Crevillent

Arribem a Crevillent i decidim visitar, primer que res, l'ermita de Sant Pasqual. Accedim amb el cotxe fins al punt en què una cadena assenyala el final del camí. I completem l'ascensió a peu „a penes uns tres-cents metres„ fins a la construcció de calç i de pedra.

Val molt la pena l'ascensió fins a l'ermiteta de Sant Pasqual, perquè des de la ubicació privilegiada de què disposa „les ermites són sempre construïdes en espai tel·lúrics, amb una determinada significació geogràfica i paisatgística„ es domina no solament la ciutat de Crevillent, sinó també, darrere, el Fondo. Permet comprendre, per tant, la intricada i diversa orografia en què la ciutat de Crevillent s'assenta: alhora prop de la planura meridional de la comarca del Baix Vinalopó, amb l'aiguamoll i els embassaments que encara ara testimonien l'antiga existència de l'albufera d'Elx; i prop, igualment, de la serra de Crevillent que, ara mateix coberta per núvols i boirines, es mostra com el que en realitat és: un territori de meravelles i fantasies on nia, creix i vola l'imaginari popular dels crevillentins.

La serra de Crevillent

Val la pena visitar l'exposició Daniel Jiménez de Cisneros. L'inici de la investigació geològica i paleontològica a la serra de Crevillent que fins al 15 de febrer s'està exhibint a la sala d'exposicions de la Casa de Cultura: per a comprendre que, a Crevillent, la serra „el Picatxo, Sant Juri, el Raig, el Catí, el Campanar, la Vella, el Puntal, el Castellar Colorat, el Runar, el Pouet de la Mel„ és com un reducte d'autenticitat on resulta possible la llibertat, l'exploració, el secret, l'embadaliment, el misteri, la intrepidesa.

Aquesta setmana en què s'acaba d'inaugurar oficialment l'Any Carmelina Sánchez-Cutillas de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens ve al cap un passatge de Matèria de Bretanya en què la veu de la xiqueta protagonista explica: «el meu avi sempre deia que la imaginació era lliure, i que en acabant els anys i els patiments ja ens faran posar els peus a terra. I com que la imaginació era lliure, jo la treia de la gabieta del meu cap i la feia volar com si fos un verderol o un gafarró o un paixarell, i a un dels indrets on més li agradava d'anar era vers les muntanyes, l'Aitana i el Puigcampana, aqueixes que es veien llunyanes i mig emboirades i pareixien les muntanyes d'un poble perdut. Però eren una realitat, una realitat que ressaltava dels fons del paisatge».

Admirant des de l'ermita de Sant Pasqual la serra ara ennuvolada i «mig emboirada», comprenem que, al canvi, la serra de Crevillent és per a les crevillentines i els crevillentins com l'Aitana i el Puigcampana per a la gent de la Marina: un espai màgic i sagrat; una serralada alhora pròxima i llunyana „al mateix temps tangible i il·lusòria, evident i quimèrica, certíssima i irreal. Un veritable paradís per al vol de la imaginació lliure.

Maria Jesús Navarro Garcia

Però hem de tornar a Crevillent. Ens hem citat amb la professora Maria Jesús Navarro Garcia al Café Tertúlia de la plaça de la Constitució. Com que l'establiment està tancat, Maria Jesús ens espera al centre de la plaça. Ens acompanya a l'Ajuntament, que es troba allí al costat, al carrer Major: un elegant edifici modernista construït l'any 1901 i adquirit com a Casa Consistorial l'any 1924.

-Estic pensant que podríem anar a l'exposició que hi ha a la Casa Municipal de Cultura, sobre Daniel Jiménez de Cisneros i la serra de Crevillent -proposa.

-Tu manes! -hi accedim.

Amb gust exquisit de dona enamorada del seu poble, Maria Jesús va explicant-nos els carrers, els barris, la trama urbana, els edificis, les curiositats. Fins que, sense adonar-nos, som ja dins de la sala d'exposicions de la Casa Municipal de Cultura.

-Mira: veus? -ens comenta-. En aquell vídeo apareixen imatges de la cova del Català, que és un bandoler d'ací de Crevillent que va deixar un saborós rastre literari. La gent mescla l'imaginari del Català amb el de Jaume el Barbut, que ja saps que és el gran bandoler mític d'ací. De Manuel Manchón, el Català, es conserva un romancet molt curiós, de 12 pàgines, publicat a València el 1822, en què es refereixen les suposades peripècies vitals i les malifetes del bandoler.

El Català, bandoler llegendari de Crevillent

Llegim, en el catàleg de l'exposició sobre Daniel Jiménez de Cisneros, coordinada per Ana Satorre i Daniel Belmonte, que aquest geòleg i paleontòleg va publicar, el 1919, en la revista Ibérica, un comentari específic sobre la llegendària cova del Català. Segons aquest geòleg, la gent del seu temps contava que el Català havia estat un dels lloctinents del temut Jaume el Barbut, i que el pobre s'havia quedat tot sol quan el Barbut va ser executat. Com que la cova del Català és inaccessible, ningú no sospitava que hi podia tenir el cau. Però es veu que disposava de l'ajuda d'un gosset ensinistrat, que quan el Català li ho manava, llançava l'extrem d'una corda amb nucs, per la qual el Català podia pujar i eixir de la cova. Segons Jiménez de Cisneros, a Crevillent també es contava que aquesta cova del Català comunicava per un forat estret amb la part alta de la lloma. Però el científic, com a bon racionalista, va descartar el menor interés per comprovar el relat, perquè „així ho diu, expressament„ era evident que hi devia haver entrat molt la fantasia popular.

Certament, sí... Entre altres raons perquè, segons el plec de 1822, el Català va nàixer a Crevillent el 1735 i va morir executat „penjat en una forca de València„ als 44 anys, al desembre de 1779: malament podia, per tant, haver sobreviscut a Jaume el Barbut, tenint en compte que Jaume Josep Cayetano Alfonso Juan, Jaume el Barbut o Jaume de la Serra, va nàixer a Crevillent el 1783 i va ser executat a Múrcia el 5 de juliol 1824.

Teresín Cantó, Teresín Marco, Mode Candela i Emere Candela

-Fem una cosa... Tornem a la plaça i ens entaulem a l'altra cafeteria, que sí que està oberta -proposem, visitada i comentada ja l'exposició.

-D'acord -accedeix Maria Jesús.

La decisió es demostra plenament encertada, perquè al Guill Plaça es troben les senyores Teresín Cantó, Teresín Marco, Mode Candela i Emere Candela. I és una festa, perquè, gràcies a la complicitat amb Maria Jesús -que sembla que coneix tot el poble!-, ens permeten unir-nos a la taula on estan prenent un xocolate, i es deixen atracar amistosament a propòsit d'alguns motius llegendaris que hem llegit sobre Crevillent.

Les tres pedretes de Sant Pasqual

-Venim ara de l'ermita de Sant Pasqual. Heu sentit contar mai la història de les tres pedretes? -indaguem.

-Clar que sí! -contesten totes quatre, a l'uníson.

-Conten que va pujar un destrellatat allí dalt a l'ermita -resumeix Teresín Marco-. I li va fer burla, a sant Pasqual: perquè en comptes de posar-li diners a la caixeta, li va tirar tres pedretes. Però després, quan baixava cap a Crevillent, va notar que algú li tirava a l'esquena una pedra, dos pedres, tres pedres... I diuen que era sant Pasqual, que li les tornava, les pedres, miraculosament, per fer-lo escarmentar!

Jaume el Barbut

-I de Jaume el Barbut, n'heu sentit parlar?

-Claaaaaar! -torna a ser unànime, la resposta.

-Conten que furtava els diners als rics per repartir-los entre els pobres.

-Sí... I diuen que encara té família al poble, perquè ell era Alfonso, i els Alfonso de Crevillent, que encara n'hi ha, es veu que emparenten amb ell.

-Es veu que es va fer molt famós. I que per ell es va fer la dita: «A robar, a Crevillent!»

-La gent conta que vivia en una cova a la serra. I que allí on abans hi havia els cines Iris i Adelaida eixia un túnel que creuava fins a la serra. I que Jaume el Barbut venia al poble per aquell túnel, a subministrar-se.

-Sí. Jo també ho he sentit dir, a les persones majors, això.

-Però el túnel no el va fer ell. Diuen que el van fer els moros „precisa Teresín Marco.

-Jo de xicoteta sentia contar que els moriscos van descobrir l'aigua de la serra.

El Tio Joano el Poderós

-I del Tio Joano el Poderós, n'heu sentit parlar?

Ara és la mateixa Maria Jesús qui contesta:

-Sí, sí, sí! Clar! El Tio Joano el Poderós, o el Tio Clavellina, que li deien, també. Conten que era cabalista. I que tenia poders. I que podia convertir-se en coses. Una volta que les autoritats venien per ell es va amagar i va advertir a la seua família: «No consentiu que toquen les clavellines!» I és que era ell, que es va convertir en clavellina perquè no el trobaren!

-També hem llegit que convertia fulletes d'olivera en diners, quan volia comprar qualsevol cosa. I que tenia la facultat d'endevinar el futur. Per això, un dia li va dir a un amic: demà em veuràs però no em veuràs. I al sendemà, quan l'amic el va anar a buscar tot intrigat, el va trobar mort.

-Jo això no ho he sentit. Però pot ser: es conten històries diferents, ací a Crevillent, sobre el Tio Joano el Poderós.

Carlistes

-I dels carlistes? Tenim entés que també hi ha memòria viva, ací a Crevillent, de les històries del temps dels carlistes...

-Ah, sí! Mireu: sense anar més lluny, conten que els carlistes van deixar a una família una bossa amb monedes d'or. I que arran d'això la fortuna d'aquella família va pujar.

-També es conta que el trabuc amb què van matar el general Prim el van enrotllar amb una estora i el van portar a Crevillent. I que hi ha una família que encara el conserva, amagat.

-Jo, sobre el carlisme ací al Baix Vinalopó vaig publicar en La Rella un estudi de cas a propòsit del senyor Manuel Sol Abat -explica Maria Jesús-. Va ser, com se sol dir, un cas com un cabàs, el d'aquell home. Va voler plantar cara a l'exèrcit governamental a la serra de Crevillent, l'any 1873. Però quan va comprendre que els enemics eren molt més nombrosos, va demanar als fidels que, com a bons pares de família, se'n tornaren al poble i es tancaren dins de les cases: que li deixaren totes les armes carregades, que ell tot sol faria front a la situació. No cal dir que, a pesar de la bregosa resistència, el van acabar matant. I, ja mort, el van arrossegar lligat al seu cavall fins al cementeri del Fondó dels Frares. La curiositat és que els seus antics companys de la banda de música de Crevillent, durant uns quaranta anys -es diu fàcil!-, van anar cada any a retre-li homenatge al cementeri del Fondó dels Frares.

Bona terra i millor gent

-Ostres! Quina història més colpidora, no? Ja ho diu la dita: «Crevillent, bona terra...»

-«I millor gent!» -completen totes, enriolades.

Després d'haver vist la ciutat, el Fondo i la serra de Crevillent des de Sant Pasqual, i assaborit el luxe de compartir companyia, conversa i uns pocs pessics de fantasia amb Maria Jesús, Mode, Emere i les dos Teresins, no podem sinó donar-los completament la raó.

-Si, senyores: «Crevillent, bona terra i millor gent!»

La mort i la vida

Amb Maria Jesús encara tenim temps i oportunitat de visitar l'interior de l'església de la Mare de Déu de Betlem i, una mica més enllà, el Museu de la Setmana Santa. L'experiència és inoblidable. Particularment corprenedor és el Crist Jacent de Marià Benlliure, que sembla que va ser esculpit prenent com a model el cadàver d'un mort per tuberculosi -cosa que n'explicaria el singular realisme.

Ens atenen exquisidament, primer, Paco Cascales i Cayetano Mas (aquest últim, president de la Confraria del Davallament de la Creu). I, tot seguit, el director, Sergio Lledó. Sergio ens comenta algunes anècdotes: «El pas de la burreta conten que el va acabar Benlliure just una mica ans de morir, l'any 1947.» «El Sant Joan Evangelista és costum que només el puguen traure fadrins. Els casats ja no el poden portar. Li diem el Sant Joan del Catxarrero, perquè és propietat d'un veí que es diu Vicent Martínez, el Catxarrero». «Per a la Magdalena, amb el gest de patiment, hi ha qui diu que Benlliure va fer servir de model una dona que havia perdut un fill i tenia aquella expressió tan real de dolor al rostre.» «La Pietat és de Joan Garcia Talens, i ofereix la curiositat que el model era un tal Arronis: un crevillentí que treballava en el tèxtil, i que s'alimentava a base de llet per a estar més fibrós. La model també era d'ací de Crevillent. Tot és d'ací, fet a casa, en la Setmana Santa Crevillentina: els models i tot!» «Una tradició és que els passos solen tenir dos noms: l'oficial i el popular. L'Ecce Homo es diu el pas del Balcó, perquè antigament el pas portava una espècie de balconet. A la Negació de Sant Pere se li diu popularment el pas del Pollastre, i etc.» «El pas de la Columna, que diem, s'ha guardat tota la vida en una farmàcia de la plaça Chapí. I tu entraves a la farmàcia i veies el Senyor de front i els jodios de cara a la paret, com a castic per estar pegant al Senyor.» «La Verònica té la curiositat que té només un peu, perquè tal com porta el vestit només se li veu un peu. I l'escultor només va fer el peu que se li havia de vore: l'altre, no.»

Per fi, ens conta la seua versió de la coneguda llegenda del Crist Jacent de Benlliure: «Són coses que es conten. Però no són de creure. Diuen que a un home el realisme del Crist Jacent li causava tanta impressió, que no el podia mirar. Tant de respecte li tenia que quan l'estaven traslladant li van tapar la cara amb una tela. Però diu que algú va alçar aquella tela i en va descobrir el rostre. I l'home, per la impressió, es va infartar i va morir fulminat.» I Paco Cascales hi corrobora: «És que és veritat que impressiona. Jo, a voltes, a la nit, quan tanque les llums i em quede a soles amb ell, em fa moltíssima impressió.»

Es podria dir que, en realitat, és tota la Setmana Santa de Crevillent, la que impressiona. I que el rostre del Crist mort de Benlliure ben podria considerar-se la icona de tot un poble que viu la mort i la vida -la humanitat i la divinitat- d'una forma real i excelsa (tan real i excelsa com la mateixa música dels cors que acompanyen els passos): amb una tal bellesa que ningú no en pot quedar indiferent.