Fixeu-vos en la fotografia: la volta que es veu al fons representarà durant dècades, fins a la construcció del pont d'Altamira, el desenvolupament de la nova ciutat des del poble vell. Ja no beuen els animals a la rambla del riu i, a pesar d'això, encara sorprén escoltar, per qui no està acostumat, anomenar per la seua condició primitiva el pont nou que s'estava construint després del de Ferro i del de la Mare de Déu.

El Pont Nou no consolidà a Elx ni la construcció moderna ni el modernisme arquitectònic, sinó que assentà les bases en la consecució ràpida de diners per una burgesia que aleshores ja s'havia atrevit, fins i tot, a convertir els horts de palmeres en parcel·les aptes per a construir. Si més no, les terres a ponent del riu serien considerades pel govern municipal que presidia Tomás Alonso, propietari d'algunes d'elles, una manera d'assegurar-ne el futur. La justificació per demanar a l'Estat el 1910 un pont nou que, variant el traçat de la carretera de l'Alt de les Talaies a Múrcia, arribara a aquells terrenys promesos li la donà l'estat ruïnós en què es trobava el pont Vell des del 1905 per culpa del Tren Chicharra, un tramvia que anava des d'Alacant fins a Crevillent.

Malgrat que el Ministeri de Foment convocà immediatament el concurs públic, la Corporació continuà insistint al Govern per activar una construcció que donara ocupació a molts obrers del camp. Sense treball, no podrien tenir habitatge i, sense aquest, el barri a l'altre costat del pont nou perdria tot sentit. Fou el primer dia de l'any 1911 quan Pere Ibarra donà l'esperada notícia en La Semana: "el proyecto aceptado era el del ingeniero D. Mariano Luiña, que construirá el puente mediante el moderno procedimiento del cemento armado", encara que no s'iniciarien les obres fins el 1912, el 3 de gener, allargant-se la construcció més d'un any. Quan s'inaugurà el 20 d'abril de 1913, se li posà el nom del recentment assassinat José Canalejas, la presidència del qual al Consell de Ministres fou clau per a assolir-lo.

El dia de la inauguració sorprengué a la Revista de Obras Públicas per com "se había conseguido encerrar a la materia resistente dentro del espesor de unas cuantas líneas que dibujaban sobre el fondo claro del cielo, simples curvas de presiones", fet que representava "un triunfo de la ciencia y del arte de construcción". El 1912 el ciment armat era, encara que era conegut pels romàntics des del segle anterior, un material d'incipient evolució, del qual Mariano Luiña era un experimentat impulsor, a partir de la seua formació amb José Eugenio Ribera, conegut juntament amb Juan Manuel de Zafra per introduir la nova tècnica al país.

Quan arribà a Elx, Luiña coneixia el comportament del material compost que resulta d'introduir barres de ferro en una massa de sorra, graves, ciment i aigua. La transmissió de càrregues mitjançant el formigó aconseguia un significat estètic i funcional, poètic, que Luiña sabé transmetre al Pont Nou, a pesar de la incertesa d'aquella societat davant els resultats del nou material. El tercer pont prompte es convertí en una fita.

No debades, en una postal de l'època podíem llegir, amb indubtable fi propagandístic, "Nuevo puente de Elche, de hormigón armado. Arco central de 50 metros de vano".

A banda de l'anècdota, rècord que mantingué fins el 1929, quan el mateix Luiña construí el Viaducte de Terol, la importància del Pont Nou rau en el sentiment popular pel qual reconeixem la seua arquitectura, bàsicament un arc que acaba en dos prismes sobre els quals està la sola, unida a l'arc amb diversos pilars, però que ha esdevingut "una de les construccions públiques de més interés a la ciutat i a tot el País Valencià" com considera l'arquitecte Gaspar Jaén, per la seua solució estructural i formal. Tot destacant els ornaments com ara les baranes, "una discreta obra modernista", supondria una novetat en la ciutat de principis de segle XX, de la qual l'eixample que s'impulsaria a partir de la seua construcció es desvincularia, resultant una arquitectura més propera a la Vila i al barri del Salvador, on residia la burgesia local que l'acabaria afegint al seu territori vital.

Construït des del poder civil, al contrari que el pont de la Mare de Déu, que atenia les pregàries dels frares de Sant Josep, el pont de Canalejas compartia amb el de Ferro un fi: ser un pont al servei dels interessos d'un nou mitjà de comunicació. Embadalits pel culte automobilístic, els il·licitans no n'hem estat capaços de mantenir la seua condició primigènia, més enllà d'un nom que ens porta a una altra època, en la que, si parem atenció, començava una de les malalties del segle XX, l'especulació.

*Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó