La configuració actual del mapa polític d'Espanya té el seu origen en el projecte aprovat l'any 1833 pel llavors ministre de Foment, Javier de Burgos. Han passat 177 anys i, fins al dia de hui, són molts els canvis que ha experimentat la situació política, però els municipis i les províncies continuen sent les administracions locals bàsiques de l'Estat. Les competències actuals d'aquestes instàncies han variat en relació al moment inicial, però el fet d'haver-se mantingut i adaptat a les successives circumstàncies és un indici d'una adaptació social majoritària i d'una versàtil eficàcia. A això han contribuït les xicotetes modificacions realitzades en els límits territorials, sobretot en els primers anys, i que van afectar en gran manera la demarcació d'Alacant.
Espanya va ser dividida en 1833 en 49 províncies, que passarien a ser 50 amb la partició de les Illes Canàries en dos territoris en 1927. El projecte era en bona mesura hereu d'un altre aprovat en 1822, durant l'anomenat Trienni Liberal, que a penes va tindre vigència a causa del colp absolutista que es va produir un any més tard. En ell ja es contemplava la configuració de l'antic Regne de València en diverses demarcacions, encara que no tres com en l'actualitat, sinó quatre: Xàtiva era capital d'una província que comprenia 12 municipis actualment pertanyents a Alacant, des de Beniarrés a Dénia.
Francesc Torres Faus, en el seu llibre "Les divisions territorials de la Marina", explica com l'efímera província de Xàtiva va mantindre un litigi amb la d'Alacant per a intentar desplaçar la frontera més cap al sud i incorporar-se més de 20 localitats. No obstant això, finalment els llindars inicials no es van moure i, en qualsevol cas, les dues províncies van deixar d'existir en 1823. En la divisió efectuada una dècada més tard, l'antic territori de Xàtiva va quedar repartit entre Alacant i València. Ara bé, els límits establits al principi no es corresponien amb els actuals, ja que els municipis que hui conformen les comarques valencianes de la Vall d'Albaida i la Safor van ser adscrits inicialment a Alacant. Tampoc les fronteres amb Albacete i Múrcia eren les mateixes que hui dia: Villena pertanyia a la primera província, i Saix a la segona.
Acta municipal de 1836 que dona fe del pas del municipi de Saix de la província de Múrcia a la d'Alacant, conservat a l'Arxiu Municipal. Foto: Pilar Cortés.
El primer canvi es va produir en la tardor de 1836. D'una banda, els partits judicials d'Albaida, Ontinyent i Gandia van ser incorporats a la província de València; així mateix, els municipis de Saix i Villena van ser agregats a Alacant. El geògraf i historiador Vicente Vázquez, responsable de la Biblioteca Municipal de Saix, creu probable que aquesta última modificació es produïra gràcies a la intercessió del polític villener Joaquín María López, que en aqueix moment era ministre de Governació en l'Executiu presidit per José María Calatrava.
Vázquez creu que, a més els dos ajuntaments, "mourien fils" per a la seua annexió a Alacant, basant-se en aspectes com la relació amb les localitats veïnes, o el fet que tant Villena com Saix sí havien sigut adscrites a Alacant en la divisió provincial de 1822. En l'arxiu municipal saixenc es conserven les resolucions plenàries on l'Ajuntament dona compte de la publicació, tant en el Butlletí Oficial de la Província de Múrcia com en el de la d'Alacant, dels edictes on s'aprovava el canvi.
No obstant això, es va mantindre a la província d'Albacete la vila de Cabdet (Caudete), que fins al segle XVIII havia sigut un enclavament del Regne de València a Castella. Les províncies de 1833 es van traçar en gran manera respectant divisions administratives històriques, però el fet que Cabdet no fora inclosa a Alacant va poder obeir, segons el catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat d'Alacant Juan José Díez, al fet que en aquest projecte es va tractar d'evitar l'existència d'enclavaments, i aquesta localitat ho haguera sigut en pertànyer al principi Villena a Albacete. Només es van respectar els més arrelats, o aquells on el territori no constituïra un municipi autònom. La més important d'aquestes "illes geogràfiques" en extensió i nombre de municipis és el Racó d'Ademús, pertanyent a València però envoltat per Conca i Terol.
Juan José Díez considera adequat que Saix i Villena passaren a formar part d'Alacant, per donar així continuïtat administrativa a un espai geogràfic únic. Per al catedràtic, "potser el capritxós va ser excloure-les de la província al principi, basant-se en demarcacions històriques". Amb tot, modificacions com aquesta podien tindre cabuda seguint els mateixos principis marcats en establir-se la divisió provincial en 1833, ja que, tal com assenyala l'expert, a més de la vinculació històrica van tindre un especial pes per a fixar els límits aspectes com l'orografia i les comunicacions.
Imatge del centre històric d'Oliva, a la Safor, una de les localitats que en 1847 es van incorporar a la província de València des de la d'Alacant. Foto: Pilar Cortés.
Els llindars definitius
La província d'Alacant va adquirir la seua configuració actual al novembre de 1847. Els municipis d'Oliva, la Font d'en Carròs, Rafelcofer, Potries i Vilallonga van canviar la seua adscripció provincial per la de València. El director de l'Arxiu Municipal d'Oliva, Vicent Olaso, suggereix com a motiu d'aquest canvi "les relacions de veïnatge" d'aqueixes localitats amb Gandia, o potser la intenció d'aconseguir un millor "equilibri territorial" entre les demarcacions d'Alacant i València. No obstant això, és difícil saber els arguments exactes, almenys en el cas d'Oliva, ja que l'Arxiu va ser cremat durant la Guerra Civil.
De qualsevol forma, Vicent Olaso incideix en la permeabilitat social de la zona com a possible factor determinant. Històricament, la ciutat d'Oliva "va estar tan relacionada amb Gandia com amb Dénia", la qual cosa dona un indici sobre els problemes que sorgirien en el seu moment per a traçar el límit administratiu. En l'actualitat, la major mobilitat de la població ha acrescut encara més aquesta interrelació. A més, es tracta d'un espai geogràfic únic, la Marjal de Pego-Oliva, la qual cosa fa que el concepte de límit provincial quede encara més difuminat.
En l'extrem sud de la província, en canvi, la controvèrsia sobre els límits s'ha produït molt recentment. Entre 2006 i 2009, el Pilar de la Foradada va mantindre un enfrontament amb el seu veí murcià de San Pedro del Pinatar, després de la polèmica instal·lació per part d'aquest últim d'unes fites per a delimitar el seu territori. L'Ajuntament de Pilar va denunciar que San Pedro s'havia annexionat terrenys de forma unilateral. En estar implicades dues comunitats autònomes, va haver d'intervindre el Consell d'Estat. Aquest òrgan va dictar a favor del municipi alacantí, basant-se en una acta de partió de l'any 1756 trobada en l'Arxiu d'Oriola.
Excepte temes puntuals com aquest, la variació dels límits provincials "no es contempla hui dia", segons afirma el catedràtic Juan José Díez. Entre altres aspectes, destaca el paper "aglutinador" que han tingut la majoria d'aquestes demarcacions, i que, "malgrat concebre's en un model d'Estat centralista, han demostrat ser compatibles" amb els canvis polítics que han suposat l'aparició d'altres administracions com les comunitats autònomes i les comarques.
----------
Aquest article va aparéixer originalment en l'edició impresa del diari INFORMACIÓN el dia 14 de febrer de 2010.
