22 de febrero de 2020
22.02.2020
Información
Quadern de Biterna

Tàrbena

21.02.2020 | 23:29

Joan-Lluís Monjo i Mascaró

Abans d'apropar-nos a Tàrbena hem quedat a Alacant amb Joan-Lluís Monjo Mascaró. Després d'un dinar abundós -de paraules i viandes-, ens refugiem en una sala del FPA Paulo Freire, que és el centre on treballa el professor Monjo. «Quina sort, per a un poble com Tàrbena, tindre algú amb la formació, la sensibilitat i la capacitat de Joan-Lluís», pensem. «Les coses existeixen i es valoren només en la mesura que algú les indaga, i les coneix, i les estima, i les dona a conéixer. I ningú com ell, per a estudiar, i saber, i divulgar el singularíssim patrimoni de Tàrbena.»

Es Lliset des Salt

-Per on comencem? -planteja Joan-Lluís, entre divertit i inquiet.

-Comencem parlant, si vols, de les llegendes de Tàrbena que vas publicar en Rutes de llegenda. Allò de... Com en dieu? Es Lliset des Salt?

-Sí... Això ho vaig trobar en un text d'Adolf Salvà. Conta que un llop es va presentar al Poble de Dalt. El van acaçar i el van fer fugir fins al Poble de Baix. L'animalet es va presentar a la Placeta Vella. Però amb tan mala sort que aquell dia feien ball i estava plena de gent. Entre tots els van fer fugir encara més cap avall. I, al final, no va tindre més escapatòria que saltar pel barranc. I va caure al buit. Per això se'n va dir es Salt des Llop. I ara es diu es Lliset des Salt.

-De tot això en queda memòria oral, al poble?

-No. Però, a part del text de Salvà, sí que m'he trobat un document on apareix el topònim es Salt des Llop. I hi havia una persona a Tàrbena que encara en tenia referència: Joan Sifre Monjo. Encara és viu. I a mi em va dir que es Lliset des Salt és deia així perquè hi va saltar un llop.

Es tossal des Diners

-L'altra llegenda que vas literaturitzar en el llibre Rutes de llegenda és la del tossal dels Diners -recordem.

-Ah, sí! És un tossal que hi ha a la fita amb Parcent, de vora Coll de Rates. En una de les versions, conten que els moriscos rebels es varen refugiar en aquell tossal. Però a mesura que baixaven a beure a la font de Coll de Rates, els anaven acabant.

-I se suposa que, al tossal des Diners, van deixar amagat un tresor, no? -provem de completar el relat.

-Clar, clar, clar... -confirma Joan-Lluís-. Una segona versió és de l'època dels roders. Diu que una dona tenia amistat amb ells. I en un moment donat aquells bandolers es van sentir perseguits i van decidir que se n'havien d'anar. Per això, van ajuntar tots els diners que tenien i els van amagar en un racó d'aquell tossal. En gratitud per l'ajuda i l'amistat, els roders li van voler dir a la dona on havien deixat els diners. Però la dona no era a casa. La van veure treballant en un bancalet. I, mentre fugien, des de la distància, li van haver de dir a crits on es trobava l'amagatall. Però clar: tant van haver de cridar, que altres també ho van escoltar. I quan la dona va anar pels diners, a l'amagatall ja no quedava res.

Coll de Rates

-Ara que dius això dels roders... El coll de Rates hem sentit dir que ve de coll de Raptes, perquè per allí els bandolers robaven i raptaven els viatgers. Això també deu ser llegenda, no?

-Segurament. En l'etimologia, a voltes, on no arriba la ciència arriba la imaginació... Coromines ho fa més bonic: diu que Rates podria vindre del llatí ratis, que vol dir 'bosc'. I és probable que tinga raó, perquè el topònim apareix ja en un document de 1409, que parla dels moros «de les muntanyes del coll de Rates». A Tàrbena, per referir-se al port, la gent fa servir una expressió reiterativa: es collaret de Coll de Rates.


Els pobles de Tàrbena

-I com és això que comentaves adés, del P oble de Dalt i el Poble de Baix?

-La vall de Tàrbena tenia diverses poblacions. Hi havia Beniflà, Benitalfa, Benixebel, l'Hostalet de la Vall... Però quan es produeix el repoblament mallorquí, en el XVII, ja només en queden dos: un on hi havia l'antiga Benixebel, a major altura; i l'altre on se situaria Benitalfa, una mica més avall. Devia ocupar poc més de l'actual Placeta Vella (que és des d'on s'ha estés l'actual poble de Tàrbena). I clar: la cosa va quedar reduïda al Poble de Dalt (que més o menys encara s'intueix, conformat amb cases disseminades o de segona residència) i el Poble de Baix (que és l'actual nucli de Tàrbena).

Paraules a peu

-Més, més, més... Més llegendes. I llocs on anar -demanem, addictes ja a l'amena erudició de Joan-Lluís.

-Ho teniu fàcil. Si entreu a Internet i busqueu «Tàrbena, paraules a peu» trobareu la ruta literària que vaig fer per al Centre d'Estudis de la Repoblació Mallorquina. Allí hi ha una mica de tot... Veniu un segon i us ho mostre.

Joan-Lluís s'alça i ens invita a acompanyar-lo fins a l'ordinador que hi ha en un racó, a l'altre extrem de la dependència. Carrega i va explicant-nos els diferents racons del lloc web, que demostra ser un veritable niu de meravelles per a qualsevol interessat en la història, la llengua, la realitat i la fantasia del poble de Tàrbena.

El temps secret

-Mireu ací -explica Monjo-, hem reproduït un text de Miguel Signes en què apareix una expressió molt genuïna: «Està el temps molt secret».

-«El temps secret...» repetim, francament seduïts per l'expressió.

-Sí... Es diu quan tot es queda quiet, calmat i en silenci, just abans de començar a nevar. Per això el personatge de Signes continua: «Podem tindre un Nadal blanc».

El silenci, en efecte, és un dels grans espectacles de la natura en els escenaris muntanyencs. I així ho reconeixia també l'escriptor Josep Maria Espinàs, en A peu pel Comtat i la Marina (1998), quan evocava la sensació de situar-se tot sol al mirador de la Placeta Vella de Tàrbena, enmig de la foscor, una nit sense lluna: «el silenci em té atrapat com una teranyina que no puc estripar amb cap gest.»

Ses grases

-Ací, quan es parla de la Plaça, ixen els escalons de l'església -explica Joan-Lluís, mentre va passant pàgines i imatges amb el cursor del ratolí-. Es diuen ses grases. I són una institució. És alhora un lloc de trobada i un escenari popular. Allí, posem per cas, és on anava en Carbona (un personatge popular que cantava i improvisava versos) quan tornava d'un dels seus viatges pel món. Conten que arribava a Tàrbena i se n'anava seguit a ses grases, per fer-se rogle. Devia ser tot un espectacle. Li dedicava unes cobles a Santa Bàrbera (que és la patrona), i continuava cantant i improvisant versos per a la concurrència. Per exemple, aquests que vaig recollir en el Cançoner de Tàrbena: «Santa Bàrbara gloriosa, / les [a]metles van molt barates! / Els xics antes [a]naven al casino / i ara s'aparen a les grases.»

-Ostres! -ens exclamem-. L'anècdota recorda la novel·la de Paco Esteve Si ha nevat, en què un personatge va a les escales de l'església d'Agres i plora per tota la pena del món.

El Mal Caçador

-Sí... Hi ha també la història d'en Micalet Monjo, que el dia de Tots Sants va voler desafiar el costum de no eixir a caçar. Li va saltar un conill i, quan li va voler disparar, l'animalet li va plantar cara, li va mostrar unes dents feroces i li va cridar: «Micalet Monjo! Jo tinc dentetes! Dentetes!»

-Que interessant! Sembla el motiu del Mal Caçador, que també desafiava la prohibició de caçar en un moment sagrat, i acaba sent castigat -especulem.

Sa bassa des Moros i el cànter

-I ací la ruta literària recull també la llegenda de sa bassa que hi ha a sa Caseta des Moros. Diu que, per omplir-la, els moros es posaven fent cadena des d'aqueixa bassa fins a sa font de l'Hort. I que s'anaven passant el cànter, un a un, per omplir la bassa. De sa Caseta des Moros també es conta que els moros hi van deixar un tresor amagat...

-Sa Caseta des Moros, dius?

-Sí, clar. És el castell. A Tàrbena en diem sa Caseta des Moros. És fàcil de pujar-hi. I val moltíssim la pena. Pugeu fins a Cas Pelut, al Poble de Dalt, i de seguida en veureu l'indicador. Si fa un dia clar podreu veure el castell de Serrella, i el castellet de Garx...

-Garx?

-Garx, sí. És el nom antic de la vall de Bolulla. I des de sa Caseta des Moros es veu sa penya des Castellet, i sa penya des Bacallà...

-Xe! I quant de temps es tarda a pujar?

-Uns vint minuts. O potser menys: segons la pressa.

Sensació de plenitud

Sona el timbre del FPA Paulo Freire. Joan-Lluís se n'ha d'anar corrents a fer classes. I li agraïm efusivament el màster intensiu que ens ha oferit, sobre l'imaginari popular tarbener.

Ho tenim decidit. A l'endemà, a primera hora, conduïm fins a Tàrbena. Seguim les indicacions que ens porten al Poble de Dalt (a Tarbeneta, que en diuen alguns), aparquem el cotxe al final del camí i de seguida trobem els senyals que anuncien el camí de sa Caseta des Moros.

Mentre ascendim pel tossal de Santa Bàrbara les paraules del professor Monjo van adquirint tot un altre significat. L'aire net, l'aroma del romer i la farigola, la solemnitat dels pins i les carrasques, la sentor de la terra humida... Fins la rara sobrietat i les misterioses formes de les roques nues, velles i erosionades produeixen en l'ànim una sensació de plenitud que ennova „així com el temps secret anuncia la neu„ l'imminent descobriment d'una cosa important.

La senda del Cel

En efecte: a mesura que anem guanyant altura, descobrim més i més matisos del paisatge superb que ens envolta. Els noms de Bèrnia, i Ferrer, i Serrella, i Xortà; des Pinyol Roig, es Serral o es Carrascar de Parcent adquireixen nous relleus imponents. I poc a poc anem adquirint una perspectiva aèria i privilegiada sobre el poble de Tàrbena, que queda baix nostre com un edén remot i inimaginable, preservat i perdut entre les boirines del temps. Enmig de tanta bellesa, ens descobrim exclamant, amb la veu entretallada per l'esforç de l'ascensió: «La senda del Cel!» És com una revelació; una certesa espontàniament brollada; una percepció intuïtiva, instintiva, definitiva, irrefutable: aquesta preciositat de caminet que puja des de Benixebel o el Poble de Dalt fins a sa Caseta des Moros ben mereixeria dir-se així. «La senda del Cel».

Sa Caseta des Moros

Mai no ho hauríem sospitat, que la talaia del paradís era accessible amb un simple passeig de vint minuts. Una volta dalt, al castell, no tenim prou ulls per a examinar les restes de l'aljub, i de la muralla, i dels murs conservats: com tampoc no tenim prou alé ni prou esperit per a acollir la imponent formositat del paisatge que ens aclapara per davant, per darrere i a banda i banda. Fins a l'extrem de comprendre, amb la deguda perspectiva, que els gratacels de Benidorm, diminuts i a penes visibles entre el boirim vaporós de la llunyania, són una insignificança per comparació amb els volums colossals del sistema muntanyenc: talment com la mesura de l'home resulta, ben mirat, ínfima en relació amb les magnituds infinites de l'univers i la natura.

El secret del temps

Quedem absorts contemplant el paisatge. Durant els dilatats minuts que dura l'embadaliment, els núvols s'estenen, s'enfosqueixen, es tanquen i cobreixen Tàrbena. I ho cobricelen tot. És just en aquest moment quan es produeix el prodigi: el silenci es fa encara més dens, la llum filtrada pels núvols queda en suspens i tot sembla aquietar-se d'una tal manera que ens fa la sensació que tots els rellotges del món „del món llunyà que ha quedat baix„ s'han degut quedar parats inopinadament. «Està el temps molt secret!», deduïm. Instants de serenitat inefable. De clarividència indicible. Albirem, en la llunyania, la serra Gelada i la mar vestida de gris. Comprenem, per fi, que el secret del temps consisteix, simplement, a deixar-lo fluir „deixar-nos fluir„, impàvidament, com una seda lenta, fins a l'instant sublim i postrem en què la lleu i delicada volva de neu que és la vida arribe, bressolada pel destí, sobre la mar tèbia de l'Albir, i es fonga a flor d'aigua, amorosament.

Mentre descendim al poble desfent la senda del Cel tenim la sensació que les gotetes minúscules d'aiguaneu que suren en l'ambient perfectament haurien pogut quallar amb una mica més de fred. Tenim, en qualsevol cas, l'íntima sensació d'haver viscut, a sa Caseta des Moros de Tàrbena, si més no, una privilegiada parença del temps secret -i del secret del temps.

El parlar de sa

El parlar tarbener és una modalitat del valencià marcadament mallorquinitzant. L'aïllament geogràfic del municipi de Tàrbena respecte dels pobles veïns ha propiciat que s'hagen conservat d'una manera especial algunes característiques dialectals pròpies dels mallorquins que van repoblar la Marina després de l'expulsió dels moriscos, en el segle XVII. Entre aquestes característiques, la més cridanera és, segurament, la conservació dels articles es, sa, es, ses (per comptes de l'article literari el, la, els, les).

Els estudiosos de la variació lingüística Vicent Beltran i Carles Segura sostenen que «Tàrbena, a la Marina Baixa, és a hores d'ara el poble que millor ha mantingut el llegat mallorquí i el que més consciència identitària té.» Tant és així que des de 2016 se celebra, a primeries de juny, la «Festa des Parlar de Sa».

Tanmateix, tal com recullen els treballs etnopoètics del mateix Joan-Lluís Monjo, tradicionalment també s'hi han projectat alguns prejudicis negatius, a propòsit de l'origen mallorquí dels tarbeners. No solament s'hi tendia a conjecturar un suposat desterrament de malfactors, delinqüents, condemnats i persones de mal viure, sinó que, fins i tot, hi va fer fortuna una llegenda segons la qual la procedència mallorquina dels repobladors tarbeners tindria origen... en una barata de porcs! «Mos va[r]en baratar amb porcs! Amb Porcs!», s'arriba a exclamar un dels informants tarbeners del professor Monjo. «De Mallorca. Tàrbena es va fer d'una barata de cerdos; ells no volen, però va ser d'una barata de cerdos», sosté, igualment, un informant seu de Callosa d'en Sarrià.

El fenomen és vell i conegut: la desconfiança davant de la diversitat i la diferencia sempre genera... porcs!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook