Cada dia laborable i escolar, de dilluns a divendres, les voreres dels voltants dels col·legis es veuen assaltades per cotxes. Diverses normatives vials i ambientals se suspenen a la ciutat d'Elx per donar pas a una invasió de vehicles que col·lapsen els accessos, cadascú amb les seues presses particulars. El que hauria de ser un comportament cívic d'ús d'espais públics deixa pas a un de primari que sols cerca la conveniència individual d'aconseguir la finalitat abans descrita: arribar-hi a temps.

Les raons per a justificar aquest caos circulatori, solen ser les habituals: falten aparcaments per a deixar l'automòbil, és una parada momentània i puntual, els horaris obliguen, etc. A més de representar un exemple poc educatiu per als nostres xiquets i les nostres xiquetes, rarament es pensa que el transport amb vehicles privats, habitualment el cotxe, és una càrrega que tots paguem. Tots, els vora dos-cents cinquanta mil habitants d'Elx, tinguen o no automòbil i tinguen o no xiquets en edat escolar, siguen grans o menuts, aturats laborals o en actiu, sans o malalts. El pragmatisme és el que presideix aquestes situacions, mentre tothom mira cap a un altre lloc.

Un peatge diari que, multiplicat per dos i pels dies lectius del curs escolar, sumen moltes hores de caos i contaminació a les quals estan exposats potencialment els més de huitanta mil habitants de la ciutat que no en disposen. I, sobretot, és una mostra, un indicador directe de les percepcions i comportament vials que, en allò que toca a transport i desplaçaments, els habitants d'Elx encara tenim sense resoldre.

Es podria evitar? Clar que sí. No es tracta de tirar culpes a ningú, sinó de plantejar políticament amb el suport cívic corresponent -del qual Elx dóna sobreres mostres per l'alt grau d'associacionisme que tenim-, unes condicions de transport i desplaçament que, d'una vegada per totes, facen d'Elx una ciutat exemplar en mobilitat. Tal com comentàrem en una altra Tribuna (INFORMACIÓN, 25/09/2007), les polítiques exclusives o prioritàries sobre aparcaments, redones o vies d'atenció preferent no han fet altra cosa que fomentar abusivament l'ús del cotxe, marginant altres polítiques vials alternatives que són més lentes d'assumir, amb resultats més tardans, però inexcusables per als problemes ambientals de la ciutat, que resten, així, emmascarats.

Com tots sabem, la ciutat té unes excel·lents condicions per a continuar fomentant el transport alternatiu, com ara el públic, i a peu o amb bicicleta: topografia plana, grandària mitjana, oratge temperat, visitants permanents i una població jove que reclama des de fa molt de temps xarxes de carril de bicicleta segures, àmplies i continues que connecten tots els barris de la ciutat i els diferents centres educatius. Una població que reclama en cercles i fórums particulars una mobilitat diferent que, pel moment i en la pràctica, l'Ajuntament no acaba d'assumir i aplicar de manera sistemàtica, continuada i integrada.

Un problema «transversal», doncs, que afecta a tots. No es tracta d'eliminar el cotxe, sinó de situar-lo dins un esquema de desplaçament que n'evite el protagonisme. Està demostrat en multituds d'informes que les majors facilitats donades al vehicle privat motoritzat en forma tan sols d'infraestructures es tradueixen a curt i a llarg termini en una major congestió i degradació ambientals. Ciutats com Vitòria, amb el mateix nombre de vehicles i d'habitants que Elx, ho han aconseguit. I València, més nombrosa i complexa vialment, està en camí d'aconseguir-ho.

Caldria, en fi, promoure des d'institucions com l'Ajuntament, per exemple, una campanya coordinada amb els col·legis per a conscienciar els pares i les mares de no portar el cotxe a l'escola. La supressió del districte únic per a l'adscripció a centre educatiu és una bona raó per a aconseguir-lo. Tot un assoliment que encaixaria bé en el Pla d'Acció Local Contra el Canvi Climàtic (PALC).