La declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha beneficiat el Misteri d'Elx? Alguns pensaran que aquesta pregunta és del tot improcedent, per no dir irresponsable. Acceptem que hi ha coses que val més no qüestionar-les, com si temérem dir la cosa, pensant que, així, cridem els mals que volem defugir. Aquesta actitud d'estruç que amaga el cap davall de terra, com si el món deixara d'existir per l'únic motiu de no veure'l, denota la imprudència de passar per alt qüestions que a la llarga poden ser contraproduents.
Però, la realitat és que cada vegada més gent es planteja els suposats beneficis del títol atorgat per la UNESCO. I açò es deu bàsicament a la sensació compartida entre uns certs sectors de La Festa que del 2001 ençà la representació, i tot el que s'hi relaciona, no ha pogut superar la problemàtica descrita en la candidatura per a la seua protecció. Perquè, és clar, no es tractava només d'un reconeixement a Elx per haver mantingut l'únic drama religiós de tècnica medieval viu: hi havia un perill aparellat que necessitava ser atés mitjançant aquesta salvaguarda internacional.
Potser, a hores d'ara, alguns us pregunteu si és cert això, si realment La Festa viu en perill. No cal més que recordar el que deia el dossier de la candidatura que es va enviar a la UNESCO: «En el cas del Misteri d'Elx, les principals amenaces són aquelles que apunten cap a la seua distorsió en virtut de processos de canvi ràpid i d'aculturació». I afig més avant: «el desenvolupament econòmic d'Elx fomentà un ràpid procés d'aculturació. Aquesta impactà de dues maneres en La Festa. Primerament, fomentà l'alienació del poble d'Elx respecte de la seua festivitat cívica tradicional. En segon lloc, alterà l'entorn cultural de La Festa». El risc, doncs, no és tant la possibilitat de desaparició (podem afirmar que la representació mai ha tingut tan assegurada com ara la pervivència) com la conversió en un fet alienat del context popular i festiu que, al cap i a la fi, ha permés superar tots els problemes que van amenaçar-ne la continuïtat, ja foren econòmics, religiosos o polítics.
Aquest tema no és nou, n'hem parlat a bastament una gran quantitat d'estudiosos des de fa dècades (encara recorde com, amb dèsset anys, em va colpir la part final de l'article «La Festa d'Elx i la ciutat contemporània» de Joan Castaño). La qüestió és una altra: després de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, motivada per aquest perill, i de l'aprovació de la Llei del Misteri d'Elx de 2005, s'ha pogut revertir aquest procés o pel contrari s'ha agreujat? Però aniria, fins i tot, més enllà: el poble d'Elx n'és conscient? O potser molts dels que advertim el perill ens hem convertit en vaticinadors d'un futur que ningú vol creure, com li passava a Cassandra quan intentava advertir de la caiguda de la casa atrida després d'haver guanyat Troia.
I si estem equivocats, encegats per una enyorança vana, i La Festa ha de ser això que comença a entreveure's? Ja fa temps que va deixar de ser un element identitari que es viu com a símbol d'una població, més enllà del petit reducte de fidels (i no parle només en el sentit religiós) que mantenen el sentit més tradicional i popular.
Sort que la Nit de l'Albà o la Roà, que formen part indestriable del seu context festiu, encara es mantenen com a fites aglutinadores que permeten conservar aquest pòsit de cohesió comunitària a través de la festa. Però La Festa ja no és la festa, sinó que és el Misteri, un espectacle únic al món i reconegut internacionalment. Els il·licitans som els depostitaris d'una peça d'art i una mostra d'alta cultura que cal, o bé contemplar com a bons «espectadors», o bé exposar als visitants forans. No penseu que açò ho dic amb ironia: La Festa, quan fa de Misteri d'Elx, també és això. Gràcies que alguns estudiosos, a finals del segle XIX i inicis del XX, van descobrir la qualitat musical i escenogràfica de segles d'antiguitat, van poder salvar la representació de la degradació. En part. Ara sabem que també s'hi van perdre elements que no s'haurien d'haver eliminat i que es va introduir aquesta visió «estètica» de La Festa.
Però aquest procés de desarrelament no és exclusiu del Misteri d'Elx, té a veure amb la «patrimonialització» actual de les festes. En aquest sentit, la protecció patrimonial per part d'organismes com la Generalitat Valenciana o la UNESCO ha suposat en molts casos que es generen processos aliens al desenvolupament tradicional de les celebracions festives.
Sense anar més lluny, l'exposició pública globalitzada i el turisme poden ser causes perquè una festa acabe desarrelant-se de la població, fet que en pot provocar, en els millors dels casos, una fossilització buida de continguts simbòlics.
La pervivència de les festes -i de la Festa- depén, en bona mesura, del compromís de la ciutadania per conservar-les com són. Més enllà de l'impacte exterior del Misteri d'Elx, cal no deixar de banda la transmissió local, ja que es tracta d'un bé la major virtut del qual és l'oralitat. I, en aquest sentit, l'escola ha de ser protagonista, juntament amb unes altres iniciatives, en aquesta difusió popular i tradicional, perquè arribe des de ben menuts a tots els il·licitans i les il·licitanes. Cal promoure campanyes educatives des de les diverses administracions i en els diferents graus de l'ensenyament perquè d'una manera propera, entenedora i lúdica l'alumnat puga anar construint l'estima cap a un bé sense el qual no s'entendria la ciutat d'Elx.
Els oripells patrimonials són lluents, però poden acabar com un parany amb interessos polítics, econòmics i socials entremesclats. S'ha demostrat al llarg dels segles que la pervivència de La Festa només ha pogut ser possible mentre ha funcionat com una festa, cohesionant una comunitat que s'hi sent identificada, en què el poble ha tingut una presència activa. Val la pena canviar aquesta fórmula?
