Fa enguany tres dècades de la publicació de la novel·la de ficció de Michael Ende Der Wunschpunsch ( La poció del desig en la traducció de Núria Font i Ferré per a l'editorial Cruïlla). Quan les celebracions de Cap d'Any són encara relativament recents sembla oportú dedicar-li unes línies a esta història, que transcorre precisament en una freda vesprada de San Silvestre, en eixe temps liminar entre un any que s'esgota i el següent que comença.
Bromalèfic és un bruixot de cent vuitanta-set anys, instruït en màgia a prestigioses institucions com, entre altres, la Universitat Màgico-Tècnica de Tragicburg. Viu a una ciutat europea indeterminada, a una mansió anomenada vi?la Malson, rodejada per un parc del qual ell mateix ha destruït tota la vegetació. Treballa com a Conseller Privat de Màgia per a Sa Exce?lència dels Inferns i per contracte està obligat a exterminar deu espècies animals, enverinar cinc rius, escampar una epidèmia i manipular el clima al llarg d'un sol any, però quan aplega el trenta-un de desembre el bruixot encara no ha dut a terme totes eixes destructives accions. Si finalment no ho aconsegueix, haurà de pagar una greu penyora, un problema que comparteix amb sa tia Tirània Vamperl, una bruixa de tres-cents anys que ha rebut el mateix ultimàtum.
La solució a llur problema s'hi troba en un antic pergamí que conté la recepta d'una poció màgica que permet a qui la beu acomplir tots els seus desigs la nit de Cap d'Any. Llavors tots dos comencen a treballar en la preparació d'eixe beuratge, per tal de desitjar abans de mitjanit totes les catàstrofes que encara els queden pendents i evitar així haver de pagar la penyora. Però les seues converses i activitats són espiades pel gat Maurizio i pel corb Jakob, dos espies enviats pel Gran Consell dels Animals que faran tot el possible per impedir que el pla del bruixot i la bruixa funcione...
La història narrada transcorre en poques hores, entre les cinc de la vesprada i la mitjanit del dia de Cap d'Any i, per tant, les accions dels personatges són una cursa contra el temps: la d'uns per preparar la poció i la dels altres per impedir-ho. Cada capítol l'encapçala el dibuix d'un rellotge de paret que va marcant l'avançament de les hores i els minuts.
Pel que fa al nivell formal, la destresa d'Ende amb la funció poètica del llenguatge s'hi manifesta en la versificació dels encanteris (cal assenyalar que aquest autor també va publicar obres de poesia) i en el seu ús enginyós i imaginatiu dels procediments de derivació lèxica i de composició, amb divertits compostos com per exemple l'anomenat mot telescopi o el «reumanisme» que pateix el corb Jakob. També hi trobem episodis especialment destacables, com per exemple la intervenció de San Silvestre al campanar de la catedral i la seua conversa amb els animalets; o la descripció dels efectes de l'encanteri, que sembla inspirada en motius de la pintura surrealista, de la qual el pare de l'escriptor -el pintor Edgar Ende- n'havia estat un representant.
Dins del quartet de personatges principals, mentre que la parella Bromalèfic-Vamperl són malèvols i egoistes i causen destrucció amb la finalitat d'obtindre'n un benefici, el gat i el corb esdevenen amics (malgrat pertànyer a especies animals enfrontades) i cooperen per tal d'evitar la catàstrofe, fins i tot arriscant les seues vides. Els animalets actuen com una mena de David contra Goliat, ja que la seua feblesa contrasta amb la fortalesa dels temibles Bromalèfic-Vamperl, experts en màgia. En este sentit, La poció del desig és un conte sobre l'altruisme, l'amistat i el poder d'aquells que aparentment no en tenen cap.
En les narracions del gènere fantàstic els personatges i els fets narrats evidentment no observen les lleis naturals ni la racionalitat, però poden evocar arquetips i situacions del món reial. En el cas concret del llibre que ens ocupa, hi trobem diversos exemples de les esmentades evocacions. Així doncs, la veu narrativa afirma que «en el món hi han moltes persones com Bromalèfic i Tirània»; la cursa dels animals contra el temps és similar a la de la humanitat per evitar el deteriori irreversible del planeta; i la llengua de les bruixes s'hi descriu com una on «cap paraula no tenia el seu significat normal», un plantejament simbòlic de la sempre actual qüestió dels usos deliberadament impropis del llenguatge verbal per tal de confondre i manipular. A més a més hi destaca l'elegant i còmic escarni de la professió de crític literari, representat com un monstre que viu dins d'un pot al laboratori del bruixot i sobre el qual la veu narrativa afirma el següent: «Encara ningú no ha descobert el perquè de l'existència d'aquests éssers, i Bromalèfic dedicava moltes hores i moltes energies a aquest tema».
L'escriptor presenta la cobdícia de Bromalèfic i Vamperl associada a llurs accions de destrucció de la natura. Ende, nascut l'any 1929, el de la primera gran crisi financera mundial, caracteritza aquests dos malèfics personatges en les seues converses amb un registre lingüístic que inclou juraments per un anomenat Banc Central de les Tenebres. Eixe desig desmesurat i demencial per acumular riqueses és el causant del nuc de la història: el risc de destrucció total del medi ambient. La novel·la recull així la preocupació sobre el deteriori de la natura, un assumpte sobre el que va començar a haver-hi consciència col·lectiva especialment al llarg de la segona meitat del segle de l'autor.
En conjunt La poció del desig adreça al·legòricament eixos dos temes principals i interrelacionats: la cobdícia i el deteriori del planeta. Però també s'hi planteja la qüestió del bé i de la seua coexistència amb el mal. Cap a les pàgines finals, el benèvol i pensarós San Silvestre es pregunta per què ha d'existir el mal i afegeix que «és un gran enigma», quelcom evocant les divagacions que feien pensadors europeus després dels horrors dels totalitarismes, l'Holocaust i la Segon Guerra Mundial, durant els quals havia transcorregut la infantesa de Michael Ende. Ja adult va fer part d'una organització defensora de l'Humanisme i efectivament humanista és el manifest que l'escriptor desenvolupa en esta novel·la, especialment explícit en els capítols de les onze i quart i de les onze i vint-i-cinc.
Malgrat que -des dels punts de vista editorial, promocional i crític- els llibres del gènere fantàstic com aquest són presentats com si anaren adreçats exclusivament a xiquets i adolescents, el fet és que els seus continguts i les seues característiques interpel·len igualment (o potser molt especialment) els lectors adults.
