Alcoi, ciutat del Nadal

La celebració del Nadal, que és la celebració del solstici d'hivern, és possiblement una de les celebracions més universals. I és un fet que el Nadal „l'estètica del Nadal„ s'ha anat mimetitzant ací i allà d'acord amb uns patrons estètics únics, més o menys globalitzats. De la mà de la indústria audiovisual, han anat arribant al nostre Nadal, a poc a poc, els colors daurats, verds i rojos de les boles, els llums i les garlandes decoratives; la figura opulenta del Pare Noel; la sabuda imatge del trineu i els rens; Rudolph i el seu nasset roig; els diminuts elfs que ajuden Santa Claus en el repartiment dels regals; les campanetes del Ding Dong Bell o la imatge del molt il·luminat arbre de Rockefeller Center, a Nova York.

Alcoi

Tanmateix, enmig d'aquesta homogeneïtzació i estandardització en les formes i els referents de la celebració del Nadal, la ciutat d'Alcoi ha sabut conservar una personalitat genuïna, orgullosament creada, recreada i sostinguda per mitjà d'un senzill i espontani aprofundiment en les essències consuetudinàries. I és el cas que la fidelitat sense complexos a la tradició pròpia i vernacla s'ha revelat fenomenalment rendible, productiva i atractiva. En termes turístics i tot! Tant és així que Alcoi s'ha convertit „tal com sosté l'eslògan„ en «la ciutat del Nadal» per antonomàsia: un veritable centre de pelegrinatge per als feligresos de la innocència, l'alegria i la fantasia.

Ciutat vestida d'il·lusió

Hem quedat amb Joanfra Rozalén, gerent i director de La Dependent (la companyia responsable del Betlem de Tirisiti) al Teatre Principal. Baixem pel carrer Sant Nicolau i admirem, entre les façanes modernistes, els típics negres que decoren els balcons, i també, ací i allà, teles amb el logo d'«Alcoi, ciutat del Nadal». Arribem a la plaça de l'Ajuntament i ens embadalim mirant els llums amb les figures icòniques dels camells amb els Reis, el cartell de la CXXXV Cavalcada de Reis que l'Ajuntament exhibeix i, per descomptat la triple instal·lació que ocupa la part central de la plaça: el Tirisiti, primer; un arbre nadalenc cònic, enmig; i el Betlem, una mica més enllà. Al fons, com un teló perfecte, la cúpula i el campanar de Santa Maria.

Alcoi és ja una ciutat vestida d'il·lusió.

Teatre Principal

Per això, quan arribem al Teatre Principal, tenim l'esperit una mica imbuït per aquella estranya forma de la tendresa que el Nadal alcoià inexplicablement encomana. Un Tirisiti de grans dimensions ens espera al bell mig del balcó de la façana del Teatre, amb el sabut rètol: «Betlem de Tirisiti. El més gran espectacle.»

-Passeu, passeu, si voleu. Joanfra diu que arriba ara de seguida „ens informa amb amabilitat Lídia Miró, que és qui controla l'accés a l'edifici.

Entrem fins al cor del teatre. «Des de 1838: més de 180 anys d'història teatral», recordem. Avancem respectuosament pel pati de butaques, ara reduït i adaptat com si fora un dels antics barracons del Tirisiti. I, quan arribem al costat mateix de l'escenari, ens tornem xiquets i alcem instintivament el cap per retrobar la meravella del cel.

Un cel de fantasies

-Quina passada, el cel. És un cel de fantasies... „comentem a Lídia.

-Sí... Quan s'apaguen els llums, es veu retroil·luminat. I és preciós „explica ella, amb un somriure que en delata l'estima.

De seguida arriba Joanfra. Saluda amb la vigoria i l'efusivitat de sempre „abraçades, encaixades de mans, somriures amatents„ i proposa: «Fem un café?» Sense deixar de parlar animosament, eixim del Principal, creuem la plaça de Dins fins al carrer Sant Llorenç i, passats a la vorera d'enfront, ens encauem a l'interior de la Cafeteria Blau.

La Dependent

-El 19 a les 19:00 h, no? Deixem caure, per moure la conversa.

-Sí, senyor: el 19 a les 19:00 h...

-Conta, conta: què va passar el dijous 19, a les 19:00 h?

-Que, com cada any, vam posar a la venda les entrades del Tirisiti. I van volar. En qüestió de minuts se'n van vendre 8.000 o 9.000 entrades, que són prop de la meitat. La resta les reservem per a venda en taquilla, però es fan unes cues impressionants...

-I quina és la clau de l'èxit del Tirisiti?

-Per a començar, les persones que el fan. La gent de La Dependent, vull dir: l'equip humà.

-Quanta gent fa possible el Tirisiti?

-Vegem... De narradores tenim Pepa Miralles, Rosanna Espinós i Conxi Domènch. Lídia Miró, Míriam Espinós, Luis Vélez i M. del Mar Jaén controlen porta, accessos i taquilla. Jordi Carbonell i Jonatan García són els qui fan la veu de Tirisiti. I que manipulen els titelles hi ha Rubén Mira, Pep Sellés, Juan Ruiz, Elsa García i Montse Francés.

Orígens del Tirisiti

-I què diries qué es, ben bé, el Tirisiti?

-Un retaule de titelles, que tenim documentat a finals del segle XIX, entre 1870 i 1880.

-Des de quan dius que hi ha constància documental, del Betlem de Tirisiti?

-Això ho ha estudiat molt bé Jaume Lloret...

-Ah, sí! Acaba de presentar en Festitíteres el llibre Titelles al País Valencià, publicat per la Universitat d'Alacant „apuntem, conscients del rigor i la importància dels treballs de Jaume Lloret.

-Exacte! Jaume explica en el llibre que en el periòdic El Serpis del 18 de desembre de 1880, ara fa cent trenta-nou anys, ja es parlava d'un barracó que s'estava muntant al Parterre per a «un Betlem amb figures en moviment». El Betlem de Tirisiti, segons Jaume, és fill d'aquella època de grans transformacions de la ciutat, de la mà de la revolució industrial. Penseu que la Revolució del Petroli és també d'aquell temps, del 1873.

El Tirisiti actual

-Però el Tirisiti, tal com ara el coneixem, és de 1989, no?

-Sí i no. Perquè el Tirisiti és teatre popular. I és, per tant, viu i canviant. Encara ara cada any introduïm elements nous. Podríem dir, en qualsevol cas, que el Tirisiti actual descendeix d'una tradició de teatres mecànics. L'any 1989 va passar que un grup de gent va absorbir el text i l'essència del Betlem que havia conservat la familia Peidro i va reformular l'espectacle d'acord amb una dramatúrgia contemporània, del segle XXI.

-Alejandro Soler i Paqui Dénia, per exemple, no?

-Sí! Alejandro Soler i Paqui Dénia són els pares de l'escenografia. Creen tota una estètica nova sobre la base d'allò que es coneixia.

-L'escenari, els ninots, el cel...

-Tot, tot, tot! Tota l'estètica del Tirisiti, tal com ara el coneixem, és una creació d'Alejandro, i de Paqui. Per això l'any 2013 els vam fer en titelles i els vam incorporar a l'espectacle, com a personatges. És un homenatge, a la manera del Tirisiti.

-I Àngel-Lluís Ferrando Morales „suggerim„ és una altra persona fonamental, en el rellançament del Tirisiti, no?

-I tant! Ja ho crec! Va ser una altra peça clau. Perquè a partir de la tradició musical d'Alcoi va fer i va enregistrar la banda sonora del Tirisiti.

-I Pep Cortés? Quin buit deixa, ara que ha faltat...

-Clar. Pep Cortés ha estat un home fonamental per al teatre a Alcoi. Venia de la tradició teatral de La Cazuela i La Cassola. I va impulsar de manera decisiva el projecte de La Dependent, que enguany compleix trenta anys gestionant el Tirisiti.

Imaginari col·lectiu

-Què diries que és el Betlem de Tirisiti? „provem de jugar.

-El fil conductor del Nadal. I un fabulós distribuïdor de recursos culturals.

-Collons! „sens escapa. I mirem de dissimular amb un somriure„. Un «distribuïdor de recursos culturals», dius?

-Sí, clar. Penseu que cada any venen a Alcoi, a veure el Tirisiti, més de trenta mil persones. És una plataforma immillorable per a reconduir dinàmiques cap a altres actius del patrimoni alcoià, i repartir joc „explica Joanfra.

-Comprenem...

-Per a mi això és la part més important: la gent. Més important encara que els guardons i els premis que rebem „enguany, per exemple, acabem de rebre el premi AVETID, i n'estem molt contents i orgullosos... Però més important, dic, són els trenta-i-tants mil espectadors que venen cada any a Alcoi, i que han fet seu el Tirisiti. Són un públic que igual ve de les comarques del sud, castellanoparlants, que de València; o dels Ports, de la Plana, del Maestrat... O d'on siga. Importa que el públic ve, tots els anys, i fa seu el Tirisiti. I, per això, Tirisiti s'ha consolidat com un personatge especialment estimat en l'imaginari col·lectiu valencià.

Nadal Alcoià

—Però si Alcoi no haguera sigut Alcoi, i si el Nadal alcoià no haguera sigut el fenomen que és el Nadal alcoià, potser la tradició del Tirisiti s'hauria pogut apagar i desaparéixer, tranquil·lament, no? —insinuem a Joanfra Rozalén.

—Si Alcoi no haguera sigut Alcoi, i La Dependent no haguera sigut La Dependent... —reformula Joanfra, i riu—. El Betlem de Tirisiti s'hauria pogut perdre, clar! De fet, estava a punt de desaparéixer quan el vam rellançar l'any 1989.

—Què té d'especial el Nadal, ací, a Alcoi?

—Es viu d'una altra manera. Molt exuberant. Penseu que hi ha, per exemple, música composta expressament per a cada acte i cada moment. La música de L'Entrà dels Reis, sense anar més lluny, la va compondre Camilo Pérez Monllor l'any 1913, fa més de cent anys! I la gent vibra. No ho sé. Tot se sent d'una manera molt especial. S'ha de viure: no es pot explicar.

—I tu, quines són les tres coses del Nadal alcoià que més t'estimes? —demanem.

—Home! La primera, per a mi, no té discussió: el Tirisiti. És un retaule de titelles increïble. Podríem dir que el Tirisiti és al teatre de titelles com l'òpera és al teatre convencional!

—«El més gran espectacle»! —somriem, definitivament contagiats pel vitalisme de Joanfra.

—La segona, la Cavalcada de Reis. És molt evocador, molt intens. Els patges, les escales, els regals; les torxes, els camells, els reis...

—I la tercera? —inquirim.

—La tercera, les Pastoretes, el diumenge al matí. Amb els xiquets i les xiquetes, els balls, les al·leluies...

—T'estimes més els Pastorets que la Burreta? —furguem en la ferida.

—Uf! No: ho sent. És que, mireu, no poden ser tres. Hauran de ser quatre, sí o sí —riu—. Perquè la Burreta, a més del Ban que anuncia l'arribada del Reis, és que té una cosa molt, molt, molt especial. I és que conjuga la instància intangible de la il·lusió amb el pla físic de les burretes. Vull dir: és com posar-li realitat als somnis. Els xiquets han escrit amb paraules als regals que volen, i ara resulta que aquells desigs formulats es poden tocar, perquè són una carta. I els poden clavar amb les mans dins del foradet de la bústia que porta la burreta. Això és massa: és increïble.

—Ostres! Que bonic! Mai no ho havíem pensat així... Tens raó: en l'acte de tirar la carta a la burreta és com si totes les quimeres de la imaginació humana, dels xiquets i dels grans, per un instant es tornaren físiques, palpables, reals; definitivament veritat —reflexionem.

—Exacte. I això mateix passa, en el Tirisiti, cada volta que obrim el teló. Que és tot el poble qui veu materialitzat en el Betlem, real i palpable, una part lúdica, absurda, desimbolta i entranyable de la pròpia imaginació. Què voleu? Jo, que ja no recorde el Nadal sense estar en el Tirisiti, trobe que això és sensacional: un col·lectiu que, per una il·lusió compartida, fa una cosa des de fa més de 150 anys. I se l'estima. I se'n sent orgullós. I té ganes de continuar fent-la. Al final, som qui som. I fem les coses que fem —sentencia Joanfra.

Els llavis de la felicitat

Estimem que té tota la raó, el director i gerent de La Dependent, màxim responsable del Tirisiti. Perquè, efectivament, som qui som: i mai no deixem de ser aquell xiquet il·lusionat que vivia, amb els ulls plens de llum, la màgia de la vespra de Reis. I fem les coses que fem: com ara tornar per Nadal a Alcoi, a viure i reviure el Tirisiti, les Pastoretes, el Ban Reial i la Burreta. Fins que, en la Cavalcada, pugem els fills sobre el nostre cap per apropar-los al rei Gaspar, el rei Melcior, o el rei Baltasar, perquè els puguen besar. I mentre això fem, potser rememorarem, amb una mica d'aigua als ulls, el dia remot en què érem nosaltres els xiquets, i els pares ens pujaven, per damunt dels seus caps, perquè ens besaren —ni que fora només un instant— els màgics i tendres llavis de la felicitat.