La vall de Gallinera
A uns seixanta quilòmetres d'Alacant en línea recta -setanta, de València; quinze, de Gandia; vint-i-cinc, d'Alcoi; set, de Pego- hi ha una vall recòndita i autèntica que és un veritable paradís de la natura. Pren el nom del riu que la vertebra entre les serres de l'Almirant i de la Foradada: la vall de Gallinera. I, per dir-ho amb paraules d'una cançó del cantautor bellreguardí Vicent Savall, és una vall «d'extraordinari disseny, quasi exacta», que «mostra, en viu [...] huit pobles, dos castells i un convent fracassat, i el record d'aquell moro, al-Azraq.»
Benissili, Llombai, Alpatró, la Carroja, Benitaia, Benissivà, Benialí i Benirrama són, de dalt a baix, els vuit pobles que configuren el municipi de la Vall de Gallinera. No són, de tota manera, els únic nuclis poblacionals que ha tingut la vall. Sembla que en l'edat mitjana va arribar a tindre vint-i-un llogarets habitats. Fet i fet, encara ara són localitzables i visitables els despoblats moriscs de l'Alcúdia (en un promontori, a mitjan camí entre Benirrama i Benialí), Benimarsoc (a uns 800 metres de Benirrama, pel camí de la Font de la Mata) i la Solana de Benissili (a la capçalera de la vall, pocs centenars de metres, riu amunt, del nucli de Benissili).
Llombai, llegendes
L'historiador alteà Ramon Llorens, en un treball sobre les valls de Gallinera, Alcalà, Ebo i Laguar titulat «Etnologia y folclore» (1994), reportava el testimoni del senyor Evarist Gascó Seguí, d'Alpatró, que en aquell temps tenia ja complits els 92 anys. El senyor Evarist contava a Ramon que en una de les cases de Llombai se sentien, segons quines nits, sorolls de música, i balls, i cançons, i saraus. I que a la vall es donava per fet que tot aquell rebombori era cosa de les bruixes de Llombai, que disposaven d'una certa fama, i que s'entén que habilitaven una de les cases d'aquell apartat llogaret de Llombai com a particular Biterna per a celebrar festes aquelàrriques. «Mai no es va poder aclarir qui les organitzava, aquelles festes», venia a dir-li el senyor Evarist a l'investigador alteà.
També dona notícia Ramon Llorens de la suposada «mumorota, o momorota, o buborota» que deien que s'apareixia al «pont del Terme», entre Llombai i Benissili. Venia a ser, segons la descripció de Llorens, com una manta estesa amb forma de cos humà, que es precipitava cap a la profunditat del barranc, i que desapareixia misteriosament una volta al fons de la clotada.
L'últim habitant de Llombai
A cavall entre la llegenda i la realitat queda també la memòria de l'últim habitant de Llombai: Stefan Gregor, l'Alemany. Es tracta d'un personatge intrigant i solitari que va vindre a refugiar-se a la vall de Gallinera a finals dels anys quaranta, després de la Segona Guerra Mundial. Les veus populars especulaven, per això, sobre possibles vinculacions de l'Alemany amb el règim nazi. No debades, l'excèntric Alemany va arribar un dia a la part més recòndita de la vall amb un Mercedes i una escudella de plata, però prompte va deixar que els esbarzers cobriren el cotxe, i poc a poc va anar regalant les peces de la coberteria. Sovint anava descalç i els veïns de la vall el recorden com un pobre boig solitari, que es dedicava a dibuixar compulsivament, i que es va fer un casup dalt al castell, per fugir i amagar-se si un dia venien per ell.
Però amb la mort del senyor Stefan Gregor, el 12 de desembre de 1977, als 63 anys, es van sufocar tots els comentaris. I va quedar per sempre irresolt el misteri de la seua eventual biografia nazi. No solament això: també va deixar, com a nou despoblat, el vell, recòndit i llegendari nucli poblacional de Llombai. Això sí: amb una fama ben guanyada. I és que, si algú vol desaparéixer del món, ja sap del cert que aquest recòndit plec de la terra ofereix, demostradament, una opció immillorable.
Aigua, terra, foc i aire
Però avui no ens porta a la vall el rastre llegendari de les bruixes de Llombai, ni la màgia incerta de les mumorotes, ni la memòria evanescent d'un presumpte oficial nazi. Tornem a la vall de Gallinera, en realitat, per admirar un espectacle de la natura que convoca els quatre elements clàssics: l'aigua, la terra, el foc i l'aire. Es tracta de l'alineació de la Foradada, en què la llum del sol, dos voltes a l'any, travessa l'arc natural de la Foradada, i il·lumina el paratge de l'Hort, al Calvari de Benitaia, a tocar de la font del Convent. És, sens dubte, un espectacle tel·lúric, fascinant, corprenedor, que encongeix l'ànim i concita l'espiritualitat. L'aigua, la font; la terra, la muntanya; el foc, el sol; l'aire, la llum. Totes les essències de la natura semblen convocar-se per oferir un sentit hierofànic al lloc exacte de la vall on un dia els franciscans de l'orde dels Germans Menors Descalços van erigir el convent de Sant Andreu.
El convent
La vall de Gallinera disposa de tres llibres essencials per a entendre'n un moment clau: el final de la cultura morisca, la fundació del convent i l'adveniment de la petjada mallorquina. Són: La carta de població de les valls de Gallinera i Ebo (1611). Edició i estudis, de Vicent Puig, Josep Torró, Emilio Aragó i Íñigo de Goñi; El convent franciscà de Benitaia a la Vall de Gallinera i la seua alineació solar, de José Lull; i, ja en clau més divulgativa, l'esplèndida -sensacional i modèlica!- guia La Vall de Gallinera per camins de moriscos i mallorquins, de Vicent Morera i Juanjo Ortolà.
Per poc que els tafanegem, aquests llibres, i per mica que ens familiaritzem mínimament amb la història d'aquest singular racó de món, comprendrem de seguida que el convent franciscà de Benitaia va ser fundat just en un moment decisiu per a la vall de Gallinera: l'any 1611. L'any 1609, amb l'expulsió dels moriscos, les valls interiors de la Marina Alta van quedar severament despoblades. Es diu fàcil, però un total de 42.518 moriscos van ser foragitats d'aquestes terres pels ports de Dénia i Xàbia. I és cosa sabuda que, a la Marina, es van haver de dur a terme estratègies de repoblament amb nous habitants procedents de Mallorca.
És del tot significatiu que la col·locació de la primera pedra del nou convent franciscà va tindre lloc l'11 de juny de 1611: just a l'endemà de la carta de poblament de la vall de Gallinera, atorgada a Benialí per Carles de Borja i Centelles, duc de Gandia, marqués de Llombai, comte d'Oliva, senyor i baró del castell i la vall de Gallinera i Ebo.
L'alineació solar
Com en el cas de l'Arc de Santa Llúcia de Penàguila, a la vall de Gallinera és també l'egiptòleg i arqueòleg José Lull qui s'ha dedicat a estudiar, divulgar i popularitzar el curiós fenomen astronòmic, d'acord amb els referents culturals i geogràfics que l'embolcallen. Els seus càlculs, detallats i precisos, ofereixen diferents punts d'observació tenint en compte que tant el dia de Sant Francesc d'Assís, fundador de l'orde franciscà (el 4 d'octubre), com el dia de Santa Francesca Romana, fundadora de les Oblates (9 de març), és quan el sol s'enfila per l'ull de la Foradada i il·lumina la ubicació del convent. Aquest cap de setmana, si no hi ha núvols, és „per tant„ una immillorable oportunitat per a observar el fenomen.
Vicent Puig i Gascó
Hem passat pel Verger per recollir l'amic Vicent Puig, que serà el nostre guia de luxe. Vicent és un erudit enamorat de la vall: d'aquells que evidencien que estimar i conéixer són dos ales d'un mateix ocell, que és la vida. Mentre ens indica el recte camí fins al Calvari de Benitaia -l'alineació no espera ningú, i es produirà al voltant de les 17:30 h- va explicant-nos cada racó, cada paratge, cada història i cada secret del municipi. «Veus? Allí dalt tenim el castell de Benirrama, que dominava el mar i l'accés a la vall. En queda l'aljub, les restes de la muralla i la torre.» «El primer poble, ací dalt, és Benirrama. Ja sabeu que allí, a l'església de Sant Cristòfol, es conserva el retaule de La Missa de Sant Gregori i el Judici Final: una passada.» «Per tot el barranc hi ha pintures rupestres. La vall és un dels museus més antics del món. A la primavera de 1993, van vindre amb una radial i van tallar la roca.» «Van espoliar un abric amb pintures del neolític.» «El convent de Sant Andreu es va acabar arran de la desamortització de Mendizábal, de 1836.» «Poc a poc va anar perdent-se i assolant-se.» «Només queda un Crist de la Providència, que està a l'església de Benialí; i una imatge de la Mare de Déu dels Àngels, que es conserva a l'església de Sant Miquel de Benissivà.» «Queden els antics contraforts de l'edifici, en un mur del recinte del Calvari, al costat de la bassa nova, però res...» «Ah, sí! I la font: el frescati.» «Jo tinc una foto de l'alineació, com entra: com si fora una escala. I pense en el somni de Jacob, del Gènesi. L'Scala Dei: l'escala de Déu. Compreneu? L'escala que porta al paradís!»
La porta del paradís
Arribem just a temps per a admirar l'alineació: el sol va ponent-se poc a poc per darrere de la serra, fins que -amb sorprenent precisió- acaba il·luminant intensament el forat de la muntanya. És com si l'ull de la Foradada volguera brillar amb fulgència impossible: com en un miracle, només per recordar-nos que la màgia existeix. Si més no, que la màgia existeix en la meravella de totes i cadascuna de les coses que es disposen en aquesta vall «d'extraordinari disseny, quasi exacta».
Encegats per la llum, intuïm més que no veiem l'arc de la Foradada. I n'evoquem les poètiques, precises, clarividents paraules de Joan Pellicer en Meravelles de Diània (2002): «Talaia de llum, arc tibant i ben traçat per l'atzar, ull fitant la mar, portal obert als solixents, les llunes i les brises marineres, la penya Foradada, grotesca, bella i gaudiniana.»
«La porta del paradís», hi afegim, mentalment, nosaltres, sense voler, en homenatge a la complicitat oferida per Vicent Puig i la seua idea de l'Scala Dei. I és aleshores quan es produeix la revelació. Durant un instant „el temps que dura el prodigi„ prenem consciència d'una cosa important: i és que aquest privilegiat racó de món, recòndit i autèntic, ben mereix ser estimat com l'avantsala del cel „part, per tant, del paradís mateix.
Terra de cireres
L'enyorat periodista i escriptor Bernat Capó va literaturitzar la vall de Gallinera en un libre memorable: Terra de cireres (2002). També ell, com Ramon Llorens, es va fer ressò del motiu de les bruixes de Llombai: «Durant les fredes nits de l'hivern hi acudien les bruixes de tota la muntanya -des que es despoblà el llogaret- per fer els seus conjurs i ballar fins quedar capolades, algunes; d'altres s'hi estaven una estona més, dansant fins que apareguera, a l'horitzó, la primera claror del dia. Sens dubte, aquestes eren les més joves.»
«Terra de cireres», certament, és aquesta vall. Ara que els cirerers s'ofereixen esplendorosament florits, no ens podem estar de pensar que potser els valencians hauríem de fer com els japonesos, i venerar ritualment ací, a la vall de la Gallinera, el floreig del nostre sakura, que és l'arbre de les cireres. Hanami ('contemplació de flors', literalment), en diuen, els japonesos, del costum tradicional de gaudir de la bellesa de les flors. Ah! I també els xinesos tenen una vinculació cultural especial amb les cireres quan les flors esdevenen, amb la calor, fruits mengívols i saborosos. És el mateix Bernat qui ens ho recorda: «La cerimònia [de portar la drupa a la boca] té connotacions eròtiques, i aquells que millor ho saben són, sens dubte, els xinesos, que quan volen fer l'amor diuen a la parella: / "Mengem cireres?"»
La vaporosa i delicada bellesa dels cirerers florits a la vall de Gallinera és, per tant -si es vol veure així- una mena d'indici, festeig, prolegomen, prometença i divendres de l'amor ple, dolç, carnós i exultant que cada any ofereix la primavera madura.
Diuen que han dit
Manuel Sanchis Guarner, Ramon Llorens, Vicent Beltran, Francesc de Borja Moll, José Lull, Vicent Morera i Juanjo Ortolà són només alguns dels autors que han recollit expressions idiomàtiques mordaces, burlesques o enginyoses sobre els pobles de la Vall de Gallinera. Heus-ne ací una mostra representativa:
«Benissivà, la coca ben ensucrà.»
«D'Alpatró, beu-te el caldo i tira-lo.»
«Benialí, els cinc dits dins del florí.»
«La Carroja: l'haca roja.»
«A Benitaia, la mortalla.»
«Benissivà, una bona panderà.»
«A la Vall són mallorquins / i a Alcalà usen la moda, / i a Beniaia els fadrins / porten trabuc i pistola.»
«Les xiques de la Carroja li han fet un trage a sant Pere, li han cosit els pantalons amb la bragueta darrere.»
«L'interessat de Gallinera, que per no gastar la cadira s'assenta en terra.»
«La vall de Gallinera, bon oli i millor cirera.»
La Mare de Déu dels Àngels
Segons la tradició oral de la vall de Gallinera, una imatge de fusta de la Mare de Déu dels Àngels procedeix de l'antic convent franciscà de Benitaia. Durant la Guerra Civil, el propietari, Bruno Alemany, la va soterrar en un bancal, per protegir-la. Anys després, la senyora Rosalia Alemany Parets la va donar a l'església de Benissivà. Segons explica José Lull, l'any 2011, amb motiu del quart centenari de la fundació del desaparegut convent, Juanjo Ortolà va poder recuperar una cançó dedicada a aquesta Mare de Déu, gràcies als testimonis de Rosalia Alemany Parets i Angelita Alemany Alemany, que recordaven haver-la cantada antigament en el Porrat dels Àngels que s'organitzava a Benitaia el 2 d'agost.
Com la mateixa alineació de la Foradada, la lletra de la cançó permet de connectar les instàncies divinals del cel amb els negociats prosaics de la terra: «Oh, Reina dels Àngels! / Oh, Mare de Déu! / Guardeu-nos les terres / i al cel mos vorem!»
