Catàleg mullat

Mirat trenta anys després, el Catàleg suposava una dosi d'ingenuïtat, és ben cert, però a la vegada, d'esperança, d'una certa il·lusió dins aquell clima de recuperació d'una normalitat que, trencada feia quatre dècades, va afavorir que uns estudiants d'arquitectura de Madrid vingueren a Elx en la dècada dels anys vint per projectar carrers, places i edificis que conformarien una contundent reforma urbana d'aquell poble que conegué Pere Ibarra. Arribà aquell inventari en un moment en què s'acabaven d'enderrocar la casa de la Mútua, l'antiga pescateria i la casa Gómez, en què la fam immobiliària començava a fixar-se en les cases del Raval, era encara el temps per a no deixar escapar l'oportunitat, com escrigué Gaspar Jaén a la seua "Guia de l'arquitectura i l'urbanisme de la ciutat d'Elx", de "preservar per a la posteritat una mostra de la ciutat i la vida dels nostres pares, d'una cosa que anava quedant endarrere".

No debades, el Catàleg era conseqüència dels treballs que havia començat l'arquitecte il·licità partint de la curiositat per l'arquitectura de la seua ciutat, allà on va nàixer i créixer, dels carrers i les cases que l'havien acompanyat en la memòria: la publicació el 1978 d'una "Guía provisional de arquitectura de la ciutat d'Elx", amb 70 edificis, una exposició de fotografies amb Andreu Castillejos i Juli Moreno, l'edició del "Catàleg d'arquitectura de la ciutat d'Elx" (que comprenia uns 200 edificis, carrers i places), i que donaria pas el 1980, per al Ministeri de Cultura, a l'"Inventari d'arquitectura del terme municipal d'Elx", amb un total de 83 edificis del poble, 17 edificis del camp i 10 conjunts urbans i rurals.

Conformaven el Catàleg aprovat 71 elements i 2 conjunts del nucli urbà, 23 elements i 4 conjunts del camp, als que s'afegien 36 indrets arqueològics. Al llarg dels anys s'ha vist revisat, d'acord a unes determinades decisions polítiques i interessos econòmics, fins arribar al Pla Especial de Protecció d'Edificis i Conjunts de 1998. Malgrat tot, la cosa més greu no és la falta de respecte en el tractament per part de promotors i arquitectes, amb traïdoria i sense nocturnitat, sinó que en el seu nom s'han rehabilitat edificis sencers i refet façanes, s'han convertit conjunts arquitectònics en munts de pols i runa. En fi, gràcies a un compliment més o menys restrictiu cap implicat en el procés arquitectònic s'ha preocupat per l'interés de determinat element dins el paisatge o de la seua importància social a la ciutat. L'existència d'un Catàleg amb nivells de protecció els ha alliberat de qualsevol decisió d'índole moral. Hi ha excepcions, clar, com l'adequació del cine Capitolio, però les comptem amb els dits.

L'ambició del Catàleg fou aprofitada, no per mantenir els edificis allistats, sinó per enderrocar-los i tornar-los a alçar, com els casos de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil del carrer Beethoven, la casa racionalista del carrer Jorge Juan o la casa nobiliària dels comtes de Torrellano, en la qual es mantingué la façana, l'únic element que en molts casos s'ha salvat de l'edifici original, com la façana de l'Alcázar, perdut per sempre més el seu interessant interior. En altres casos, en els que el Pla assegurava la protecció ambiental, ni tan sols això. De fet, intentant recuperar l'aspecte exterior, s'han substituït cases modernistes per còpies, com ocorregué amb l'antic edifici de la Coral Illicitana i amb l'edifici de vivendes i fàbrica neoàrab del carrer Almòrida.

Durant trenta anys s'han pintat i repintat façanes com la de la Casa del Ciri i les cases racionalistes de la Corredora o del carrer Ample, s'ha deixat actuar sobre l'entorn de l'edifici, passà a l'Hort del Gall i en tantes cases rurals d'aquells horts convertits en patrimoni mundial. Hem estat testimonis, any rere any, de la desaparició de cases senyorials, com la dels Roca de Togores, i pairals com la de l'Hort de la Creu, de cases art-decó i de cases racionalistes, com la del carrer Passatge. Ho hem dit, ens hem queixat, però continuem veient encara com es deixen caure edificis, com el de l'Hort de Mezquita, com es deixà perdre la casa original de l'Hort de San Plácido, com no s'han cuidat els carrers al voltant de la basílica de Santa Maria, objecte d'una reforma darrere d'una altra, víctima de les escultures barraores, encara que no tant com la degradació urbanística del Raval de Sant Joan, permesa per les autoritats durant dècades.

Al camp, on el control és encara més lleuger, les pèrdues han estat igualment severes: la Torre de Carrús, la casa modernista amb torreta arrasada per l'ampliació del Parc Industrial, les cases senyorials o les torres vigies. Particularment dolorós és el cas de la Torre d'Estanya, oblidada als Atzavars fins que caigué. Com tantes altres, com la casa de l'Hort de Peral (Sant Ramon). O, fins i tot, el pantà, deixat morir, com tantes construccions relacionades amb les séquies i l'aigua, que ha regat durant segles els horts de la ciutat. Ni tan sols ha estat el Catàleg una ferramenta per convertir en Béns d'Interés Cultural alguns elements excel·lents, com el Pont de la Marededéu (quan era vell), el Pont Nou i aquell Pont dels Gitanos, l'aqüeducte de Riegos de Levante, i això que s'ho proposà l'IECBV a l'Ajuntament d'Elx fa un parell d'anys. No ha servit per estendre's la protecció, edificis moderns com el Mercat del Pla, que ni tant sols hi era i ja ha desparegut, i d'altres que podien haver conegut una altra vida, com els cines Avenida, Ideal i Central, als que no se'ls ha permés tenir una segona oportunitat.

Així, hem assistit indefensos al menyspreu dels béns arquitectònics d'Elx davant d'actuacions que han convertit el Catàleg, suposem que en vies de renovació amb un llistat de Béns de Rellevància Local, en paper mullat, desfent la tinta sobre la qual, a l'encalç de la conscienciació també democràtica del patrimoni, s'ha perdut la il·lusió de fa trenta anys.

*Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó