28 de diciembre de 2019
28.12.2019
Información
Quadern de Biterna

«Soc per a Elx»

27.12.2019 | 22:03

La troballa de Cantó a la platja del Tamarit


Segons la llegenda, un bon dia el guardacostes Francesc Cantó va albirar, a la platja del Tamarit, una arca de fusta amb la intrigant inscripció: «Soc per a Elx.» Conscient que devia tractar-se d'una troballa extraordinària, Cantó va mig amagar aquella arca entre alguns dels molts tamarits que donaven nom a la platja, i va cavalcar veloçment fins al centre d'Elx per donar compte de la descoberta a les autoritats. Quan el poble d'Elx va ser informat, de seguida es va organitzar un seguici, i Cantó el va guiar fins al lloc del descobriment. Quan per fi van obrir l'arca, amb gran i lògica expectació, a l'interior van trobar la imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció, i també uns papers amb la lletra, la música i les indicacions per a representar la mort i l'ascensió de la Mare de Déu. És a dir: el Misteri d'Elx.

Per a Elx


D'acord amb aquest curiós relat popular, arxiconegut entre il·licitanes i il·licitans, les autoritats de Santa Pola, d'Oriola i d'Alacant van voler litigar amb les d'Elx per la propietat d'aquella marededeu arribada per mar. «Ha de quedar-se ací a Santa Pola.» «No, no, no! De cap de les maneres: aquesta marededeu serà per a Alacant!» «Ni pensar-ho! Oriola és la capital de la governació i se'n vindrà a Oriola!» I allà se les van veure i se les van desitjar, els representants de cadascuna de les quatre alternatives: que si Elx, que si Santa Pola, que si Alacant, que si Oriola... Fins que, a punt ja d'arribar a les mans, algú va proposar una solució de consens: «Fem una cosa: posem la imatge sobre una carreta de bous, i que la providència decidisca on anirà la marededeu. Que siguen els bous, amb els ulls tapats, qui n'elegisquen el destí!»

Pensat i fet. Ben prompte van aparellar una carreta amb els bous i hi van carregar la marededeu. I va ser cosa d'admirar, que aquells bous, amb els ulls tapats, van començar a avançar decididament cap a Elx, sense pauses ni vacil·lacions! A cada cruïlla triaven sense dubtar el camí en direcció a Elx, i anaven fent bona la inequívoca inscripció de l'arca: «Soc per a Elx.» I és així que, al sendemà, les il·licitanes i els il·licitans van poder traure la imatge en processó pels carrers del centre històric: perquè tots la pogueren veure, reconéixer i estimar.

La carrera de Cantó


En commemoració d'aquest relat llegendari sobre la Vinguda de la Mare de Déu, el poble d'Elx celebra avui, com cada 28 de desembre, la tradicional carrera de Francesc Cantó. Un genet caracteritzat del guardacostes Francesc Cantó „capa roja onejant al vent, espasa en mà„, cavalca sobre l'asfalt del centre de la ciutat. Quan a l'Hort de les Portes Encarnades se sent el tro de la bombà, comença la històrica i festiva cor-reguda d'home i cavall. Són a penes un parell de minuts „un minut i quaranta o cinquanta segons, segons l'any, si no es produeix cap incident„, al galop, travessant els carrers i les places del Raval, entre la gent que enfervoridament aplaudeix, anima i victoreja.

Home, cavall, història i fantasia galopen, apressadament, des de l'Hort de les Portes Encarnades, pel carrer Porta de les Tafulles, el carrer Mare de Déu de l'Assumpció, el carrer Major del Raval, la plaça del Raval, el carrer Sant Joan, el carrer Juan Ramón Jiménez i el carrer Alfons XII, fins que, finalment, trenquen a la dreta i arriben a la plaça de Baix: a la casa del poble d'Elx, que és l'Ajuntament.

«Regne l'entusiasme!»


Dins de l'edifici consistorial és el moment de les salutacions institucionals, les celebracions, les felicitacions, les declaracions... Fins que, tornat Cantó a la plaça de Baix, es llig el ban. La gent vibra. «Visca Cantó!» «Visca!» Xiquets vestits amb els heràldics colors de la Corona d'Aragó „faixes roges i vermelles„ sostenen palmes blanques a les mans. I una veu declama, solemnement, a ple pulmó: «El justícia de la present vila d'Elx fa saber a aquest respectable públic que en aquest moment s'ha aparegut a la vora del mar, prop del port i de la torre del Pinet, una caixa que diu: "Soc per a Elx." La notícia, reblant de goig, ha sigut rebuda per Francesc Cantó, talaia de dit Pinet. Correguem ple d'alegria tot el poble: per a traure el tresor encontrat amb tot l'esplendor que es mereix! Regne l'entusiasme!»

«A la platja, il·licitans!»


L'entusiasme, efectivament, hi regna. Sonen visques, tambors, aplaudiments. I arriba el moment en què Francesc Cantó ha de proferir el crit litúrgic: «A la platja, il·licitans!»

Podria semblar cosa estranya, als ull d'un foraster, que tanta gent es congregue als carrers, el dia dels Sants Innocents, només per veure passar en un sant-i-amén un home pujat a cavall, amb calces i hàbits estrafolaris, marrons, grisos, roigs... Però el fet és que tots els il·licitans de soca-rel s'emocionen indefectiblement en veure passar Cantó a cavall: perquè en saben valorar la celebració atàvica, íntimament vinculada a l'imaginari popular més estimat i íntim del que els autòctons denominen el poble d'Elx. És a saber: l'imaginari que embolcalla la Mare de Déu, i la Festa i el Misteri d'Elx.

Dia assenyalat


„Per a ma mare era un dia assenyalat. Aquell dia havíem de dinar prompte. Ràpid. I anar corrents a veure Cantó. No podíem fer tard. Clar: Cantó passava a les tres. I era un bufit... No et podies encantar! „ens reconta Josep Manuel Escolano, amic, professor, escriptor i alquimista de meravelles.

„Tu te'n recordes, d'anar de menut amb ta mare, a veure Cantó?

„Clar! Ma mare sempre tenia la previsió de les coses que havíem de fer. I el 28 de desembre havíem d'anar a veure Cantó. Me'n recorde, que travessava amb ella el pont de la Mare de Déu amb els pantalonets de pota de gall i les sabatetes marrons... I també recorde que, al final, ja ranquejant la pobreta, continuàvem passant pel mateix pont de la Mare de Déu, per anar a veure Cantó.

„Ostres! És com dir que hi va passar tota una vida, però hi va romandre inalterable la il·lusió de Cantó „valorem, sense voler.

„Sí... Ens posàvem, ma mare i jo, enfront de l'església de Sant Joan. I el véiem vindre des de la plaça Major del Raval, per davall de l'arc. Com que a partir d'allí l'itinerari era tot recte, Cantó agafava velocitat. I passava com una exhalació per davant de nosaltres. I el véiem córrer entre la gent, carrer Sant Joan avall, fins a l'alçada del pont de Santa Teresa, on ara hi ha, precisament, el monument a Francesc Cantó... Com són les coses! Jo el recorde, de menut, exactament com en el monument: amb la capa sobre la gropa i l'espasa en alt!

Pelegrins de la il·lusió


„No sé per què, però sentint-t'ho contar, ens fa la sensació que això d'anar a veure passar Cantó a Elx és com a Alcoi anar a veure la Cavalcada de Reis: una espècie de litúrgia o pelegrinatge familiar a la il·lusió i la fantasia.

„Sí. No ho sé. Però recorde que era molt emocionant... Estàs en qualsevol carrer d'Elx i escoltes la bombà. Boooooom! I dius: «Ja ha eixit Cantó!» I proves d'alçar el teu cabet de xiquet. «Ja ve, ja ve, ja ve!» I quan per fi el veus vindre, regira una mica... El cavall potser s'esvara, però no cau. Veure córrer Cantó i que no caiga. Sí. Potser és això: una litúrgia de la il·lusió.

Emissari de la fantasia


„Cantó „sospesem„ representa el portador de bones noves, l'anunciador de la festa, el missatger de l'alegria; un enviat de la mar per a proclamar nous prodigis, noves meravelles, nous misteris. No deixa de ser, en definitiva, un emissari de la fantasia...

„Cert. Però jo crec que exerceix, també, i sobretot, com a recordatori del cicle assumpcionista: la Vinguda de la Mare de Déu avisa els d'Elx i els de fora perquè n'estiguem assabentats, perquè sapiguem que la llegenda precedeix la història. O és la història la que forneix les bastides de la llegenda?

„Potser és que a Elx, senzillament, cada 28 i 29 de desembre (com cada 14 i 15 d'agost), història i llegenda es confonen indestriablement, festivament, lúdicament. Feliçment „suggerim.

„Potser sí... „concedeix l'amic, el professor, l'escriptor i l'alquimista de meravelles que és Josep Manuel Escolano. I ens obsequia amb un somriure enigmàtic, amb la seua mirada bonhomiosa de seductor irredempt, i amb un silenci llarg, dens, indesxifrable. Aquest silenci còmplice tant podria significar dubte, com prova, compotser„ enyor punyent per l'infant amb pantalons de pota de gall i sabates marrons que un dia travessava el pont de la Mare de Déu, agafat de la mà de sa mare, per veure vindre Cantó galopant sumptuosament pel carrer Major del Raval. I veure'l anar, «en un bufit» „com qui veu anar un somni o una il·lusió (efímerament, talment l'entrega vida humana)„ carrer Sant Joan avall.

Felicitat compartida


No dubtem, tanmateix, d'una certesa. I és que la Festa de la Vinguda de la Mare de Déu testimonia la voluntat de tota una ciutat per celebrar i compartir un imaginari col·lectiu amb la bella fantasia d'un cavall galopant entre la gent, sobre l'asfalt dels carrers de la ciutat. I ens entendreix pensar que aquesta carrera de Cantó, si bé es mira, respon també, dins de la llegenda, a una molt civilitzada, privilegiada i admirable voluntat de compartir: de compartir amb els conciutadans la meravella, el prodigi, la felicitat, el misteri i la benaurança. Perquè Francesc Cantó corre al galop fins al centre d'Elx per compartir la bona nova de la troballa, conscient que cap felicitat „cap autèntica felicitat„ no és completa si no és compartida, comuna i solidària.

Ens fa l'efecte que, justament per això, mentre les il·licitanes i els il·licitans continuaran compartint la fantasia de Cantó (mentre es continue proferint a la plaça de Baix, tal dia com avui, el sabut crit litúrgic «Il·licitans, a la platja!» en la llengua del Misteri), podran sentir-se orgullosos de formar part d'una ciutat on, gràcies a un regal prodigiós de la mar, cada mes d'agost s'obrin „«allí estareu sens tristor»!„ les mateixes portes del Cel. Se'n diu tradició. I efectivament: «és per a Elx».

Calendura i Calendureta


Quan la fantasia de Cantó culmina a la plaça de Baix, dos testimonis d'excepció complementen la meravella des de dalt de la Torre de la Vetla. Són els autòmats Calendura i Calendureta. A la part inferior, Calendura toca les hores; Calendureta, dalt, s'encarrega de tocar els quarts. Tenen l'origen l'any 1759. I han generat durant segles una enorme afectivitat entre les il·licitanes i els il·licitans.

Josep Manuel Escolano, enamorat confés de la ciutat i del Camp d'Elx, n'aporta el personal testimoni:

„Sempre que passe per la plaça de Baix, una cosa que faig és alçar el cap. I comprovar que Calendura i Calendureta continuen allí, al seu lloc: disposats a continuar marcant les hores i els quarts del temps de la ciutat. Hi ha qui se senyaria. Jo, no. Però em sent identificat amb aquell campanar.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook