14 de enero de 2020
14.01.2020
Opinión

Per sempre, Isabel-Clara, per sempre

13.01.2020 | 22:34
Per sempre, Isabel-Clara, per sempre

Mai m'ha agradat recordar a les persones que ens deixen amb una fotografia amb mi mateix que deixe la constància de «jo també la vaig conèixer». Em reserve aquestes imatges per a la meua vida privada. Preferisc quedar-me amb el record de les vivències, de les sensacions viscudes d'aquells que ja no són entre nosaltres. Recorde haver llegit, com a alumne d'institut, la seua primera novel·la, Júlia. No era el seu primer llibre; abans havia estat periodista, directora de la revista Canigó, havia publicat el seu primer volum de relats. No és moment de posar dates, comentaris sobre l'obra, notes a peu de pàgina per entendre la seua trajectòria. És el moment de reconèixer el seu llegat.

No, no em sent orfe sense la Isabel-Clara; no ens hem de sentir cap dels seus lectors orfes. Ella segueix entre nosaltres, perquè tenim el seu treball, les seues publicacions, les seues converses, les seues conferències i explicacions. Algunes i alguns hem tingut la sort de compartir part de la seua vida, però com us deia, ara no és moment de parlar de nosaltres, sinó d'ella.

Isabel-Clara era vida, si em permeteu, en majúscula: VIDA. Perquè la seua ànsia vital ens omplia d'il·lusions i de somnis. Ens feia entendre que tota visió de la realitat no havia de ser estàtica, sinó crítica. Cada paraula que pronunciava, cada frase que escrivia, servia com a punt de reflexió pels qui l'escoltaven o llegien. Per això, si em permeteu de nou, escriuré en present, perquè així sentim la seua presència. La seua condició de llicenciada en filosofia és bàsica per entendre la seua visió del món. La seua reflexió existencial, davant de personatges de ficció o d'ella mateixa com a narradora dels textos assagístics, han servit perquè entenguem la seua obra com una de les més intenses dins de la nostra literatura.

Isabel-Clara és progrés, llibertat, lluita. Tots els adjectius que puguem ressaltar davant de la seua herència. Ella ens explica, amb la major lucidesa possible i sentit pedagògic, que tenim una llengua, que l'hem d'estimar; que tenim un país, que l'hem de fer entendre; que tenim unes persones al nostre costat, que les hem de comprendre. Que tots no som iguals, que som plurals i diversos, que la vida no és d'un color o un altre, que hi ha matisos distints que cal saber copsar.

Perquè la seua literatura és polièdrica, intensa i extensa, amb vora 60 llibres publicats. L'assaig, el periodisme, l'autobiografia, la novel·la, el conte, la poesia, el teatre són els gèneres en els quals va deixar la seua empremta. Sí, és cert que ha estat una escriptora que, en l'argot literari, va ser tardana. El seu primer llibre de relats apareixia quan tenia 36 anys. Això l'ha fet encasellar entre les generacions literàries dels 70 i dels 80. Però Isabel-Clara és molt més que unes etiquetes o una relació de categories literàries: una escriptora fonamental per entendre l'evolució de la literatura catalana i la connexió definitiva amb les literatures del nostre entorn. Potser, per això, no l'hem tractada, des del món de la crítica, com calia. Se saltava les normes, molestava a alguns cenacles de respectats membres de la nostra cultura: Isabel-Clara ha estat un èxit de vendes. Una escriptora professional, comunicadora, present en tots els mitjans i els àmbits del nostre país.

Ara deixe de nou el present, recupere la veu del passat per fer balanç de la seua persona. Quaranta anys de treball amb la lletra i la paraula no poden fer-nos oblidar l'individu. Isabel-Clara Simó era una dona ferma, coherent amb el seu ideari, amant de les persones que estimava. La seua família, en primer lloc: Cristina i Diana, sempre en el seu pensament i preocupacions. El Xavier pare, el Xavier fill, tan llunyans i pròxims alhora. Les seues nétes, Júlia i Clara, la continuïtat del temps. El temps que la Isabel mare va dedicar al seu treball el va restar a les seues vides, sens dubte; però aquest va permetre que tants ens incorporàrem a la seua quotidianitat.

Així és com vam conèixer la sinceritat d'una persona humil i afectuosa, la força d'una persona lluitadora i comunicadora, el sentit crític i irònic d'una persona que denunciava diàriament les injustícies. Recorde una de les frases que em va dir quan un dia a ca seua, a l'Ametlla del Vallès, contàvem les seues publicacions; ja eren més de 50: «jo mateixa no m'ho crec». Mentida, res no era gratuït, n'era conscient: cada dia escrivia, després de llegir la premsa, unes quantes «paginetes» com minimitzava l'escriptora. Durant les vesprades, les lectures que li interessaven, les sèries de ficció de la televisió, els actes socials, els «sudokus» que tant li agradaven. Tot en Isabel era regular, constant, formatiu. Convertia la vida en un hàbit que cada dia tornava a inventar, perquè d'ençà que havia nascut tenia clar que volia créixer i aprendre.

Va tenir tots els principals reconeixements que dins de la nostra cultura podia rebre. Tampoc vull estendre'm amb els seus noms i el que representàvem. Em sembla millor que recordem com de feliç la vam fer quan la vam tenir entre nosaltres en cada conferència en clubs de lectura, en grups d'estudiants, en les visites a Alcoi, en les presentacions dels seus llibres. Deixeu-me que torne a insistir: no em sent orfe, enyore la seua presència, és clar, però pense que hem de tenir l'alegria d'haver tingut entre nosaltres una figura de la seua talla. Per sempre, Isabel-Clara, per sempre.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook