L'arc de Santa Llúcia

A ningú que haja visitat mai Penàguila -«un bell racó de món enmig d'intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes», que deia Enric Valor- no li pot passar desapercebut l'espectacular accident geogràfic que hi ofereix la penya del Castell: es tracta d'una monumental arcada natural de pedra que la gent coneix com l'arc de Santa Llúcia. I és cosa d'admirar, perquè el forat que aquest arc emmarca sembla un ull des del qual la muntanya vigila el poble.

Fira de Santa Llúcia

Fet i fet, avui dissabte i demà diumenge, qui vulga visitar la vila de Penàguila hi trobarà muntada la Fira de Santa Llúcia entre la plaça de l'Església i la plaça de l'Arbre, amb el reclam complementari d'un programa de festes on no falten cercaviles, danses, tallers de falconeria, contacontes, teatre, nanos i gegants i -per descomptat- paella popular. Però el reclam principal d'aquesta Fira de Santa Llúcia a Penàguila és l'observació de l'alineació solar que es produeix al voltant de les 15:55 h. I és que ara, entre els dies 13 i 29 de desembre, el sol, quan es pon per darrere de la penya del Castell de Penàguila, se situa exactament a l'obertura de l'ull de Santa Llúcia, de manera que la llum penetra el forat i es projecta fins al poble de Penàguila.

Llum fecunda

El fenomen del sol travessant l'arc de Santa Llúcia es pot observar perfectament al final del carrer Bernat Fenollar i al començament del passeig del País Valencià, que és on s'aplega la gent. Una dona major del poble, que viu a la plaça de l'Arbre, al costat de la Casa Rural Enric Valor -la casa del racó, inconfusible per la ceràmica d'un Sant Josep a la façana, sobre de la porta- ens informa:

- Quan jo era xicona, això del sol passant per l'arc de Santa Llúcia també es veia des de la plaça de l'Església. Però ara han fet les cases més altes, i ja no es veu...

- És veritat que diuen que la llum del sol que passa per l'arc és bona per a les dones que volen quedar-se embarassades? -li preguntem.

- Que va! Toca, toca...

- «Què va», vol dir que no és veritat que siga bona per a quedar-se embarassada? O que no es veritat que es contava?

- Vull dir que tot això són cuentos!-argumenta, la dona, amb convicció.

- Però és contava, no? -hi insistim.

- Clar que es contava. S'ha contat sempre. Ma mare ja ho contava. Però són cuentos: no és veritat.

Veritat literària

«La literatura, si existeix, és que és veritat», recordem que argumentava el professor Eloi Grasset, fa anys, en un congrés a Alacant. I tenia raó: la creença que la llum del sol filtrada per l'arc de Santa Llúcia propicia la fecunditat és veritat en tant que veritat literària. Volem dir: és veritat com a cuento tradicional. I aquesta veritat etnopoètica queda confirmada amb independència que, per a aconseguir realment un embaràs, convinga dur a terme —ja s'entén„ altres pràctiques rituals més enllà de la simple exposició al sol de Santa Llúcia.

Solstici d'hivern

Aquesta qüestió de la fecunditat vinculada a l'alineació astronòmica del sol que travessa l'arc de Santa Llúcia i arriba fins a Penàguila ja va ser recollida pel professor José Lull, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha estudiat detalladament el fenomen del sol de Santa Llúcia a Penàguila des perspectives que es troben a cavall entre l'antropologia, l'etnopoètica, la història i l'astronomia. I és que aquest fenomen del sol passant per l'arc de Santa Llúcia a Penàguila té a veure amb un parell d'elements culturals molt curiosos: el primer, que Santa Llúcia és, com el nom indica, la patrona de la llum i de la vista; i el segon, que en l'edat mitjana el dia de Santa Llúcia (13 de desembre) coincidia amb el solstici d'hivern.

Actualment, el solstici és el 21 o 22 de desembre. Però en el segle XIII —que és quan podem documentar l'origen de Penàguila (ja el 1278 Pere el Gran va repartir heretats i va concedir carta de poblament a la vila de Penàguila)„, el solstici d'hivern no venia a caure per Nadal, sinó per Santa Llúcia.

Per Santa Llúcia, un pas de puça

«Per Santa Llúcia, un pas de puça», advertia —i adverteix encara— la dita popular. Es tracta d'una unitat fraseològica del mateix estil que «Per Nadal, un pas de pardal», «Per Sant Esteve [26 de desembre], un pas de llebre», «Per Any Nou, un pas de bou», «Per Sant Antoni [17 de gener], un pas de dimoni», «Per Sant Sebastià [20 gener], un pas de marrà», etc. Ens recorda, en qualsevol cas, que, si més no fins al segle XVI, passat el dia de Santa Llúcia la llum del dia ja començava a guanyar terreny a la foscor de la nit: ni que fora «un pas de puça».

Calendari julià

Però com podia ser que el solstici s'haguera avançat del 21 o 22 de desembre al 13? Per què s'havia desbarat el calendari? El progressiu desfasament del calendari dels homes respecte del calendari astronòmic real era la conseqüència d'una imprecisa aproximació en el càlcul de la durada d'un any. En el calendari julià es comptava un any bixest cada quatre anys, estimant que un any durava 365,25 dies, és a dir, 365 dies i sis hores. Tanmateix, com que una volta completa de la Terra dura en realitat 365 dies, 5 hores, 49 minuts i 12 segons, resultava que cada any es produïa una minúscula diferència de deu minuts i 48 segons (a penes, de 648 segons a l'any). Però a llarg termini, aquest error anava acumulant-se. Cada cent anys, per exemple, la divergència era d'uns 64.800 segons, que són 1.080 minuts. És a dir: 18 hores, les tres quartes parts d'un dia. Cada quatre segles, per tant, el calendari julià es desplaçava tres dies respecte del calendari que assenyalaven els astres!

Calendari gregorià

En arribar al segle XVI, la desacordança era tan evident que fins i tot podia comportar greus problemes teològics. Pensem, per exemple, que la celebració de la Pasqua s'havia de fixar el primer diumenge següent a la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera. Resultava evident que el desbaratament del calendari quant a la data de l'equinocci generaria prompte o tard una certa inestabilitat en el calendari litúrgic —i en la fermesa de la fe. Per això, el papa Gregori XIII va acabar dictant la butlla Inter gravissimas, per provar d'arreglar aquell desficaci en la desmesura del temps. Bàsicament, s'hi establia que a l'endemà del dijous 4 d'octubre de 1582 vindria el divendres 15 d'octubre de 1582. I que, des d'aquell moment en avant, els anys bixests serien cada quatre anys, però amb excepció els anys que són divisibles per cent, sempre que no foren també divisibles per quatre-cents: en aquest últim cas, sí que serien considerats bixests.

Curiositats del canvi de calendari

«William Shakespeare va morir el 23 d'abril de 1616. Miguel de Cervantes també va morir el 23 d'abril de 1616. En canvi, Shakespeare i Cervantes no van morir el mateix dia». Com pot ser? Sembla una endevinalla irresoluble, no? Doncs no. És una frase ben certa i precisa: «William Shakespeare va morir el 23 d'abril de 1616. Miguel de Cervantes també va morir el 23 d'abril de 1616. Tanmateix, no van morir el mateix dia...»

L'explicació és relativament senzilla: aquell any de 1616 els regnes de la península Ibèrica ja havien adoptat el calendari gregorià (des de 1582); Anglaterra, en canvi, no n'acceptà la reforma fins a l'any 1752. Així, doncs, el 23 d'abril de 1616, que és el dia que consta com a data de defunció de Shakespeare a Stratford-upon-Avon, es referia encara al calendari julià, amb el sabut desfasament de deu dies: de manera que aquell 23 d'abril de 1616, al Regne Unit, no era sinó el 3 de maig de 1616 del calendari catòlic ja reformat. Altrament dit: Shakespeare va morir el 23 d'abril de 1616 i Cervantes també va morir el 23 d'abril de 1616, però el primer va morir, en realitat, deu dies després que el segon.

No menys curiós és el cas de santa Teresa de Jesús, que va morir el 4 d'octubre de 1582 i va ser soterrada al sendemà de la defunció: el 15 d'octubre de 1582! Perquè, efectivament, aquell any de 1582 no van existir els dies 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13 i 14 d'octubre, i es va haver de passar directament del dia 4 al dia 15 per a ajustar el canvi del calendari julià al gregorià.

Joan Salom

Un detall poc conegut d'aquesta reforma del calendari gregorià és el protagonisme que hi va tenir el frare franciscà Joan Salom, originari de València. Els seus càlculs matemàtics i astronòmics, publicats a Florència el 1572 en el llibre De Emendatione Romani Kalendarii, et paschalis solemnitatis reductione van obtenir tant d'èxit que el 1576 se'n va haver de fer una reimpressió a Roma. I van ser determinants per a la reforma finalment promulgada pel papa Gregori XIII.

Podríem dir, si és vol, que «la mesura del temps» —«la mesura del temps» en l'actual calendari gregorià— va ser assessorada per un científic valencià. I això és cosa que mereix ser coneguda. Sobretot ara que sabem que aquest mateix Joan Salom era també poeta: fet i fet, els professors Albert Rossich i Pep Valsalobre, amb la col·laboració del professor Vicent Martines de la Universitat d'Alacant, acaben de publicar el llibre Un cançoner català del Renaixement a Roma: les poesies de Joan Salom, astrònom valencià (John Benjamins Publishing Company, Amsterdam, 2018), en què estudien i editen el poemari valencià que el professor Vicent Martines va localitzar fa anys relligat dins d'un còdex de la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

Entre els molts atractius d'aquest poemari de Salom, hi ha el d'incloure un sonet «fet tot de paraules d'una síl·laba, lo [que] no farà altra llengua sinó la nostra sola». És tracta, segons els editors, «del primer exemple conegut d'aquest artifici, que després seria utilitzat per altres poetes». En transcrivim, a tall d'exemple, els quatre primers versos: «Un bell pom d'or tan gai, al món mai vist, / un ram de flors bell en la mà jo us pos / un pa molt blanc, del qual amb sol un mos / lo bo gran gust ha, cert, mes no lo trist.»

Mesura del temps

Tornem a Penàguila, aquest desembre, per admirar la llum del sol travessant l'arc de Santa Llúcia. Volíem comprovar això que d'alguna manera ja intuíem: que aquesta llum única, tel·lúrica i màgica, és inequívocament una llum que propicia la fecunditat. Perquè no poc fecunda és una tradició que parla alhora de fires, festes, creences, refranys antics, reis medievals, heretats i cartes de poblament, calendaris desbaratats, dies inexistents, Shakespeare, Cervantes, santa Teresa de Jesús, poemaris secrets, versos sorprenents... I, molt especialment: la figura d'un valencià universal que amb els seus coneixements va contribuir decisivament a posar un poc d'ordre en la mesura dels astres —que és la mesura del temps.

Santa Llúcia

Santa LlúciaSanta Llúcia, com se sap, és la patrona de la llum i la visió. Per això la dita: «Que santa Llúcia et conserve la vista!» Segons la llegenda, Llúcia va quedar òrfena de pare des de menuda. Sa mare, Eutíquia, la va comprometre en matrimoni amb un home pagà, però ella ja havia decidit consagrar la vida a Déu.

Llúcia va portar sa mare a la tomba de santa Àgata, perquè la guarira de la disenteria que feia anys que patia. La mare, miraculosament curada, va accedir a trencar el compromís i no casar-la. Però el pretendent la va denunciar. I Llúcia, per no renunciar al cristianisme, va ser cruelment torturada. Es conta que li van extraure els dos ulls, però va continuar veient-hi, fins que al final li van tallar el cap.

Iconogràficament és representada amb una palma o una espasa del martiri, i també —aquest n'és el detall impactant— mostrant en un plat els dos ulls cruelment arrancats.