El poeta, filòleg, professor, crític literari i incitador cultural Lluís Alpera va morir ara fa un any, deixant un ric llegat poètic i esdevenint un dels poetes referencials de les lletres catalanes. La seua extensa obra abasta tant producció acadèmica, com crítica literària, a més de ser editor d'altres poetes, autor en obres col·lectives, pròlegs de llibres o col·laborador en revistes i diaris. Junt amb les realitzacions professionals com a fundador i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d´Alacant, cal destacar la seua llarga i intensa passió per la Poesia, amb una producció pròpia de catorze llibres, molts dels quals el van fer mereixedor de nombrosos premis i reconeixements, entre els que destaquen el Premi Salvat-Papasseit, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi Ausiàs March. A la seua trajectòria hi ha que fer esment també del seu compromís cultural i cívic i del treball potenciant els certàmens i trobades literàries; a més de l´estudi de la Poesia i dels poetes de les nostres terres amb la publicació de sis volums Sobre poetes valencians i altres escrits; o la dinamització de la Festa de la Poesia que reuneix a la ciutat d'Alacant a poetes de tot el domini lingüístic.
L´obra poètica d´Alpera s´inicia l´any 1958 amb el poema E l meu mar, al que van seguir una nombrosa i variada producció de poemes en diferents èpoques creatives, fins arribar a l'últim poema que duu per títol La mar dels sargassos, poema inacabat que tanca el seu cicle creatiu en 2017. Val a dir que l'itinerari estètic i conceptual d'Alpera va evolucionar des del realisme dels seus inicis, cap a un sensualisme barroc irrefrenable, arribant finalment a una poesia sintètica i reflexiva dels seus últims llibres. El propi autor ens desvetlla les claus de la seua visió poètica: «Em deixe dur per les emocions, pels sentiments o per les vivències, tot i que també pare alhora l'orella, de tant en tant, a reflexions poètiques profundes, mirant d'arribar al mateix pinyol de la paraula». Tot el conjunt de la creació lírica d´aquest insigne poeta ha quedat contingut en Ulisses i la Mar dels Sargassos, obra poètica completa publicada en un magnífic volum per l'editorial Onada (2017), amb la col·laboració de la Universitat d'Alacant, Ajuntaments d'Alacant i València, i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Alpera va pertànyer a la generació de poetes de postguerra marcats per l'impacte del genocidi humà i cultural que va provocar la sublevació franquista, amb la consegüent pèrdua de llibertats. «En el meu cas -diu Alpera-, per la llarga experiència cercant llibertats que encara no hem aconseguit, he hagut de navegar a través de diverses estètiques i múltiples Ítaques i Atlàntides sense arribar encara a un port definitiu, tot i que la Mar dels Sargassos vol seduir-me dins l'omega definitiva».
Així va anar construint una obra amb la matèria de les pròpies vivències, en una història personal lligada al seu país i marcada substancialment per la Mediterrània deixant-li l´ànima «endolcida per una forta sentor de mar».
Com un Ulisses, Alpera va navegar pels mars de l´existència humana, cercant ideals i refermant conviccions, i en eixe llarg viatge va vessar magistralment als versos tot el seu dir poètic. Els qui vam gaudir del seu magisteri i la seua amistat vam poder constatar la lucidesa personal i lírica que va mantenir fins els últims dies de la seua vida, deixant-nos una singular i rica obra, que reflecteix una excepcional vitalitat i força creativa, amb un entossudiment constant per encoratjar a la societat a escriure una història més humana i més digna. De fet, la poètica alperiana mostra una forta tensió existencial i una vivència difícil amb el món del seu voltant fins els últims dies: «Com podem oferir-li cap rosa a la lluna que encara ens enlluerna en aquest món dantesc?».
Passat un any, és temps de records, homenatges i reconeixements, com els que se li han fet al llarg d´aquest any, però també és moment de que la seua Universitat i la seua ciutat, Alacant, vetllen l´obra del nostre poeta, li donen difusió i la facen perdurable en el temps. Correspon a partir d´ara a les autoritats i institucions aprofitar aquest ric patrimoni poètic, posar-lo en valor i convertir-lo en un referent per a la memòria col·lectiva; per a evitar que aquestes «síl·labes secretes emigren amb sigil/ de la mà de Caront vers la vora incerta de l´avern/», quedant diluïdes en les centres inclements de l´oblit, ara que el seu autor és «dins l´omega definitiva».
