Aquestes paraules del profeta Habacuc (2:9) mostren d'una manera ben clara l'esperit bíblic que condemna el frau, la mentida i la corrupció. També el llibre de Samuel denuncia aquells que idolatren les riqueses: «Es deixaven corrompre per afany de diners» (1S 8:3). Tant en la política com en les finances, sempre han proliferat els casos de despotisme i de corrupció, que han tacat la credibilitat democràtica d'alguns empresaris i polítics, l'últim dels quals, el senyor Eduardo Zaplana. I és que com fitxes de dòmino, han anat caient, un darrere de l'altre, els màxims dirigents del PP valencià, entre ells, com a imputats o investigats, tres dels quatres expresidents del País Valencià (Zaplana, Olivas i Camps), els expresidents de les diputacions d'Alacant, J. J. Ripoll, de Castelló, Carlos Fabra i de València, Alfonso Rus, els exconsellers Luis Fernando Cartagena o Rafael Blasco o la qui fou presidenta de les Corts Valencianes i alcaldessa de Novelda, Milagrosa Martínez.

No cal recordar la llarga llista de casos de corrupció, amb l'abús de poder (amb l'objectiu d'un enriquiment personal il·lícit) que ens avergonyeix com a ciutadans. Regals de luxe, diners negres en paradisos fiscals, transcripcions policials de converses frívoles plenes de menyspreu per la dona («todos estaban en pelotas cada uno con una tía»), festes sexuals (al més pur estil berlusconià) per afavorir les relacions personals i empresarials sobre PAIs, mentides, especulacions urbanístiques, les targetes opaques de Caja Madrid, on la fiscalia acusà d'apropiació indeguda a 65 exdirectius d'aquesta entitat i de Bankia, entre ells Rodrigo Rato i Miguel Blesa, per la malversació de 12 milions d'euros gastats en roba, viatges o dinars.

La Bíblia sempre ha estat per als cristians una norma de vida. Un espill on poder contrastar les nostres actituds i els nostres actes. La Paraula de Déu urgeix els cristians a la justícia i a la rectitud de vida, i per això l'Escriptura lloa «els qui no accepten els guanys abusius i no es deixen comprar amb regals corromputs» (Is 33:15) i condemna els qui actuen amb «favors per subornar» (Ps 25:10) i «els hòmens fraudulents» (Ps 100:7). Per això el bisbe i màrtir Sant Policarp escrivia als cristians de Filips: «Vos exhorte també que vos absteniu de l'amor als diners».

Jesús mateix s'escandalitzava dels fariseus que anaven darrere dels diners: «Vosaltres davant la gent, vos feu passar per hòmens justos, però Déu coneix els vostres cors i detesta aquesta grandesa que els hòmens admiren» (Lc 16:15). I Sant Pau denunciava els qui volien enriquir-se il·lícitament, ja que «cauen en paranys que enfonsen els hòmens en la ruïna i la perdició, perquè l'arrel de tots els mals és l'afany de diner» (1Tm 6:9).

La funció pública està necessitada de valors que donen validesa, fortalesa i dignitat a la nostra vida. Perquè si en la política i en les finances només compta la llei del més fort, aleshores vorem disminuir la dignitat de la persona. Per això en una societat amb una manca de valors, cal obrir camins nous perquè els ciutadans puguen recuperar la confiança en els polítics i en els empresaris. Només així, els ciutadans continuaran confiant en aquells que ens representen.

Per altra part, els polítics han de saber que la seua tasca és un servei a la societat, no un premi o un honor. Quina diferència entre l'actitud de Jesús a l'Evangeli en parlar d'aquells que han fet un servei: «Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure» (Lc 17:10) i la d'algun expresident de la Generalitat que es vanagloriava d'ell mateix, perquè «los valencianos me deben mucho». O entenem la política com un servei (i per tant els ciutadans no deuen res als polítics) o bé res no té sentit. I és que la política s'ha de fer pensant amb el cap, i no pensant amb les vísceres o amb la cartera.

Necessitem polítics que creguen en l'honradesa i en el servei desinteressat a la ciutadania. Polítics respectuosos i generadors de consens, que treballen des de l'ètica, allunyats de la mentida, la corrupció i la manipulació. Polítics honestos i servidors de la col·lectivitat, que tornen als ciutadans la il·lusió per la vida pública. Polítics que siguen veïns dels seus veïns, que no visquen als núvols, sinó en la proximitat dels barris i ciutats que han de servir. És així com tots els polítics haurien d'entendre que el seu servei ha d'estar arrelat en un compromís ètic i social a favor de la ciutadania. Per això el papa, en el seu missatge de Quaresma de 2017ens deia que «la cobdícia és la causa principal de la corrupció» i també «font d'enveges, plets i recels».