Legislatura 2019-2023: Alacant a part, de nou?

Seria un error, però, que el futur govern i oposició oblidaren una de les gran assignatures pendents de les nostres institucions autonòmiques, l'articulació territorial. En els vint-i-set anys que duem d'autogovern la «provinciatzió», si se'm permet expressar-ho així, ha llastrat les possibilitats d'una millor gestió conjunta de tot el territori. Ho ha fet al nord, a la província de Castelló, però ho ha fet sobretot al sud, a la província d'Alacant. I això va passar tant en el període socialista (1983-1995) com en el popular (1995-2015).

Els greuges, justificats o no, han estat un argument constant i empobridor de les terres d'Alacant i les comarques meridionals cap a València. Unes vegades amb raó i d'altres alimentat per la demagògia del polític mediocre han creat un caldo de cultiu que ha provocat un clima de divorci constant que no han beneficiat les accions polítiques ni les inversions coordinades.

El 1983, un acte simbòlic pretenia establir un clima d'unitat territorial i política. El 23 de novembre es va aprovar pel Ple de les Corts Valencianes la Llei d'Ús i Ensenyament Valencià. Malauradament no passà de ser un amable gest simbòlic que donà pocs fruits. Els grans ajuntaments „Alacant, Elx, Oriola, Torrevella, Elda, Alcoi, Benidorm...„ i sobretot la Diputació han viscut instal·lats en un clima de conflicte i reprotxe constant cap a València que no ens ha beneficiat a ningú.

Articular territorialment, però, també vol dir construir identitat cultural comuna. Una cosa alimenta l'altra. I en aquest sentit s'ha fet poca cosa. És cert que polítics de poc trellat, animats per certs mitjans, han treballat perquè el bastiment de referents identitaris fora impossible; molts han airejat falsos conflictes idiomàtics entre pobles i comarques que, en el dia a dia, no han existit mai. Tant la gent de l'interior com la de litoral, els del sud com els de nord, sabem, en la convivència del dia a dia, que el conflicte de les llengües respon més a interessos inconfessables de minories que a la relació quotidiana d'admiració i respecte.

Ha arribat l'hora de ser proactius en la construcció d'aquesta articulació territorial i identitària. Si la província és una reminiscència centralista que no serveix per articular ni tan sols els territoris que envolten la capital, malgrat les maniobres caciquils institucionalitzades de la Diputació, el govern autonòmic ancorat i estantís en uns referents que no van més enllà d'unes dotzenes de quilòmetres de la ciutat de València no serà l'alternativa, atés que en més de trenta-cinc anys ni ho ha sigut ni ho ha sabut ser.

Potser, un model de govern valencià basat en la descentralització dels espais institucionals que localitzara conselleries com la de Cultura i Esport i la d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball en edificis patrimonials del centre de la ciutat d'Alacant obriria unes perspectives d'articulació territorial i identitària molt més reals i palpables que desenes de discursos o gestos legals menors que s'han mostra ineficients quan no sarcàstics o provocadors.

La promoció cultural, imaginativa en projectes, generosa en inversions, és urgent a les comarques meridionals. Què millor que els màxim responsables treballen a casa. El complex, dinàmic i ric teixit productiu que va d'Alcoi a Elx i de Dénia a Torrevella demanda unes accions de govern «in situ». Alacant és la ciutat que ha de liderar físicament aquest conjunt de reptes.

El 1966, el recordat Josevicente Mateo parlava en el seu llibre d'Alacant a part, mig segle després caldria parlar i fer perquè Alacant no estiguera mai més a part sinó capitalitzant un projecte engrescador per al país. Aquest és el repte per als progressistes compromesos amb una gent i un territori que es mereixen molt més del que s'ha fet fins ara. Fàcil no serà, però, compte, impossible tampoc no ho és.