir atrapades com en una ratera amb l'única esperança de fugir per mar, perquè allò de que «quiénes no tuvieran las manos manchadas de sangre podrían volver sin problemas», s'endevina que era una fantasia i de seguida es va veure que acabaren executats o conduïts a camps de concentració com els de «Los Almendros o Albatera». Una vertadera barbaritat!

Quan lliges aquest llibre tens el dubte de si t'interessa més el que els passa als personatges o dels reals detalls, diàlegs i entorns tan bondadosament contrastats. I sents un desig rabiós, de pensar que tenim que saber molt més del què passa a la nostra terra, a Alacant tan prop en quilòmetres i tan lluny de la importància històrica que es mereix.

D'Elx sabem cosetes soltes i, entre moltes, la que ens crida l'atenció és que 1759 persones van ser empresonades en guerra i postguerra, una desproporcionada quantitat fruit de la tupida xarxa repressiva del franquisme tan obsessionada en eliminar a l'enemic com de terroritzar i humiliar a la població vençuda.

Orts contava que havien pogut parlar amb algunes persones que havien sigut tancades, i que totes tenien en comú el que havien passat fam, set, misèries... però mai passaren vergonya, perquè eren tants els tancats, per creure en uns ideals, que a la fi eren de llibertat, igualtat, justícia i progrés, que aquesta convicció els feia almenys no sentir vergonya.

La vergonya, de vegades, i el menyspreu, els tocava passar als familiars que tenien fora, que moltes voltes acatxaven el cap i feien mutis però amb dolor, impotència i por, davant les lletges burles dels ignorants incapaços de sentir respecte davant aquesta dramàtica situació. Aquestes persones sofriren l'exili a pròpia terra i la pèrdua de la dignitat encara hui cal ser reconeguda per tots.

Per això és tan important recordar, però no podem recordar si no se sap, si no s'ensenya, si no es parla... i, ja que apenes van haver-hi responsables materials d'aquells coneguts com a «paseos» que acabaven en morts o desapareguts, dels «sumarísimos de guerra» on sempre els acusats eren culpables, dels morts per fam, per no donar-los la cura sanitària deguda i deixar-los agonitzar a la presó com a Miguel Hernández. Si no hi ha responsables de tot açò, nosaltres, la societat actual, sí que tenim la responsabilitat de demanar que es faça justícia almenys ensenyant la veritat, perquè tan sols aixina aquestes persones no tornaran a morir de nou, en l'oblit.

Morts, desapareguts i exiliats, com les 197 persones que fugiren d'Elx i que quan molts vingueren, com la coneguda família d'artistes, escriptors i mil coses boniques més, Nazario González i Isabel Beltrán, portaven l'ombra de ser exiliats i sentir-se assenyalats, però també el valor d'enfrontar-se a una societat aporegada i amb ulls embenats, que encara hui ens vol espantar en vives a un assassí, per cert un assassí que jo sí he trobat un lloc on podria estar millor soterrat, una qualsevol cuneta de les tantes que hi ha en Espanya, eixa «grande y libre», allí baix una olivereta, pedregal, asfalt o escombrera pot estar, i no cal que li diguen a la família on estan les seves restes, i que les deixen almenys 80 anys, perquè total si allí envià ell, a tantes persones, segur que li semblarà prou bé.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook