01 de febrero de 2020
01.02.2020
Quadern de Biterna

El Castell de Guadalest

31.01.2020 | 23:22
El campanar i el Portal d'accés al centre històric emmurallat del Castell de Guadalest.

Més poble, més veritat

Arribem al Castell de Guadalest a primera hora del matí. Els mateixos carrers impracticables a l'estiu, en temporada alta, s'ofereixen ara deliciosament solitaris, íntims, silents. Fa l'efecte que el poble és una mica més poble -i una mica menys parc temàtic- que quan s'ompli a vessar de turistes. Les cases, els carrers, les pedres i els veïns semblen més humans, més honestos, més autèntics. Més veritat.

Castell de meravelles

Ens hem endinsat al poblet per la vora del llavador, buscant la costera del Portal que cal travessar per a accedir a l'interior del recinte emmurallat. Hem passat a tocar de l'antic Trinquet, que més o menys devia situar-se al costat d'on ara hi ha el Museu Ribera Girona -és el Castell el poble amb més museus per càpita del món?- i, per fi, hem travessat el Portal per accedir a una altra dimensió: una dimensió inimaginable, que fa l'efecte d'un poble encantat, immune als avatars i les angoixes de la resta de l'univers.

El portal que obri i tanca el poble històric aprofita un pas estret natural de la penya. Com en una rondalla meravellosa, la mateixa natura sembla que vulga defendre, protegir i arrecerar el poble. Joan Fuster hi parlava de «les roques enormes fent el paper de muralla». I descrivia: «Cal entrar per un túnel forçat en la pedra. La boca sembla un casalot, amb el seu arc de mig punt i el seu emblanquinat discret.» Però ni el més creatiu dels escriptors no hauria estat capaç, potser, d'imaginar un lloc tan sobri, i senzill, i meravellós, i suggeridor, i bell com el Castell de Guadalest. «És una postal perfecta», sentenciava l'assagista de Sueca. I tenia raó.

Cementeri

Hem vingut al Castell amb la decidida intenció de visitar el Cementeri. És, possiblement, el cementeri més bonic que hem visitat mai. Per damunt i tot del famós cementeri de Deià, a Mallorca, on hi ha la tomba de Robert Graves. Perquè des de les altures del Castell no solament sembla que morts i vius puguen tocar el cel, blau i accessible: s'hi domina també una inigualable vista de la vall que el riu Guadalest obri des dels mateixos peus de la població fins a la mar d'Altea. Es tracta d'una verda, abrupta i corprenedora orografia que culmina, al fons i a l'esquerra, amb la serra de Bèrnia; i, a la dreta, amb la imponent -i omnipresent- serra d'Aitana.

Joan Gadea Pons

Tanmateix, la porta d'accés al cementeri està tancada. Tampoc no hem trobat oberta la Casa Gran, dels totpoderosos Orduña, que és alhora museu municipal i espai d'accés alternatiu al castell i al cementeri. Observem, en canvi, que l'Ajuntament sí que té llum i gent dins. Pugem l'escaleta que dona accés a les oficines, toquem a la porta i obrim:

-Xe, tu, quina sorpresa! -ens saluda una veu familiar, des de dins-. Què feu ací?

És el jove Joan Gadea Pons, fill de vells coneguts nostres.

-Volíem visitar el cementeri -expliquem- i resulta que estava tancat... Però i tu? Què fas ací? Treballes a l'Ajuntament?

-Bé... És que soc regidor. I primer tinent d'alcalde -ens aclareix, amb modèstia. I ens fa envermellir.

-Xe! No ho sabíem. I quines àrees portes?

-Cultura, Festes, Joventut, Urbanisme i Agricultura.

-Ostres! Mig poble! -ens admirem.

Ens ha tocat la loteria. Perquè Joan de seguida s'ofereix i ens diu:

-Espereu un moment que agafe les claus i entrem per la Casa Gran. Tinc gust d'acompanyar-vos i mostrar-vos la Casa i el castell.

La Casa Gran

Efectivament, Joan ens acompanya a la Casa Orduña. I ens hi embadalim admirant les pintures, la biblioteca, els retrats, els mobles... I, especialment, la imatge jacent de la Mare de Déu de l'Assumpció, patrona del poble; i una taula contigua, del segle XVI, atribuïda al Mestre d'Alzira, sobre el motiu de la dormició de la Mare de Déu -com si fora una escena del Misteri d'Elx.

-La Mare de Déu es porta a l'església per a les festes d'agost, i després la tornem ací -aclareix.

Però el veritable regal que ens fa Joan és acompanyar-nos fins a la torre meridional del castell, amb les espectaculars vistes a la mar d'Altea -que sembla que pessiguen el cor. El contrallum del sol reflectint-se i multiplicant-se sobre la mar llunyana invita a pensar que, si la Mare de Déu havia d'ascendir al cel cada 15 d'agost, el lloc idoni per a fer-ho ben podria ser aquest del Castell de Guadalest.

Enric Balaguer Pascual

Més arran de terra, siga com vulga, el Castell de Guadalest és, sobretot, el poble d'Enric Balaguer Pascual, catedràtic de literatura contemporània en la Universitat d'Alacant, col·laborador literari del diari INFORMACIÓN des de fa dècades i -al nostre parer- un dels assagistes més lúcids, amens, sensibles i incitants del nostre racó de món. Després de recórrer delitosament tots i cadascun dels racons del poble ens hem citat amb ell.

-Au, vinga, dispareu! -demana la boníssima persona que és Enric, una volta asseguts i entaulats.

La penya del Cullerot

-Comencem per la penya del Cullerot. És coneguda, popularment, al Castell, la llegenda aquella de la cuinera, que es va quedar aïllada en una penya, quan el terratrèmol, amb un cullerot a la mà?

-Sí, sí, sí -admet Enric-. Tota la vida s'ha conegut, aquesta penya, com la penya del Cullerot. I sempre s'ha contat que, quan hi va haver el terratrèmol de 1644, la part de la cuina del Castell es va quedar disgregada; i una dona s'hi va quedar, tota sola, sense poder tornar al castell. Uns diuen que la van poder baixar amb cordes, altres que no: que va enfollir i es va matar. Però sí, ja us dic: la penya del Cullerot és molt coneguda. I és curiós, perquè és com si es conservara l'experiència viva del terratrèmol que va causar, ara fa prop de quatre-cents anys, el desmembrament de les penyes que configuren el Castell de Guadalest.

La Capelleta

-I això de la capella aquella que hi ha allí baix a l'Era, al final del poble, enfront de la casa dels teus pares?

-Ah, sí! La Capelleta! Veus? També té a veure amb el terratrèmol. Perquè és un recordatori que, enmig del desastre, la gent va fugir. Però van agafar la reserva eucarística i la van deixar ací, perquè no quedara colgada entre les runes de l'església derruïda.

-Ostres, que curiós!

-Sí, mira: hi ha la capelleta, tota blanca, i una inscripció que en recorda la tradició.

El Purot

-Tornant a les penyes... Com en dieu de la penya aquesta alta i prima, que és com un dit menovell amb restes constructives al capdamunt, a la vora mateix del poble per la part del pantà?

-El Purot: és el Purot. Diuen que devia ser el lloc on feien foc per a comunicar-se amb el castell de Serrella, i el Castellet, i el castell d'Alfofra. Per a pujar i baixar al Purot calia una corda. I no cregueu que era fàcil, no!

-Però en un del cartells explicatius hem llegit que també es diu «la penya de l'Alcalà», no?

La cova de l'Alcalà

-Bé: sí. És que l'Alcalà és tota la zona aquella que queda davall del Purot. I per això se'n diu, també, la penya de l'Alcalà. Però la denominació popular és el Purot.

-Comprenem...

-Per cert, que allí a l'Alcalà hi ha una cova molt, molt, molt fonda, que de xicons entràvem. Ara no sé com es diu, però també es contava que connectava amb el castell.

Creus de Malta

-I la creu de Malta que hi ha sobre el mur de la costereta del Portal? Quin significat té?

-No n'hi ha només una. En són quatre, en total. Perquè dins de l'església també hi ha tres creuetes roges. No ho sé... Però sempre he sentit contar que és que tres cavallers de l'Orde de Malta (és dir, de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem) van morir dins la mar, quan anaven embarcats. I que el Castell era el poble més proper que hi havia per a enterrar-los amb els honors que mereixien. I els hi van enterrar. Per això les creus de Malta: per a honorar i recordar aquells cavallers.

Guerra de Successió

-Després del terratrèmol de 1644, durant la Guerra de Successió, el poble torna a passar-les agres, no?

-Exacte. Crec que és l'any 1708 que els micalets (ja sabeu: els fusellers de la muntanya, un cos declaradament austracista) es van concentrar al Castell. El cas és que, per accident, o no per accident, es va botar foc el polvorí i hi va haver un centenar de morts! Moltes edificacions, clar, van quedar destruïdes. L'església s'havia de reconstruir i els Orduña van aprofitar l'ocasió per a fer-se la Casa Gran al costat mateix de la nova església. És curiós, perquè l'església comunica amb la Casa Gran, que els senyorets i les senyoretes podien sentir missa sense haver d'eixir de casa. Més encara: no sé si t'has fixat que, entre l'església i la Casa Gran hi ha una pareteta que té un reixa amb unes obertures una mica especials, no? Doncs la tia Maria Dolores d'Ondara em contava que el senyor Orduña, els diumenges, s'hi posava per la part de dins i anava repartint, a través de les obertures, un trosset de pa a cadascun dels seus protegits que havien anat a missa.

Bandolers

-I històries de bandolers? També se'n conten, al poble?

-Uf! No massa... Al segle XVII hi va haver un bandoler famós de Benimantell que es deia Joan Ponsoda, i que va arribar a tenir un exèrcit de tres-cents homes.

-Joan Ponsoda? Xe! Com el Joan Ponsoda filòleg, pedagog i escriptor actual, que també és de Benimantell!

-Sí. Igual: es deia igual. El conec a partir de lectures. Ma auela, de qui em contava sempre batalletes, era de Pinet i Mitjana.

-Cert! Sobre Mitjana, Bernat Capó escrivia, en el seu Espigolant pel rostoll morisc: «La vida de Joan Baptista Reig Verdú -conegut i temut sota el malnom de Mitjana- ja mai no serà possible de separar-la de la llegenda amb què la fantasia de la gent ha anat envoltant-la, any rera any, fins a convertir-la en mite.»

La Plaça

-Canviem de tema: tenim entés que la gent del Castell, a la Plaça li diu la Plaça, a seques, no?

-Sí: la Plaça. I ja està: com que és l'única plaça...

-És que ens ha encuriosit que oficialment la Plaça es diu plaça de Sant Gregori. I ja saps que sant Gregori era un sant que s'invocava contra els terratrèmols...

-Clar. És que sant Gregori és el patró del poble.

-Ah, caram! Per això l'escultura que hi ha al centre de la Plaça: és un Sant Gregori, no?

-Sí. Jo recorde que, de menut, hi havia una anouer gran, com el de la plaça de Confrides, però el van arrancar i van posar l'escultura de Sant Gregori.

De les ànimes

-Hem llegit en algun lloc que les anous de l'anouer de Confrides, com que eren comunitàries, s'arreplegaven i es venien, i els diners que se n'obtenien es dedicaven a pagar misses als difunts. Saps si això també es feia ací, al Castell.

-No. Al Castell el que sí que hi ha són molts trossos de terra que són de les ànimes. Pagaves una contribució per a les ànimes, i podies treballar-los, aquests trossos de terra. A les penyes, per exemple, hi ha uns ametlers que deien: «Això de qui és?» «De les ànimes!»

Ningú no s'hi hauria de sorprendre. Perquè en un lloc tan sobri, i senzill, i meravellós, i suggeridor, i bell com el Castell de Guadalest, les ànimes ho deuen tenir fàcil, per a pujar i baixar del cementeri al cel i del cel al cementeri. I es veu que no volen abandonar la terra. Per això el bellíssim epitafi que llegim en una de les tombes d'aquest cementeri: «Regaràs la terra amb la suor i la sang del teu cos. Aquesta terra que tant has treballat i que ara has fet nostra.»

Siga com vulga, la inefable sensació que tenim cada vegada que tornem a la vall de Guadalest és aquesta: que totes les coses -les fonts, els arbres, els pobles, les penyes, les muntanyes i el riu- hi tenen ànima. Ara mateix, per exemple, ho podem comprovar millor que en cap altre moment de l'any: perquè totes les ànimes d'aquesta terra treballada amb la suor i la sang dels cossos, sembla que vulguen manifestar-se en un espectable esplendorós i únic: el de la florida dels ametlers „com un incendi de blancs. I és que, en paraules de Josep Pla, «cap flor no pot igualar la vaporositat aèria de la flor de l'ametller».

Caquèctic?

-El poble sempre ha viscut sotmés a l'ombra d'aquella família -sospesa Enric Balaguer, en referència als Orduña-. Ací cada generació ha tingut la seua experiència amb els senyors.

En aquest punt, no ens podem estar de preguntar-li per la llegenda negra que, popularment, ha acompanyat tradicionalment la memòria d'aquesta família:

-Tu has sentit contar això que el senyoret exercia encara el dret de cuixa? Diuen que l'Orduña, quan una dona de la vall donava a llum un xiquet i tenia la pujada de la llet als pits, reclamava, com a signe de domini, poder beure aquella llet materna xuplant directament de les mamelles de la mare.

-Jo això el dret de cuixa no ho he sentit mai. La meua família, que treballava per als Orduña, com que era molt puritana, hauria dit: «El senyoret era un sant!» I Santes Pasqües! Però fora de casa sí que ho he sentit contar, tot això del senyoret que s'amorrava a les mamelles de les dones parteres.

La llegenda, basada o no en fets reals, va donar lloc a un divertit, crític i enginyós passatge del llibre Espigolant pel rostoll morisc, de Bernat Capó. El periodista i escriptor benissenc pregunta sobre la qüestió a un home de Beniardà:

«-Tant de poder tenia el personatge?

-Manava de tot i de tots. De les terres i de les collites, dels homes i les dones. A les dones, quan eren en temps de cria, els demanava que li deixassen mamar. I pobreta la que s'hi negués!

-Potser era caquèctic i la lactació era una cosa vital per a la seua persona.

-Jo això que acaba de dir no sé què és, però el tipus aquell era un mamó.»

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Más información