Especial La Festa d'Elx 2012
Información.es >La Festa d'Elx>La Festa d'Elx>Opinión>

L´alé que extingeix la flama

L´alé que extingeix la flama

José F. Cámara Sempere. Arquitecte tècnic

08-08-2012TuentiMeneame

A l´Arxiprestal de Vinaròs, a la capella de la Puríssima, antiga capella de la Confraria de la Immaculada Concepció de Maria sempre Verge, la més antiga de les conegudes en aquesta població del Baix Maestrat, instituïda el 1514, hi ha exposada al culte una Mare de Déu gitada dins un sarcòfag tot de vidre, dormida, morta, tal com la reconeixem els il·licitans, tal com la venerem en la Roà, abans de pujar al cel i ser coronada, poderosa imatge que presideix l´altar d´aquesta església. Davant d´aquesta efígie funerària, encarregada per mossén Vicente Enrique Tarancón després de la guerra a l´escultor vinarossenc Agustí Agramunt, deixeble de Mallol i Capuz, em trobava jo l´any passat, cinc dies després de veure la representació d´aquest passatge apòcrif a la nostra basílica quan una gran incertesa em vingué al cor, a la vegada que sentí l´aparició d´alguna cosa pareguda a l´orgull. Estem els il·licitans plens de goig per poder coronar any rere any l´Assumpta, però ¿no són afortunats també els que, com els veïns de Vinaròs, no han d´assistir al desconsolat moment de la mort de Maria? No han de vetlar-la la nit anterior ni patir el dol a la matinada, si bé conformen una processó la vesprada de la festa de l´Assumpció per a acompanyar, com en un soterrament, la Mare de Déu dins el seu últim refugi terrenal.
És Elx, com imaginaven els romàntics, un transsumpte de Jerusalem, ho sentim el matí del dia 15 em recórrer els carrers amb els apòstols i el jueus, però és precisament en aquell moment de recolliment i processó quan comencem a oblidar que el poble vell és també l´últim estatge d´una dona que, al final d´una trista vida, a genollons i entre plors, desitja reunir-se amb el seu fill celestial. No som conscients, pendents del cos sant glorificat, que és Elx el lloc que recull el seu últim alé, important perquè és la causa que fa als apòstols arribar dels indrets més llunyans i el fet que provoca als jueus i posa en marxa el «deus ex machina». El moment únic del trànsit ens dóna l´àmbit humà de la Maria, és la porta cap a la fe, per a qui desitge obrir-la. L´any passat, durant el salm «In Exitu Israel de Egipto», per primera vegada ho vaig tenir present, no és estrany que dies després m´arribara aquell pensament sobre l´esvaïment pel qual la Maria cau sobre el seu llit i es converteix sota els mantells dels apòstols en la imatge de la Mare de Déu que reconeixem a Elx. I m´arribà perquè, per primera vegada, assistírem al breu moment en què l´alè de la dona apagà el ciri que portava a les mans, un senzill gest que, donant sentit a la flama des que és encesa, ens facilita la percepció sobre la complexitat de l´enteniment espiritual i sobre la fragilitat de la vida corporal, i perquè paradoxalment €de la forma inversemblant en què succeeixen els esdeveniments en la vida real i que mai es podrien donar a la ficció€ aquella escena s´estava repetint en aquell mateix moment a l´altre extrem de la ciutat.
Per aquest motiu es féu impossible durant la Festa, davant els cants i les pedres barroques de Santa Maria, els brocats i els oripells, els visques i els clams, no pensar en la Vespra, abans de l´extinció de la flama, quan una dona vella esperava la mort i la resta desitjàvem que encara no arribara el nostre últim alé, encara no.