22 de enero de 2020
22.01.2020
Tribuna

Enric Valor, senyor de fantasies

21.01.2020 | 23:01
Enric Valor, senyor de fantasies

El periodista i escriptor Bernat Capó solia dir que el cel dels escriptors és la memòria. I segurament tenia raó: perquè la memòria –la memòria individual i la memòria col·lectiva– és, efectivament, el cel dels creadors que aconsegueixen deixar marca en una determinada societat. Per als valencians, sense anar més lluny, el 13 de gener ha passat a ser un dia per a la memòria. I és que el 13 de gener de 2000 va morir, a València, un dels grans homenots de les lletres valencianes contemporànies: el senyor Enric Valor i Vives. I a l'efemèride cal afegir ara la circumstància que l'escriptora Isabel-Clara Simó i Monllor també ha encetat les seues vacances eternes precisament un 13 de gener: el mateix dia que el senyor Enric Valor i Vives.

El cas és que aquest passat dissabte el vint aniversari del traspàs del senyor Enric Valor i Vives, nascut a Castalla l'any 1911, va ser recordat amb un acte senzill i simbòlic davant la seua tomba al Cementeri de València, on se li van ofrenar muixerangues i paraules, records i sentiments, flors i herbes aromàtiques de les muntanyes meridionals: com una penyora de Castalla i de Penàguila, de la serra de Mariola i de la serra d'Aitana que tan intensament va estimar en vida –i tan delitosament va literaturitzar.

Tot seguit la Universitat d'Alacant, per mitjà de la Càtedra Enric Valor, va col·laborar amb la Universitat de València per honorar institucionalment la memòria de l'autor de les Rondalles valencianes. L'acte solemne, protocol·lari i acadèmic, va tindre lloc a a l'espai històric i noble de l'Aula Magna del Centre Cultural la Nau. Hi van intervenir diferents autoritats del món universitari i literari. Estudiosos de l'obra valoriana com Vicent Brotons Rico (UA) i Josep Daniel Climent Martínez (UOC) van coincidir amb editores i amigues de Valor com Rosa Serrano i Llàcer (Tàndem) i Núria Sendra Marco (Bullent). I també hi van intervenir el director de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Vicent J. Escartí i Soriano, el fill de l'escriptor, Enric Valor Hernández; i la mateixa rectora de la Universitat de València, Mavi Mestre Escrivà.

És sens dubte un bon senyal que les dos principals universitats públiques valencianes s'hagen pogut posar d'acord per a commemorar i celebrar conjuntament la memòria d'un dels més grans escriptors contemporanis. Perquè una societat que honora la memòria dels seus creadors més destacats (i no hi ha discussió que el senyor Enric Valor i Vives n'ha estat un dels més decisius al nostre racó de món) no solament dignifica els seus referents: es dignifica, sobretot, a si mateixa. Vull dir: que el luxe del cel de la memòria no és solament per als escriptors rememorats, sinó, en realitat –i especialment–, per al conjunt de la col·lectivitat humana que exerceix el gest de l'evocació, l'homenatge, l'atenció, l'estudi, la divulgació i l'aprofitament de les grans obres literàries.

I és que, si bé es mira, la salut cultural d'una determinada societat ben es podria mesurar amb precisió segons l'atenció que rep la memòria dels seus principals creadors. En el cas valencià, la salut de la memòria d'Enric Valor que dissabte se celebrava a València no és sinó –vull pensar– un clar indici de l'incipient i reconfortant viatge col·lectiu que les valencianes i els valencians poc a poc anem fent envers la normalitat cultural, lingüística i literària. Perquè a ningú no se li escapa que el senyor Enric Valor, en el seu triple vessant com a gramàtic, com a novel·lista i com a rondallaire, simbolitza, com cap altre autor, l'oportunitat d'una triple reconciliació possible i necessària. És a saber: la reconciliació amb les pròpies paraules, la reconciliació amb la pròpia tradició literària, i la reconciliació amb les pròpies formes de la fantasia, la màgia i la meravella.

Enric Valor és l'autor d'un bon pomell de llibres de lingüística i gramàtica, que van resultar decisius per a posar ordre en la manera d'escriure en valencià. Hi destaquen títols com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983), Vocabulari fonamental (1988) i Vocabulari escolar de la llengua (1989). Valor és també un notabilíssim narrador que va literaturitzar un temps històric crucial per a les comarques de l'Alcoià, el Comtat, l'Alacantí, la Marina i el Vinalopó; i va esdevenir una peça clau per a la restauració de la tradició novel·lística valenciana, amb títols tan memorables com L'experiment de Strolowickz (1931), Narracions de la Foia de Castalla (1953), L'ambició d'Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), Narracions intranscendents (1982), La idea de l'emigrant (1982), Temps de batuda (1983), Narracions perennes (1988), Enllà de l'horitzó (1991) o Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles (1996). Però, per damunt de tot, Enric Valor ha passat a formar part del cànon de les lletres valencianes contemporànies com a autor de les trenta-sis Rondalles valencianes (1950-1976): un projecte literari únic, monumental, sense equivalents possibles en cap altra literatura europea.

Resulta difícil, per això, no evocar les circumstàncies vitals de la redacció de la meitat d'aquestes Rondalles durant el temps d'empresonament de l'autor a l'interior de la Cárcel Modelo de Mislata, on el règim franquista el va tenir retingut, sense judici, durant més de dos anys. La simple imatge de l'escriptor teclejant la seua màquina d'escriure dins la cel·la de la presó té el valor d'un dels grans símbols de la cultura valenciana contemporània. «La meitat, la meitat, o siga divuit, foren redactades per mi en aquella trista oportunitat», solia recordar Valor. I l'anècdota –hi insistim– té el valor de la categoria. Perquè Enric Valor representa, potser millor que cap altre autor, el difícil i sacrificat viatge cultural que els valencians hem protagonitzat des de la dictadura a la democràcia, des de la repressió a la llibertat, des de la censura a la normalitat, des de l'opressió a la fantasia, des del silenci imposat al vol infinit de les paraules lliures.

Enric Valor és ja tot un clàssic que ha recollit el millor èxit a què un escriptor pot aspirar: la coherència, la construcció de civilitat, la conquesta d'un públic lector, el reconeixement transversal i unànime, la creació d'un univers literari amb personalitat pròpia... Al capdavall, la cultura no és sinó una complexa combinació de paraules, memòries, esperances i fantasies. I Enric Valor, al bell centre del cel de la memòria compartida, em fa l'efecte que no és sinó això: un prestidigitador de les paraules, un combatent de l'esperança, un senyor de fantasies. Potser per això, vint anys després de la mort, resulta ineludible considerar-lo i homenatjar-lo com un referent imprescindible de la cultura al nostre intricat racó del món.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook