11 de enero de 2020
11.01.2020
Información
Quadern de Biterna

La Casa de les Bruixes

10.01.2020 | 21:28

Casa Martínez  


Sí. Ja ho sabem, ja ho sabem, ja ho sabem... Si tinguérem ara davant l'arquitecte Santiago Varela segurament ens recriminaria: «Però com que la Casa de les Bruixes? És la Casa Martínez!» Tindria raó, per descomptat, el savi amic Santiago. Però en l'imaginari popular de la ciutat, la Casa Martínez és majoritàriament coneguda com la Casa de les Bruixes. Perquè aquesta és la qüestió: igual que hi ha paisatges que mereixen una llegenda, determinats edificis singulars, en una ciutat, atrauen el seu propi embolcall llegendari. I a Alacant, sens dubte, aquest és el cas de la Casa Martínez: la Casa de les Bruixes.

Sánchez Sedeño


El mateix arquitecte Santiago Varela estudia, en un llibre recomanabilíssim, La arquitectura de Enrique Sánchez Sedeño y el modernismo en Alicante (Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2014), l'origen de la «Casa Martínez de Azcoytia», que no dubta a qualificar com «l'obra singular de l'arquitecte». Els primers plànols per al projecte d'edifici són datats a l'abril de 1898. Tretze anys més tard, el 1911, el mateix Sánchez Sedeño firmarà un nou projecte per a l'ampliació de l'edifici que el nou propietari, Eulogi Soto Mollà, decideix fer. L'ampliació es va executar, efectivament, en aquell mateix any. I això explica que a la part inferior dels dos miradors, que donen al carrer Sant Ferran i a l'avinguda de Gadea, hi haja, entre motius vegetals, la figura d'un xiquet amb una cartel·la on posa: «1911».

Francisco Fajardo


Però després de 1911 encara arribaria una modificació important per a l'edifici: l'afegit de les espectaculars cúpules piramidals, amb teules de xapa metàl·lica „com si foren plaques de pissarra„, projectades per Francisco Fajardo Guardiola l'any 1912. Així, doncs, la Casa de les Bruixes, tal com ara la coneixem, és el resultat d'una suma creativa entre dos dels més importants arquitectes de la ciutat. Fet i fet, en el cartell que actualment hi ha instal·lat a la porta d'accés per l'avinguda del Doctor Gadea, s'apunta per equivocació el nom del suposat arquitecte «Francisco [sic] Sánchez Sedeño». L'error és tan lamentable com summament curiós „sembla cosa de bruixes!„, atés que «Francisco Sánchez Sedeño» ben podria ser un híbrid del nom dels dos arquitectes.

Ornamentació


Siga com vulga, la Casa de les Bruixes és un dels més bells exponents del modernisme alacantí. Només cal admirar amb detall l'ornamentació de la façana, quan passem per l'avinguda de Gadea, pel carrer Sant Ferran o pel carrer Rafael Terol. Amb un estil marcadament modernista hi trobem caps de lleó als laterals, i d'elefant a la part alta dels cantons; també motius vegetals, figures geomètriques, caps coronats, amorets... Formes i éssers fantàstics d'imaginació infinita.

Rudiments llegendaris


La singularitat de l'edifici ben prompte degué despertar la imaginació dels alacantins: amb aquelles formes gòtiques de les cúpules metàl·liques, l'aparença òssia dels miradors i el caràcter vagament fantasmagòric del conjunt... La denominació popular com a Casa de les Bruixes, posterior al també popular nom de la Casa dels Elefants, potser va començar a fer fortuna en els anys seixanta, quan l'edifici estava abandonat, sense pintar, molt descuidat. La porta del carrer Sant Ferran era sempre oberta i fosca. Si mai ningú s'hi atrevia a entrar, amb totes les pintures i açò i allò, podia semblar que estava en un castell encantat: una casa de bruixes.

Una bruixa encantadora


Aquest motiu de la Casa de les Bruixes ha derivat en diferents tradicions narratives. Una d'aquestes conta la història d'una senyora encantadora que, tanmateix, tenia l'aspecte d'una bruixa. Quan els xiquets jugaven a la part posterior de la casa i feien més soroll del compte, la senyora els renyia: per això, potser, la fama de bruixa. Tenia un jardí preciós, aquella dona. I diuen que l'esperit d'aquella senyora encara ara habita la casa i en cuida la memòria del jardí.

El metge i la xiqueta


També hem sentit contar que la casa de les Bruixes, al seu dia, va ser habitat pel senyor Lluís, un metge bo, molt volgut pels xiquets. Tant l'estimava una xiqueta que un dia en va fer una com un cove: quan estava millorant-se d'un constipat sense excessives complicacions, la xiqueta va deixar oberta la finestra de l'habitació perquè, amb l'agreujament de la malaltia, l'estimat metge tornara a visitar-la. Però „amb la salut no s'hi valen bromes!„ la xiqueta va morir, per la complicació d'aquell constipat. El metge, impressionat per aquella mort precoç i injusta, es va suïcidar. I es comenta que, a les nits, quan la Casa de les Bruixes queda abandonada, enmig de la fosca s'han vist passejar el metge i la xiqueta.

Graneres i perols


Encara en coneixem una tercera versió, sobre el peculiar nom del palau embruixat. Diu aquest tercer relat que a la casa de les Bruixes vivien dues velles lletges, solitàries i malhumorades. Uns xiquets, jugant, van penjar la pilota en un balcó. Bernardet, el més valent de tots, va voler anar a recuperar-la. Les velles, que tenien una bona col·lecció de graneres i un enorme perol al foc, van voler besar aquell xiquet que, inesperadament, els alegrava la casa. Però ell es va pensar que se'l volien menjar! Cametes valeu-me, va fugir d'aquell palau i, en retrobar-se amb els amics, els va contar que aquelles dones eren bruixes: aquest seria l'origen de la denominació la Casa de les Bruixes per a tan singular edifici modernista d'Alacant.

«Per què hi ha rics i pobres?»


Davant la sumptuositat i l'opulència d'un edifici com la Casa de les Bruixes „i, en general, de tots els edificis modernistes que les classes burgeses benestants es van fer construir„, ens pot vindre al cap la sempiterna pregunta: per què hi ha rics i pobres?

Joaquim González Caturla, en les Rondalles de l'Alacantí, recull un relat popular que mira de donar resposta pels camins de la fantasia a tan evident realitat. Segons aquest relat, arreplegat a Benimagrell, Adam i Eva, quan van eixir del paradís, passats els anys, van arribar a tindre més de vint fills. Déu Nostre Senyor els va anunciar que els faria una visita, per saber com els anava la vida. Temorosos que Déu s'astorara de veure tants xiquets, Adam i Eva van decidir amagar tots els fills dins d'una cova.

Però, clar, Déu de seguida els va preguntar:

„I de fills, què? Quants xiquets teniu?

Poc a poc van haver de presentar-los. Primer dos, que Déu de seguida va fer rei i reina; després dos més, que Deu va fer ministre i governador; després, encara tres més, als quals va donar terres. Quan, per fi, Adam li va confessar que encara en quedaven quinze o vint més, a l'interior de la cova, el Nostre Senyor els va recriminar, i els va condemnar a treballar perquè els altres sis o set pogueren viure regaladament. I és per això que la cosa va quedar repartida d'aquesta manera, i que sempre hi ha hagut „i sempre hi haurà„ rics i pobres al món.

Aquesta narració de Joaquim Gonzàlez Caturla és coincident amb «Origen dels estaments», documentada a Bolulla en les Llegendes alacantines de Sara Llorens; «Per què en el món hi ha gent sortosa i gent desgraciada», recopilada a Barcelona per Joan Amades; i «Ressonàncies de l'Antic Testament: 5. Com és que hi ha pobres i rics en el món», documentada a Sant Llorenç des Cardassar, de Mallorca, per mossén Antoni M. Alcover. Es tracta, en realitat, d'un relat que es correspon amb el tipus internacional ATU 758, i que és conegut en literatures populars tan diverses del món com la noruega, la danesa, la frisona, la germànica, la islandesa, la italiana, la maltesa, la sèrbia, la búlgara, la polonesa, la síria, la palestina o la marroquina.

Siga com vulga, considerant que el 1986 la Casa de les Bruixes va ser adquirida per la Generalitat Valenciana, per a rehabilitar-la i adequar-la com a seu de la Presidència i Delegació a Alacant, ara com ara tots ens podem sentir igualment rics, com a legítims copropietaris que som de tan bell „i misteriós„ edifici: un edifici que, salvant proporcions, ben mereixia ser descrit com la Casa Batlló d'Alacant; de la mateixa manera que de la cèlebre Casa Batlló ben se'n podria dir la Casa de les Bruixes de Barcelona.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook