18 de enero de 2020
18.01.2020
Quadern de Biterna

Calp

17.01.2020 | 23:06

Una picardia 


Tornem a Calp. Però quan travessem els ponts i els túnels del Mascarat, des d'Altea, fem una picardia i trenquem a mà dreta cap al camí que s'endinsa per les urbanitzacions de Toix. Busquem el camí d'accés a la punta del Morro Toix, perquè sabem que ens ofereix una vista inigualable sobre la mar de Calp, amb el gran sentinella d'Ifac al fons. La boirina del matí entela lleument l'aire salobrenc, i impregna tota la vista amb una sensació d'irrealitat que fa de Calp una ciutat encara més intrigant, fantàstica i misteriosa.

Quan ens hem evadit ja el temps just i recomanable perquè l'instant esdevinga etern, provem de tornar a la carretera N-332. Però una feliç confusió ens mena a enfilar, en direcció contrària, el camí que condueix fins als peus del Castellet. És a dir: a un tir de pedra „com qui diu„ de l'antiga torre de guaita del Mascarat. «O ara o mai!», sospesem. I, sense haver-ho previst, iniciem una esforçada i improvisada aproximació a la torre, amb l'ajuda de les cordes que s'hi han instal·lat com a guia per a excursionistes.

La torre del Mascarat


L'ascensió val moltíssim la pena. Perquè dalt del Mascarat, al Castellet, a pesar que ara ja només queda un mur de l'antiga torre de guaita del Mascarat, la vista és corprenedora. Explica perfectament el perquè de la ubicació, precisament en aquest lloc, de l'antiga fortalesa. I és que des d'aquest estratègic contrafort de la serra de Bèrnia es domina, al sud, la badia d'Altea, fins a la serra de l'Albir i el Puigcampana; i al nord, la serra d'Oltà i tota la mar de Calp, fins al penyal d'Ifac i, encara més lluny, el cap d'Or i el puig de la Llorença.

Històricament, la torre de guaita connectava amb el penyal, servia per a vigilar la mar de la Marina i controlava el pas del Mascarat. Ara el lloc permet de respirar el substrat àrab de l'antiga fortalesa militar; d'imaginar les gestes, les proeses, els robatoris, els saquejos i els patiments dels mítics bandolers que operaven en aquest difícil pas del Mascarat; i, sobretot, de confirmar l'existència de paradisos arran de terra, que permeten d'abraçar en una sola escomesa el blau del cel i de la mar; el sentit de la història i de la llegenda; la llum del sol i de la meravella.

Francesc-Joan Monjo i Dalmau


Des de la torre del Mascarat albirem el cim del penyal. I entenem que és arribat el moment de deixar-nos dur envers l'ombra de la monumental roca. Perquè a Calp ens hem citat, a la Casa de Cultura Jaume Pastor i Fluixà, amb l'erudit local Francesc-Joan Monjo i Dalmau.

„Com tens el matí, Francesc? „li hem preguntat uns minuts abans, per telèfon, mentre baixàvem de Toix.

„Complicat... „confessa.

„És que estem anant cap a Calp. I volíem proposar-te de complicar-te'l, encara una mica més, el matí.

„Veniu, veniu, veniu. Això s'avisa, xe! Però no passa res: puc fer un buidet fins a les dotze. I fem un café. Ja em coneixeu: pels amic, si molt convé, em tire per un precipici!

I és de creure que potser sí que s'hi tiraria, l'espiritual amic Francesc-Joan Monjo. Perquè quan arribem a la Casa de Cultura de Calp ja ens espera sol·lícit al seu despatx de l'Institut d'Estudis Calpins, disposat a atendre'ns amb jesuítica paciència „i amabilitat infinita.

Una propina bibliogràfica


„Supose que ho coneixeu: la monografia del pare Llopis, de l'any 1947; els articles de Pedro Pastor Pastor, que va ser cronista de Calp; Les Cases de Torrat i la Cometa de Calp, que vam editar ací en l'Ajuntament l'any 2018, amb motiu del III Centenari de l'ermita de Sant Joan (1717-2017); i el llibre Calp dins la història del poble valencià, que és un pecat meu de joventut, de l'any 2009. La idea que tenia era fer pedagogia de la història valenciana a partir de la història de Calp... „ens va oferint llibres, com una propina a les explicacions.

Com que la cafeteria de la Casa de Cultura està tancada, creuem el carrer i ens instal·lem a la terrassa del Centre Cívic de la Tercera Edat, amb un solet beatífic que propicia la conversa encalmada i plaent.

El miracle de Caragol


„Voldríem que ens explicares això del miracle de Caragol, que diuen que va aconseguir tancar prodigiosament les portes de la muralla i va salvar tota la població d'un atac de pirates.

„Ah, sí! Això és molt conegut, ací a Calp. I el pare Llopis també ho explica, en el seu llibre.

„Conta, conta!

„Sí. És la història de Jeroni Ferrer Mulet, el Caragol. Que encara és un malnom viu, ara, a Calp: els Caragol. El cas és que aquell home, Jeroni Ferrer Mulet, el Caragol, diuen que vivia a la partida de Canelles, prop d'Oltà, ja cap al terme de Benissa. El 22 d'octubre de 1744, quan baixava a vendre caragols a Calp, va veure que un estol de pirates barbarescos estava desembarcant per la platja del Bol. I diu que aquell home, tot sol, amb una força sobrehumana, va aconseguir tancar les portes del Portalet, que era la porta de l'antiga muralla de Calp, i va evitar que els pirates pogueren entrar dins de la fortificació.

Moncòfar


„Caram!

„Sí... Hi ha també un component religiós, perquè es conta que les dones i els xiquets estaven resant-li dins de l'església al Crist de la Suor, que és el patró, i que, per això, el prodigi del tancament de les portes va ser gràcies a la providència divina. Fet i fet, ja sabeu que les festes del Crist de la Suor, que són les festes de Moros i Cristians de Calp, se celebren encara ara a l'octubre en commemoració d'aquells fets.

„Comprenem... Que és curiós, perquè celebreu el Crist de la Suor a l'octubre, quan comença a fer fred. I, en canvi, teniu les festes de la Mare de Déu de les Neus a primers d'agost, al ple de la calor.

„Sí... „riu„. Però encara hi ha més, en la llegenda de Caragol. Perquè es conserva memòria popular d'un personatge sensacional: Ali-Ben-Còfar, o Moncòfar. És un morisc que hauria volgut ajudar els pirates barbarescos en l'atac, i que va morir de ràbia, quan va veure que Caragol havia tancat les portes del portalet i havia salvat la població calpina.

La Velleta de Toix


„Com, com, com? Com és això de Moncòfar?

„Sí... Segons es conta, Moncòfar havia nascut a Toix, fill de pares moriscos. I sent encara un xiquet, va haver de testimoniar la mort violenta de son pare, en una brega que hi va haver a Oltà entre cristians i moriscos. Des d'aquell moment, es veu que es va quedar marcat i va jurar venjança contra els cristians. El cas és que havia sigut ell qui s'havia posat d'acord amb els pirates tunisians perquè assaltaren la vila de Calp!

„Veges tu! Sí que té relleu el personatge, sí...

„Ja ho crec. El pare Llopis dona el testimoni que a Calp, fins no fa massa, quan algú se les donava de valent encara deien: «Serà Moncòfar!». I també deixa caure que la mare d'aquest morisc venjatiu es dedicava a la màgia i la bruixeria, i era coneguda com la Velleta de Toix. Que es veu que amenaçaven les criatures dient: «Que vindrà la Velleta de Toix! Que vindrà la Velleta de Toix! Que vindrà la Velleta de Toix i se t'emportarà!»

„Que curiós! «La Velleta de Toix»... Per cert: on estava, el famós Portalet amb les portes que va tancar el Caragol aquell?

El Miracle


„A l'accés del centre emmurallat, clar. A l'antic Ajuntament, que ara és sala d'exposicions. Veniu, si voleu, que encara puc acompanyar-vos un moment „s'ofereix, consultant el rellotge.

Eixim del Centre Cívic per la porta oposada a l'avinguda Masnou i accedim de seguida al nucli històric de Calp.

„Mireu: en aquesta façana han pintat un mural al·lusiu a l'atac dels pirates, la traïció de Moncòfar, el miracle de Caragol i les festes de Moros i Cristians.

„Ho té tot! „sospesem.

„Sí... Ja dic: ací a Calp és molt conegut. Fins i tot, en festes, l'ambaixada que fan a la plaça Major es diu El Miracle. La fan en valencià, clar, a partir d'un text d'Enrique Pastor Ivorra que Pere Tur i Sala va adaptar. I és brutal. Brutal! Perquè la gent, la majoria forastera (estrangers i tot això), vibra i s'emociona moltíssim amb l'escenificació d' El Miracle. És impressionant!

El Portalet


Mentre anem enraonant, hem avançat pel carrer del Mar, hem pujat pel carrer de la Soledat i hem arribat fins al carrer del Santíssim Crist.

„Veus? Ací a les escales és on hi havia el Portalet, que era una porta de la muralla que trencava, després, a l'esquerra, en angle recte. Se'n conserven fotos antigues. Se suposa que ací va ser on Caragol va fer el miracle. Com a historiador, hi ha un parell de coses que sí que hauria de dir: la primera és que les portes no devien ser tan, tan, tan grans, perquè si mires les fotos veus que són portes que un home sí que devia poder obrir o tancar perfectament. I l'altra que t'he de dir és que l'origen morisc del tal Moncòfar, fill de pares també moriscos, és un anacronisme inversemblant si parlem de l'any 1744, cent trenta-cinc anys després de l'expulsió de 1609.

Més por que una fragata de moros


„Sí. Però, en la imaginació popular, la por als pirates barbarescos continuava ben viva en el XVIII! «Foc a Ifac, moros a la costa!», era un avís que encara devia esborronar la gent d'ací.

„I tant! En el meu llibret de Calp dins la història del poble valencià veureu que dedique tot un capítol sencer als atacs pirates dels segles XVI, XVII i XVIII. Allí cite el passatge en què Escolano conta el desembarcament d'una setantena de pirates ja l'any 1585, en què un calpí, «viéndose sin armas le arremetió [a un turc] á bocados y, de uno le cortó las narices»!

„Caram, com les gasteu ací a Calp!

„Sí „riu Francesc„. Però pitjor va ser l'atac del 3 d'agost de 1637, en què van desembarcar sis-cents sarraïns, i es van emportar pràcticament tota la població (uns tres-cents calpins) captiva a l'Alger.

„Per això la dita, tan coneguda a la Marina: «Fer més por que una fragata de moros»!

„Vaja que sí!

Primer la mort que renegar


„I per això, també, el succeït que reportava Francesc Martínez i Martínez sobre un suposat rector de Calp que sempre estava: «Primer la mort que renegar! Primer la mort que renegar! Primer la mort que renegar!».

„Xe! Això no ho conec jo!

„No? És divertidíssim! I de bon contar, perquè apunta al cor de la condició humana, que és sempre fràgil i imprevisible davant d'una situació límit.

„Sobre Calp? I ve en Francesc Martínez i Martínez?

„Sí. En el primer volum de Coses de la meua terra, de l'any 1912. És un succeït del tot bo: que fa riure, i fa pensar, i...

„Xe! Ja m'heu posat el cuquet de la curiositat al cos. El buscaré.

„No et preocupes „diem, amb un somriure, mentre ens acomiadem de Francesc amb el major dels agraïments„. Dissabte el recuperarem en un requadre del Quadern de Biterna. I ja sabràs, ja, quin cas comun cabàs contaven d'aquest rector vostre!

«Primer la mort que renegar! Primer la mort que renegar! Primer la mort que renegar!» Això predicava adesiara el rector de Calp, en aquell temps en què els atacs dels pirates barbarescos tenien acovardits tots els pobles de la Marina. «Mireu, fills „deia„ si per desgràcia us captiven els moros, no flaquegeu en la fe de Nostre Senyor Jesucrist! Primer la mort que renegar! Que no us espanten les masmorres! Més val ser màrtir i anar al cel, que no viure i condemnar-se!»

Tan insistent es va demostrar aquell rector en aquell precepte „«Primer la mort que renegar!»„, que un bon dia els feligresos el van voler posar a prova i el van convidar a embarcar-se cap a l'altra banda d'Ifac per anar a fer petxelines. Un dels companys d'expedició va tindre l'ocurrència de dir: «Mira que si darrere del penyal hi haguera una barca de pirates!» I al rector li va faltar temps per a retrucar: «Ja sabeu, fills meus, què us dic jo sempre: "Primer la mort que renegar!"»

Però tan bon punt van voltejar la punta del penyó, dos bots plens de moros armats amb trabucs i alfanges van envestir „l'un per babord, l'altre per estribord„ la pobra barqueta dels calpins. «Perduts som!», diu que van començar a cridar. El rector, pres pel pànic, es va quedar callat com un bloc de marbre, arrupit en un racó de coberta, més mort que viu. Fins que un d'aquells moros que els havien abordat, amb un alfange a la mà, el va agafar del muscle i li va posar la fulla del sabre a la gola, disposat a rodar-li el coll en qualsevol instant. En aquell moment, per fi, el rector es va dignar a parlar. I amb un filet de veu angoixada hi va implorar:

„Senyor moro, no em mate que jo renegaré! Senyor moro, no em mate que jo renegaré...

Moros i cristians d'aquelles tres barques van esclafir aleshores en una sorollosa riallada conjunta, que va deixar ben desconcertat el pobre rector. I és que els suposats pirates barbarescos no eren sinó feligresos de Calp, que s'havien posat d'acord en la juguesca, s'havien disfressat oportunament i s'havien fet passar per moros a fi de donar un bon escarment a aquell senyor rector tan docte. I a gosades vida que es veu que hi va escarmentar! Perquè després d'aquella experiència diuen que mai més de la vida no va tornar a dir allò: «Primer la mort que renegar!»

En canvi, a la Marina sí que hi va quedar encunyada una dita popular per a tots aquells casos en què, davant de determinades circumstàncies, algú acaba desdient-se de si mateix i es comporta de manera contrària a la que, de boqueta, havia propugnat en un principi: «Senyor moro, no em mate que jo renegaré!».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook