14 de marzo de 2020
14.03.2020
Quadern de Biterna

Per a Benidorm

13.03.2020 | 22:39
Representació de l'arribada de la Mare de Déu del Sofratge a la platja de Ponent de Benidorm.

Platja de Ponent de Benidorm.

Francesc-Xavier Llorca Ibi

Despús-demà, dilluns, 16 de març, es commemora a Benidorm el 280 aniversari de l'arribada de la Mare de Déu del Sofratge. Hem volgut quedar amb Francesc-Xavier Llorca Ibi –professor de la Facultat d'Educació, home erudit; investigador admirat, amic estimat– perquè siga ell, com a benidormer de soca-rel, qui ens en reconte la llegenda tal com s'evoca i es viu a la ciutat de totes les felicitats.

Una cosa molt tel·lúrica

-La gent de Benidorm viu l'arribada de la Mare de Déu com una mena de data fundacional, encara que no ho siga. Perquè la Mare de Déu és el tòtem de la tribu, i ací s'adhereixen tota classe d'ideologies. Se celebra en un lloc emblemàtic, que abans era l'eixida d'un barranc. Allí hi ha les Fontanelles, que és una emanació d'aigua -que sempre ha sigut una cosa molt tel·lúrica. I el cementeri, que és un espai de molta religiositat. És, a més, una zona marinera per excel·lència, perquè allí estava el barri de Santa Maria. I és anar a fer-li l'ofrena a la Mare de Déu en el moment d'eixir el sol. Segons conta la llegenda que s'ha transmés, un dia de març, en què hi havia hagut un temporal, va passar una nau abandonada. I els mariners de Benidorm Antoni Baiona, Vicent Llorca, Miquel Llorca i Francesc Llorca van anar amb un llaüt a arreplegar la barca. Perquè qui arreplegava la barca es podia quedar el que hi havia al seu interior.

-Això és dret consuetudinari mariner -apuntem.

-Exacte. Francesc Martínez i Martínez ho conta en el dret consuetudinari d'Altea: que tot el que arribava a la costa, se li feia una marca, i després la donaven per captura bona, o no. Però també era una possible trampa dels pirates: amollar una nau perquè els mariners isqueren a arreplegar-la; i, després, quedar-se com a presa els mateixos mariners que hi havien anat. Eixa era la por que tenia la població.

-Clar! -assentim.

El llondro

-A trenc d'alba aquells van tornar cap a terra, van dur el llondro, i...

-Què és exactament un llondro?

-Un llondro és una nau típica de càrrega del segle XVIII. Ací n'hi havia prou. A Altea, el mateix Francesc Martínez i Martínez recollia la frase: «És com una barca esteponera, menja més que carrega.» Devia ser d'aquesta tipologia d'embarcacions...

-Esteponera devia ser perquè era d'Estepona, no?

-És que els mariners sabien, per la forma que tenien les barques, on s'havien construït. Perquè cada port tenia les seues adaptacions particulars. I en el cas de la Mare de Déu saben que ve de la part de Màlaga. Quan fan la declaració davant del notari venen a dir: «Esta barca, per la seua manera de construir, deu ser de la part de Màlaga.»

-Quan parles de la declaració davant de notari t'estàs referint a la documentació que localitza Pere Maria Orts a l'Arxiu de Simancas, no?

-De Simancas, sí.

-Però t'hem tallat el dir. Perdona. El cas és que porten el llondro a la platja, no?

La llegenda

-Sí. Porten el llondro a la platja, i quan van a quedar-se els ferros i tot el que té dins venen els soldats d'Alcoi i diuen que no: que la barca s'ha de cremar, perquè estan en una època de pesta i altres malalties. Llavors, la gent vol llevar i salvar la marededeu que va a la popa de la barca. Però diuen que no: que s'ha de cremar tot. I boten foc al llondro. I, al sendemà, quan van a arreplegar els ferros i els claus, troben que la marededeu (que era una Mare de Déu del Carme, en realitat) no s'ha cremat, i que està intacta. I a partir d'ací es crea la llegenda.

-Per què el nom de Mare de Déu del Sofratge?

-Li'l posa un bisbe. La gent, en un principi, li deia Mare de Déu del Naufragi: perquè era la Mare de Déu que s'havien trobat en aquell llondro perdut.

-Mare de Déu del Naufragi... -repetim.

-Sí. I l'advocació comença en una època en què Benidorm creix molt. L'episodi del llondro és de 1740. I el 1766 arriba el rec i comença a prendre volada la població de Benidorm. Perquè pel 1740 Cavanilles mateix diu que hi va haver una persona vella que només va conéixer 17 famílies a Benidorm. Però la població creix molt. I es creen dos nuclis de poder: l'agrícola, que té sant Antoni a l'ermita, i el de l'aristocràcia almadravera, diguem, que necessita el seu propi tòtem religiós.

-Que curiós! -valorem.

La Fontanella

-I, com a complement de la llegenda, hi va haver un capità d'almadrava, que va morir la setmana passada, precisament, que em va dir: «I on van cremar el llondro va eixir una font, que és la Fontanella.»

-Ostres! Xe, que bonic!

-Sí. Per això és allí, al costat de la Fontanella, on es fa la representació: perquè a les fonts s'uneix l'imaginari de les dones d'aigua i les encantades amb el de les marededeus.

-I qui dius que t'ho contava?

-Jacinto Vaello Llorca, Llecinto. Fill, net, besnet i rebesnet d'almadravers. Va morir la setmana passada, de noranta-set anys. I deia que son pare ja li ho contava.

-Això de la font no ho havíem llegit ni sentit mai „reconeixem.

-No. I no crec que ho sàpiga ningú, tampoc. És una línia que potser ve només per una família. Però va ser ell, qui m'ho va contar: Jacinto Vaello, Llecinto.

Memòria de l'aigua

Fascinats una volta més per les savieses de Francesc-Xavier Llorca Ibi, ara que ha faltat el seu amic i informant Llecinto Vaello sospesem que, gràcies al seu testimoni, potser la tradició llegendària de la seua família acabarà fonent-se amb la tradició gran de tot el poble de Benidorm: talment com l'aigua dolça de les Fontanelles es fon amb l'aigua salada de la gran mar Mediterrània.

La bona qüestió és que enguany, a la matinada del 16 de març, el maleït coronavirus silenciarà el text teatral escrit per Pere Maria Orts a la platja de Ponent de Benidorm: «N'és l'hora de l'alba d'avui, dia setze de març de l'any de mil set-cents quaranta. Enmig del neguit n'hi havia, n'hi ha una esperança sense saber per què, fugissera, bella com la trallada d'un llamp en la foscor dels núvols...» Tanmateix, aliena a la pandèmia, la Fontanella farà brollar aigua de vida a deu o dotze metres del trencall de les ones. «On van cremar el llondro va eixir una font», recordarem sempre, a partir d'ara. I la meravella de la llegenda servirà per a comprendre que, potser, la memòria de les persones, com les llàgrimes de la felicitat, és feta d'aigua: d'aigua dolça. Per Benidorm -i per a Benidorm.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Noticias relacionadas