La primera pel·lícula que va veure de xiquet va ser Garbancito de la Mancha en l'antic cinema-terrassa *Rex d'Alacant, però la que no es cansa de veure mai és Dos en la carretera (1967), en la qual Stanley Donen retrata l'evolució d'una parella encarnada per Audrey Hepburn i Albert Finney. «És la pel·lícula de la meua vida», apunta el cinèfil Juan Carlos Vizcaíno, que recorda amb precisió que la va veure «un 30 de desembre de 1982 en la Filmoteca de València i vaig eixir plorant del cinema. Després l'he vista unes trenta vegades més».

Són molts els títols que han fet mossa en la vida de Vizcaíno, un afeccionat al cinema i col·laborador de revistes especialitzades que el pròxim 6 de setembre celebra el 15 aniversari del seu blog, Cinema de Perra Gorda, en el qual ha compartit les ressenyes de més de 2.400 pel·lícules, des de la primera (El hombre de la máscara de hierro) fins a la publicada ahir (Address Unknown).

«El que faig és rescatar de l'oblit pel·lícules i, sobretot, les sensacions que m'han produït. M'incline pel cinema clàssic i, dins d'aquest, de les pel·lícules poc vistes o menys conegudes, així que a poc a poc s'ha convertit en una espècie d'arqueologia del cinema, una enciclopèdia virtual i un blog de referència sobre el cinema clàssic», assenyala aquest alacantí, que durant quinze anys va ser assessor de l'expresident de la Gestora de Fogueres i exregidor de Festes Andrés Llorens, ja que també és un apassionat de les festes alacantines.

Vizcaíno calcula que en la seua vida haurà vist de 10.000 a 12.000 pel·lícules i cada any comenta entre 100 i 150 i veu unes 200, però compta amb una col·lecció de 14.000 títols a casa, en DVD i blu-ray. «Clar que em queden pel·lícules encara per comentar. No tinc suficient vida per a veure tot el que vull, encara que ara preferisc veure una i reposar-la», indica el bloguer, que aclareix que encara que el seu amor pel cinema va començar en la pantalla gran i en programes de televisió com Mis terrores favoritos o Qué grande es el cine, va anar a la Filmoteca de València on va veure bona part d'elles i ara és a casa, però allunyat de les plataformes de ficció per temporades. «No veig sèries, encara que sé que hi ha molt de talent en elles, però preferisc no caure per qüestió de temps; trie el cinema», indica, després d'afegir que en la seua selecció de títols «mai em deixe portar per les modes o les estrenes, i al cinema actual em solc esperar un any fins a veure les pel·lícules que vull».

No obstant això, els seus films favorits no han canviat: a Dos en la carretera li segueix Y el mundo marcha (1928), de King Vidor, i El increíble hombre menguante (1957), de Jack Arnold. I entre els seus directors preferits, Fritz Lang i Jaques Tourneur, «molt fatalistes, com jo, encara que també m'agrada molt la comèdia i el western. El cinema és un art que té gramàtica pròpia i jo em guie per la intuïció».

Encara que en els primers anys va arribar a acumular milió i mig de visites en el seu blog, després va deixar de comptar-les; són «milers» a l'any i de països com Mèxic o l'Argentina «perquè l'important és l'amistat que es crea amb la gent que comparteix la mateixa afició que tu». De fet, el blog li ha permés col·laborar en la revista de cinema Dirigido Por des de 2011 i participar en una dotzena de llibres col·lectius de directors de cinema, a més de que l'Institut Gil-Albert va editar una recopilació dels seus primers 125 articles (Proyecciones desde el olvido, 2007).

Per al 15 aniversari publicarà prop de 40 articles sobre el seu blog que han escrit crítics i periodistes de cinema com Tonio L. Alarcón i Tomás Fernández Valentí, Miguel Marías, Víctor Arribas, Israel Gil o Lucía Tello.