Les paraules representen la realitat; si no disposes d´una paraula en qüestió, no pots expressar o comprendre la realitat que simbolitza. Així, és evident que l´expressió "tots hem sigut creats a imatge de Déu" mostra un continuat i exagerat masculí ("tots, creats, Déu") que deixa de banda la meitat de la població, la femenina, i que al mateix temps delata la raó i natura del seu creador o creadors: una societat dominada i dirigida per mascles. Però, a més a més, la paraula també pot ser transmissora de valors equívocs, per exemple, "Congreso de los Diputados" o "Col·legi d´Advocats" i similars, que marquen clarament valors caducs o pretesos: "l´home al carrer i al tall; la dona, a casa".
Tanmateix, contrarestar açò no és forçar el llenguatge amb "miembras" o "portavozas" (el llenguatge té les seues pròpies regles), sinó aconseguir que eixe llenguatge s´adapte i reflectisca la realitat de la forma més fidedigna i lleial possible. A més, clar és, de dotar de continguts igualitaris entre sexes les actituds, disposicions i ordenacions socials, que venien sent acaparades pel sexe masculí.
Per a dur a terme l´objectiu anterior, ens topem amb una certa diferència de partida. Fins fa poc, la muller necessitava el permís patern o marital per a exercir socialment; es predicava :"la dona en la cuina, o com a descans del guerrer"; existia l´estigma social arreplegat en l´expressió "dona tenia que ser!"; les labors de casa i la criança dels fills eren matèria pròpia i exclusiva de les dones; si la dona treballa fora de casa rep un salari inferior en un 30% respecte del salari masculí; qui pega i mata és el sexe masculí al femení; etc., etc. Com hauria d´aconseguir-se així la igualtat social entre sexes?, com, si hi ha desigualtats estructurals o històriques de partida?... Ací entra, necessàriament, allò que se´n diu "discriminació positiva" cap al sexe més desafavorit en la posició de partida, per superar mancances, per igualar les oportunitats i possibilitats (per exemple, posar en les Eleccions llistes igualitàries entres sexes per llei; o dictaminar que a igual treball, igual salari).
Hui, sembla ser que hem entrat en una etapa de "resistència" perquè s´han suprimit ajudes socials, familiars, formatives i educatives, s´han devaluat salaris i oportunitats, s´ha elevat la ideologia classista i excloent€, tot açò anterior i més, que ataca l´avanç de les dones, davant les quals coses els homes s´han de posicionar i solidaritzar perquè també van en la mateixa barca els drets de tots, de dones i homes.
Per tant, el rival per a l´avanç feminista no seria el sexe masculí en abstracte, sinó el conglomerat patriarcal/masclista que es desenrotlla en l´onada econòmica neoliberal actual, dominada per les finances i grans multinacionals, interpretada per polítics, en bastants casos, corruptes i intolerants, que, al seu temps, tracten d´influir en jutges per a què avalen els seus interessos, en mitjans de comunicació que propaguen el seu pensar; polítics que escampen la idea que qualsevol moviment (siga feminista, social, polític...) o qualsevol intent de canvi i millora de l´orde establert (el que ells han dictat) és moviment quasi-delictiu, susceptible de ser atacat, denigrat o perseguit.
Arribats ací, ens donem compte que la lluita feminista no és una altra cosa que la lluita per la ciutadania, per una ciutadania plena, en què els homes també estan cridats a participar, perquè si els drets no són per a tots (homes i dones), no són drets. I solament en igualtat, les dones, totes les dones, podrem disposar d´una habitació pròpia -la que reclamava Virginia Wolf ja fa 90 anys-, des de la qual podrem ser allò que volem, allò que desitgem, és a dir, allò que podem i hem de ser.
