«Les dones són un perill» (Mundo Deportivo, febrer 2019), se li ha dit, per preservar la seua condició d'esportista, a Wayne Rooney, exjugador del Manchester United i de la selecció anglesa. Bonic advertiment. En principi, caritativa advertència per a rescatar-lo de possibles danys. Potser siga cosa d'agrair, perquè amics en la vida sempre són benvinguts. I més en esta societat tan agitada o atzarosa. La dona és el perill. I... què ha fet? Simplement... ser dona. Simplement ser dona ja és un perill. Per a un xavalot com Wayne Rooney (1,76 d'altura, 83 kg, 119 vegades internacional amb la selecció), o encara que fóra un altre qualsevol. La dona viatja amb la càrrega de la culpa. El mascle, per un altre costat, sembla comptar amb la complaença còmplice de qui o dels qui estan asseguts a la vora del sant ull discernidor.
Potser aquest sant ull discernidor siga el problema. És a dir, la consciència social (o la poca consciència social). O siga, el masclisme imperant. Un masclisme que no és de hui, que no ha aparegut este matí. Que ve d'anys i de segles enrere, tal vegada ja des de quan se'ns va dir «tots hem sigut creats a imatge de Déu» («tots, creats, Déu»?, només hi ha un gènere), tots regits també per una Tríada només masculina: Pare, Fill, i Esperit Sant. I som dos gèneres, un masculí, l'altre femení. Diferents, això sí. Però no cal convertir «diferència» en «jerarquia», tal com la Història passada ens ha legat. No pot ser que un gènere s'impose per damunt de l'altre. No pot ser que, en els nostres dies, la dona reba un 30% menys del salari respecte a l'home, o que, per exemple, en les cúpules directives bancàries hi haja només un 24% de dones per un 76% d'homes.
No cal abundar més en la realitat. Només dir que, si intentàvem comprendre el perquè d'estes situacions respecte a la dona, vénen les tribunes de l'odi a dir-nos com d'equivocats que estem. Si es procurava, bé o malament, posar remei a certes situacions de desavantatge històric cap a la dona, apareixen fins i tot plataformes creades per laboratoris reaccionaris, tals com «Women of the World», a predicar «la feminitat, la maternitat i la complementarietat», és a dir, «la mujer en casa y con la pata quebrá».
I la societat, en justa correspondència, ha d'elevar la seua veu, per mantindre la consciència social en pro de la dignitat i autonomia de la dona, en una societat justa en què cadascú dirigisca el seu destí, la dona també. S'apropa el 8 de març, Dia de la Dona, en què els esforços i les veus en este sentit van visibilitzant-se per a què tots els dies de l'any siguen 8 de març.
