29 de febrero de 2020
29.02.2020
Información
Quadern de Biterna
Mutxamel

El miracle de la llàgrima

28.02.2020 | 22:15

475 aniversari del miracle de la llàgrima

Demà diumenge, 1 de març, se celebrarà el 475 aniversari del miracle de la llàgrima de la Mare de Déu de Loreto de Mutxamel. Perquè, segons la tradició, va ser l'1 de març de 1545 quan el mossén Llorenç Boix va traure en rogativa, contra la sequera, la imatge de la Mare de Déu de Loreto des de l'església de Mutxamel fins al monestir de la Santa Faç. Imprevistament, ja prop de la Santa Faç „a penes a uns quatre-cents metres„, aquell home va sentir que la imatge de la Mare de Déu començava a pesar-li cada volta més i més i més: fins que va arribar un punt que ja no la podia sostenir amb els braços. Va ser aleshores quan es va produir el singular prodigi: a la galta esquerra de la imatge va brollar una llàgrima. I un pluja fèrtil, benèfica i redemptora va començar a ploure sobre els camps assedegats de l'Horta d'Alacant.

Ali Castelló de León

-Tot té a veure amb l'aigua. L'aigua ho és tot, ací! -observa Alícia Castelló de León, una de les millors coneixedores del patrimoni etnopoètic del municipi.

Ali Castelló -la gran Ali Castelló!-, a més de fer de mestra, toca i canta en el So de Mutxamel, i exerceix de dinamitzadora i manifassera en tots els saraus culturals de la localitat. De més a més, Ali és, al seu poble, una d'aquelles persones que -com se sol dir- «saben el dimoni on dorm».

Les Fontetes

-Este carrer es diu carrer de la Séquia perquè per ací passa la séquia Major -va explicant-nos Ali, mentre eixim del poble, amb el cotxe, buscant el camí del paratge de les Fontetes.

-L'assut de Mutxamel -anuncia, per fi, quan hi arribem-. El van fer en el segle XIII. I servia per a desviar l'aigua a la séquia Major, i regar les terres de l'Horta d'Alacant.

-És ací on hauríem d'ubicar el miracle de la sabateta, no?

Miracle de la sabateta

-Exacte... Segons el relat popular, una riuada -l' aiguaüt, que en diuen„ amenaçava perillosament d'inundar el poble de Mutxamel. Però, providencialment, una roca es va despendre, va obturar la séquia i en va desviar l'aigua. En aquella roca salvadora hi havia la marca d'una sola de sabata: diuen si devia ser de la sabateta de la Mare de Déu de Loreto, sempre protectora del poble de Mutxamel... Aquell dia era un 9 de setembre. I, per això, cada 9 de setembre Mutxamel celebra el dia de la Mare de Déu de Loreto, i les famoses Festes de Moros i Cristians.

-Podríem dir, per tant -sospesem- que les Fontetes són un espai doblement literari: perquè ací és on Leandre Iborra ambienta el seu llibre El gripau de l'assut de Mutxamel; i, al mateix temps, és també el lloc on hem d'imaginar el relat popular que Vicent Vidal recrea en La sabateta... Per cert: hi cap roca, per ací, amb la marca del peu?

-No. No. Cap roca. No, que jo sàpiga „ens respon Ali„. Però sí que podeu comprovar, perfectament, el sentit de la narració: perquè es veu molt clara la partició de l'aigua del riu, cap a la séquia Major que va dins del poble, o cap al riu, que discorre per fora.

Finca Marbeuf

Tornem al cotxe. I ens dirigim cap al següent punt de l'itinerari llegendari: l'espectacular finca Marbeuf, de color roig coralí, com un signe de riquesa, esplendor, domini i distinció al bell mig del camp mutxameler.

Una divertida llegenda recorda en aquesta finca el protagonisme que Mutxamel va tenir en la Guerra del Francés, amb la coneguda batalla del Calvari, el 25 d'abril de 1812. Segons el relat «La mort veraç del francés», les mutxameleres i els mutxamelers van aconseguir véncer els invasors napoleònics invitant-los a menjar carn rostida amb tiges de baladre, i donant-los a beure aigua bullida amb fulles, també, de baladre „que, com se sap, és una planta tòxica i verinosa.

Carrer Sol

-Vinga, anem! -ens encoratja Ali, després d'haver admirat des de diferents angles la finca Marbeuf, amb l'ermita, els escuts nobiliaris i la delicada cupuleta que corona l'edifici„. Heu de conéixer el palau i el jardí de Penya-serrada, a la plaça del Poble Nou; i el convent de Sant Francesc, que és un edifici del segle XVII.

-Au! No se'n parle més!

Quan admirem l'edifici del convent de Sant Francesc, després d'haver passat per la plaça del Poble Nou (els ulls encara plens amb la monumental, solemne i decadent bellesa de Penya-serrada), Ali ens explica:

-Aquest carrer on estem ara és el carrer de Sant Josep, però la gent també en diu, popularment, el carrer Sol, perquè es veu que està orientat cap a l'est i de matí rep el primer sol del dia.

-Xe, que bonic!

Sant Pasqual

-Sí... I mireu: ací al costat, a l'esquerra, tenim el carreró de Sant Pasqual. La gent que hi vivia tenia, a voltes, com a renom, del Carreró.

-Hi ha molta advocació, ací, per sant Pasqual?

-Ja ho crec! Abans feien romeries amb carros, i tot, a Orito. Ja sabeu que allí és on, segons la llegenda, se li va aparéixer el Santíssim Sagrament a sant Pasqual quan pasturava ovelles.

Ermita de Sant Antoni

-On anem ara? A l'ermita del Miracle de la Llàgrima, ja?

-Passem primer, si voleu, per l'ermita de Sant Antoni. Allí tenim un costum curiós. I és que, a part de la celebració de la festa de Sant Antoni del Porquet -amb la benedicció del pa, dels cavalls i de tots els altres animalets, etcètera-, si algú vol trobar nóvio o nóvia diuen que només li ha de fer set voltes a l'ermiteta i el sant li'n trobarà un de ben templat de seguida.

-Caram! Riu-te tu de Tinder, Meetic o eDarling! -bromegem.

Ermita de la Mare de Déu de Loreto

D'ermita a ermita, Ali ens guia fins a l'ermita de la Mare de Déu de Loreto, al terme de Sant Joan. És el lloc on, demà farà 475 anys, segons la tradició, s'hauria produït el miracle de la llàgrima l'1 de març de 1545. Discreta i humil, amb les parets lluïdes amb ciment de color terra, l'ermita passa inadvertida en un racó del carrer Ramón de Campoamor, enfront de l'espectacular finca Bona Vista. Abans devia ser un referent clar, en el camí que unia Sant Joan i la Santa Faç, però en l'actual espai urbanitzat, queda com encongida, arrecerada, enclotxada. Tanmateix, no hi ha dubte: és aquest el lloc del miracle. Així ho indica el rètol d'una placa ceràmica col·locada sobre la porta, ara fa 25 anys, en el 450 aniversari: «Aquí va plorar la Mare de Déu de Loreto l'1 de març de 1545.»

Vicen el Saboner i Rosa la Figuera

-I ara, quina ermita ens queda per visitar?

-L'ermita de Montserrat, naturalment... „respon ella, amb un somriure.

Però en haver travessat tot Mutxamel, així que enfilem de nou el carrer de la Séquia en direcció a l'ermita de Montserrat, Ali proposa una picardia:

-Mireu, mireu! Allí està Vicen. Pareu! Pareu un moment, que és un home que sap un món de coses. Tindreu gust de parlar amb ell!

Fetes les salutacions, el senyor Vicente Sirvent Sellés, Vicen el Saboner, es demostra, efectivament, com un llibre obert en relació amb l'imaginari popular mutxameler. No solament accedeix a obrir-nos les portes de casa: també les de l'afabilitat i la saviesa.

-Quan era menut, ací, entre una part i l'altra de la casa, se sentia a voltes el vent que bufava i xiulava: «Uuuh! Uuuh! Uuuuuuuh!» I ma mare em deia que era la Quarantamaula: «Sents? Sents? És la Quarantamaula!» „evoca, una mica enriolat.

-Sí... Era per a fer por. Com l' Home de la Sang. Que també es deia: «Vindrà l'Home de la Sang i se t'emportarà!» O els uendos... -apunta la dona que hi ha al costat. És la senyora Rosa Gosálvez Sevila, Rosa la Figuera.

Miracles de la Mare de Déu

-I històries de la Mare de Déu? -preguntem, mentre observem el retaule ceràmic amb la Mare de Déu de Loreto que hi ha a la mateixa façana de la casa de Vicen.

-Clar que sí! -s'arranca Rosa-. Conten que una volta, voltejant les campanes, es va soltar el batall. I va caure enmig de la gent. I no va ferir ningú. A un home que estava allí assegut, el batall li va entrar per la butxaca de la camisa. I li va eixir per baix. Però no el va arribar a tocar, i no li va fer ni un pelat!

-També conten que un carro carregat de vi, que venia de Xixona, va atropellar una volta una dona, i la Mare de Déu la va protegir i no li va passar res. I que una xiqueta de vuit anys va caure dins de la canal d'un molí. I la Mare de Déu també la va salvar.

La rama seca

-I hi ha també la història de la rama seca. Allí, al Ravalet; a l' Alamera, que diuen: un passeig preciós, flanquejat per xiprers, que desemboca a la mateixeta ermita de Montserrat.

-Allí anàvem, precisament!

-Sí... Quan ja esteu arribant a l'ermita voreu, dalt, a l'esquerra, una rama seca amb una forma rara, com de cadireta. I diu que és que allí es va aparéixer la Mare de Déu.

Ermita de Montserrat


-Sí. I allí fan la festa de la Veracreu, el 3 de maig. És molt curiosa perquè, quan s'acaba, és costum que una persona o una associació vaja i la robe, de nit, la Veracreu, i que la guarde fins a l'any següent, en què la persona o l'entitat que la té s'encarrega d'arreglar-la amb flors, de tornar-la al seu lloc i d'organitzar-ne la festa.

-Per cert: que la campana de l'ermita de Montserrat servia per a avisar la població quan hi havia perill de riuades. «Dong, dong, dong! Dong, dong, dong!», sonava. I la gent ja sabia: «L' aiguaüt! L' aiguaüt! Que ve l' aiguaüüüüüüt

L'església del Salvador

Les històries escoltades a cal senyor Vicente Sirvent Sellés, Vicen el Saboner, ens retornen al punt d'inici: a la Mare de Déu de Loreto. I l'aigua... És el moment de visitar, per fi, la imatge d'aquesta singular Mare de Déu a l'església del Salvador. I ho fem gràcies a la complicitat d'Ali amb la senyora Remedios Climent, Reme la Saora, tresorera de la Confraria de la Mare de Déu; i disposant també de l'exquisida amabilitat de la presidenta, la senyora Amparo García.

L'església ens aguarda amb l'espectacular torre defensiva -de mitjan segle XVI-, reconvertida com a campanar. A l'interior les imatges són una síntesi dels relats que hem escoltat. Com si l'art volguera, més que no il·lustrar, homenatjar el patrimoni etnopoètic de la ciutat. Primer, a la sagristia, descobrim un parell de quadrets, a manera d'exvots, amb el miracle del carro de vi i el de la xiqueta atrapada a la canal del molí. A l'altar descobrim, a l'esquerra, una espectacular pintura del miracle del desviament de l'aigua, que des de fa poc sabem que és obra d'Evarist Muñoz Estarlich, de l'any 1732; i també una representació del miracle del batall. A la dreta, en canvi, el protagonisme és per a la representació del miracle de la llàgrima, que demà celebrarà el 475 aniversari.

Mare de Déu de Loreto

A la capella de la Mare de Déu, en últim terme, admirem la bellesa de la composició pictòrica, les refulgències del reliquiari de plata. També el conjunt escultòric dels àngels que sostenen la casa sobre la qual descansa la imatge de la Mare de Déu. És, naturalment, una representació de la Santa Casa on va viure la Sagrada Família, que segons la corresponent llegenda hauria estat transportada per àngels des de Nazaret fins al municipi italià de Loreto.

Amb la convicció que el poble de Mutxamel ben mereix ser considerat, efectivament „ni que siga per l'hospitalitat i la fantasia„, com una casa santa, escrutem en la galta esquerra de la imatge la llàgrima miraculosa, senyal d'aigua i de providència. Comprenem que la llàgrima és també signe de sentiment i de tendresa. I concloem que, ençà i enllà de la fe -fora o dins de les religions-, creients, agnòstics i ateus compartim el prodigi humà de la sensibilitat i l'emoció. Plorem. I el plor ens fa persones. I sospesem que és precisament en aquesta capacitat humana de plorar -de sentir, patir i estimar a cor d'ànima- on potser rau el més gran, veritable i reverenciable miracle de la llàgrima.

Text del miracle de la llàgrima

En el llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto de Mutxamel, de primeries del segle XVII, el miracle de la llàgrima apareix narrat amb les paraules següents: «En l'any 1545, estant los tres pobles amb gran necessitat d'aigua, concertaren poder fer una processó a la Santa Verònica, i que tragueren la Verge Maria de Lorito, la qual tragueren amb molta devoció, i amb lo temps molt seré i amb gran sol [...]. I lo reverend que portava la imatge de Nostra Senyora de Lorito, que es deia mossén Llorenç Boix, es prengué a cridar dient: "Senyors, ajudeu-me dels braços que ja no es part, per sustentar tan gran pes com el que porte!" I, descobrint el vel de Nostra Senyora, trobaren com li eixia una llàgrima, i la veren córrer fins al mel de la cara on es mostra hui, per on fou tanta la misericòrdia que la gent cridà, que d'allà, fins a la església de Sant Salvador, tot temps los baté la pluja, que tant desitjaven».

El ramell de la providència

La senyora Remedios Climent, Reme la Saora, és amiga i companya d'Ali en el So de Mutxamel. Ens obri de bat a bat les portes de la confiança. I, dins de sa casa, ens mostra el ramell de la providència que conserva dins del rebost.

A Mutxamel el ramell de la providència es fa al punt del migdia del dia de l'Ascensió, quaranta dies després del diumenge de Pasqua. Es confecciona amb elements representatius de la productivitat agrícola: branques de magraner, d'ametler, d'olivera; una mica de forment i d'ordi... Es conserva fins al dia de l'Ascensió de l'any següent, en què es crema. Com el seu nom indica, d'acord amb un pensament màgic, el ramell de la providència serveix perquè, durant tot el cicle anual, hi haja una bona provisió per a satisfer les necessitats bàsiques de la família.

Els tres colps de Sant Pasqual

La senyora María de la Paz Climent, Maruja la Paisana, és cambrera d'honor de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto de Mutxamel. Ens invita a entrar a sa casa. Conserva, a pesar de l'edat, tota l'amabilitat i tota la gràcia del món. És ella qui ens explica que sant Pasqual, als seus devots, si no li demanen la contrària, els avisa una mica abans de moment de la mort. Amb tres colps. Sents: «Pom, pom, pom.» I vol dir que t'has de morir. El seu testimoni és d'aquells que aborronen i fan acorrufar el melic:

-Mon pare em contava que quan ma auela estava morint-se, ell els va sentir, ben clars, de nit, els tres colps de sant Pasqual. «Pom, pom, pom.» I al sendemà al migdia la dona va faltar.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Más información