07 de diciembre de 2019
07.12.2019
Quadern de Biterna

Cavall de foc

06.12.2019 | 21:44
Ibi, des de Sant Miquel, amb l'església de la Transfiguració del Senyor al centre, i Santa Llúcia a l'esquerra.

Bressol de joguets i fantasies

A l'industriós poble d'Ibi, bressol de joguets i fantasies, conten que en temps de guerra hi va arribar un home estrany i silent. Coincidint amb l'arribada d'aquell misteriós foraster, van començar a desaparéixer dels corrals ànecs, oques, titots, gallines i conills... Però les de calor van vindre quan, poc després, van començar a desaparéixer, igualment, sense deixar-ne rastre, tots els xiquets de la contornada.

Quina escama de poble! Què devia passar amb les criatures desaparegudes? Els pares, desesperats, estaven que la camisa no els tocava la pell. Amb un cabell els haurien pogut ofegar! Fins que un bon dia, per fi, es va poder resoldre el misteri. Per una d'aquelles beneïdes casualitats, algú va veure que el foraster s'emportava una criatura dins d'un sac. Conscient de la gravetat de la situació, aquell bon home el va seguir. Fins que va arribar a una cova... Mare de Déu Santíssima! Sant Pere és bon home! Junts, a l'interior d'aquella cova, aquell mala bèstia tenia tancats tots els animals i tots els xiquets desapareguts al poble!

Cavall de foc sobre Santa Llúcia

Li van faltar cames, a l'home, per a tornar al poble i explicar el que havia vist. Era a poqueta nit, però ningú no va voler esperar al sendemà: armats amb destrals, aixades, corbelles, forques i torxes, van organitzar una expedició i van acudir fins a la cova d'aquell home infernal.

Quan la gent d'Ibi hi va arribar, el foraster ja en fugia, talment una cabra salvatge, cap al puig de l'ermita de Sant Llúcia, a l'antic Castell Vermell. I per més que el van intentar apedregar i colpejar, aquell fill de l'infern va continuar fugint, cametes valeu-me, tossal amunt. Fins que, dalt de tot, quan semblava que ja no tenia escapatòria, va passar allò que va passar. Cosa de no creure! Del cel va arribar un cavall de foc. Hi va muntar, d'un bot. El cavall de foc es va impulsar colpejant furiosament amb les potes contra les pedres del cim del tossal. I van desaparéixer „animal i home voltats de flames„, cel amunt, foscor enllà.

Les marques del cavall

Qui no crega que la història del cavall de foc és tan certa com cert és que existeix el dimoni „i cal témer-lo„, pot encara anar a visitar el llegendari paratge de l'ermita de Santa Llúcia, i comprovar que encara són perfectament recognoscibles, marcades sobre la roca, un parell de marques de ferradures, que el suposat cavall de foc hauria imprés sobre la roca.

Plaça de la Palla

Però no cal patir: la vella ermita de Sant Miquel „l'arcàngel vencedor del diable, precisament!„ domina i protegeix l'antiga i noble vila d'Ibi. I és una festa tornar, sempre que l'ocasió ho fa possible, a la plaça de la Palla: ni que siga per reverenciar el vell plàtan „el Plàtino„ que presideix l'allargassada plaça des de l'extrem septentrional.

Sembla cosa de no creure, però en un gravat publicat per Antoni Josep Cavanilles l'any 1797, amb una vista panoràmica d'Ibi des de „justament„ l'ermita de Sant Miquel, ja s'aprecien perfectament els tres plàtans que van perdurar fins ben entrat el segle XX. Un, el central, va desaparéixer en la Guerra Civil; l'altre, el 1959. Però el tercer és encara viu, vivíssim: amb una longevitat prodigiosa, que es calcula superior als 300 o 350 anys. Fet i fet, en el gravat publicat per Cavanilles l'any 1797 „es diu fàcil!„ s'observa clarament que tots tres arbres eren ja en el seu temps més alts que els edificis del voltant.

Símbol de saviesa i llibertat

Precisament per l'edat que poden arribar a tenir, els plàtans han estat, des de l'antiguitat, arbres venerables. De més a més, des de la Revolució Francesa són un símbol de llibertat; i són també signe de renovellament, perquè cada any muden la corfa, com les serps. I encarnen, igualment, la saviesa, per tal com la fulla, de cinc puntes, representa „així ho apuntava el gran Joan Pellicer„ «la mà de la Deessa amb els dits estesos amb el gest de beneir». Fet i fet, en la Bíblia, en el llibre de Siràcida, l'elogi de la saviesa ve a dir: «Jo soc el cedre del Líban, la muntanya de Sió, la palmera de Cades i el plataner a la vora de les aigües».

«A la vora de les aigües», en efecte, es troba el vellíssim Plàtino de la plaça de la Palla d'Ibi: perquè just a tocar té una discreta i delicada font, coronada amb la figura d'un xiquet amb una oca, a la manera de la cèlebre escultura Xiquet amb oca de Boeto de Calcedònia. Siga com vulga, aquest racó de la plaça és tan bell, harmònic i suggeridor que no podem sinó recordar que, segons algunes versions clàssiques, l'acte amorós entre Europa i Zeus va tindre lloc davall d'un plataner, a Creta. I és que, al capdavall, el símbol de la saviesa i de la llibertat „que potser no són sinó dues ales d'un mateix ocell!„, potser ho ha de ser, també, sempre, i per força, de l'amor i el renovellament...

L'anell tapat

Però la nostra destinació és l'ermita de Santa Llúcia. Deixem per això enrere la plaça de la Palla i pugem pel carrer Empedrat fins a la plaça de l'Església. Una nova font, amb el detall escultòric d'un xiquet cavalcant un peix ens recorda el cinqué llibre de les egipcíaques, d'Apió, amb el relat d'un xiquet que puja al llom d'un dofí amic, i hi navega mar endins «fins a dos-cents estadis».

No sabem admirar la plaça sense evocar la festa dels Enfarinats. Potser per això ens hi ve al cap, volent-ho o sense voler, la vella i bella història d'un jove iberut secretament enamorat d'una amiga, que va voler aprofitar els balls de les Festes d'Hivern per a declarar-li el seu amor. Segons conten, primer va ballar amb ella com a tapat, sense revelar-li'n la identitat. Acabat el ball, li va regalar un anell de compromís i li va dir aquestes enigmàtiques paraules: «Encara que jo estiga tapat / i tu sigues fadrina, / este anell és de casat. / Busca la parella de l'anell esta nit / perquè el portaré posat al dit!» I clar, després de mirar i molt mirar entre la gent, a la nit, al final la jove va caure en el compte que l'amic i company còmplice, que l'havia estat acompanyant durant tota la vetlada, era qui en realitat portava al dit l'anell senzill i preciós, idèntic al seu: un anell que brillava en la foscor talment un raig de lluna sobre la blanca neu de la Teixereta.

És així que conten que va començar el festeig entre els joves iberuts: «Dos anys després van eixir a ballar com a fadrins: cinc anys després com a casats. I d'esta forma acaba la història de l'anell tapat.» 

Camí del cel

Set o vuit xiprers assenyalen, al costat mateix de la plaça de l'Església, el camí de la llum i del cel „que és el camí de Santa Llúcia. Perquè santa Llúcia és exactament això: la senyora de la llum, la santa de la celístia, la patrona de la vista. No debades la seua festa, el 13 de desembre „ho explicarem en la pròxima singladura„, coincidia en temps medievals amb el solstici d'hivern, quan la llum del dia esdevenia mínima.

Són arbres sagrats, els xiprers: arbres mitològics que remeten a Ciparís, un bell jove amant del mateix Apol·lo. Tenia, aquest Ciparís, un cérvol amb banyes d'or i garlandes de pedres precioses. Però un mal dia, Apol·lo li va regalar unes fletxes, i Ciparís, per accident, el va matar, aquell estimat cérvol. Impel·lit per la ràbia, el desesper i la impotència, Ciparís va demanar a Apol·lo que l'ajudara a plorar per sempre mai més el dolor per la mort del pobre animalet. I va ser així que Apol·lo el va convertir en un xiprer: signe del dol, l'honor, la solemnitat i la tristesa dels humans; esvelt monument de la natura que uneix el pla de la terra (i dels mortals) amb el pla del cel (i els déus eterns).

Santa Llúcia, la llum

Seguint la indicació dels xiprers, ascendim pel carrer Sant Francesc fins a les escales que ens pujaran, directes, a l'ermita de Santa Llúcia: una delicada, austera, emblanquinada, exquisida, elevada ermita de reconquesta, construïda sobre les restes de l'antic Castell Vermell. Diferents retaules ceràmics n'anuncien, en els primers trams de l'escala, el caràcter sagrat, llegendari i litúrgic de l'espai que, des de la llum de les altures, presideix i protegeix el poble d'Ibi: hi ha escenes del Calvari, amb les estacions i els xiprers; de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la població; de la festa del Bateig de Santa Llúcia; de les festes de Moros i Cristians; i també de les carreres tradicionals amenitzades amb el so penetrant de la dolçaina.

Quan arribem dalt, la vista ens compensa amb escreix l'esforç i la fatiga de l'ascensió. Quedem embadalits un instant amb les formes senzilles de l'ermita „línies simples, formes sòbries; blanc de calç, tres arcades perfectes„, abans de buscar (i trobar, de seguida) les marques de les ferradures llegendàries: una, sobre la pedra del mateix graó d'accés a l'ermita; l'altra, sobre la penya del tossal, davall dels pins que el coronen. Just quan la descobrim, aquesta marca del cavall del dimoni „que és un cavall de foc„, el cel ens agraeix la visita i ens pica l'ullet: els núvols s'obrin i deixen passar una llum inimaginable de tardor intensa, portentosa, madura, plenipotent. És un contrallum sublim, que cap pintura barroca no podria superar. Prop de l'Esgolador de la Serp descobrim, deliciosament il·luminada, la protectora „i exorcitzant„ ermita de Sant Miquel, amb el poble, el castell i la serra de Castalla al fons. Girant el tossal amb quatre passes, tenim novament als peus el poble d'Ibi, amb la gran cúpula blava (i les tres petites cupuletes) de nervis blancs, a l'església de la Transfiguració, refulgint esplendorosament.

«Santa Llúcia: la llum», sospesem mentalment. «Cavall de foc, Castell vermell», ponderem, igualment. La llum que el cel ens regala ara mateix fa que el verd dels xiprers i dels pins siga molt més verd; que el matís rogenc de les pedres i la terra siga més roig, més nu, més evident; i que el blanc de la façana de l'ermita siga, també, més blanc, més pur, molt més resplendent.

Entre Déu i el dimoni, l'instant etern

Sense saber com ni per què, com una revelació, ens ve a la consciència la famosa confidència que don Toni fa a cau d'orella a Joan, el capellà narrador de Bearn, de Llorenç Villalonga: «que entre Déu i el dimoni no hi havia més que un malentés». I, en la mateixa glopada, se'ns fa també present la confessió del mateix don Toni una mica abans: «acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo.»

Ben mirat, al capdavall, la vida, entre el bé i el mal „entre Déu i el dimoni„, potser val la pena per això: per la bellesa, per la joia, per l'alegria; per la llum, per la màgia, per la llegenda; pel temps viscut intensament: pel prodigi inefable d'aquell, aqueix o aquest inefable instant etern.

Les Festes d'Hivern

La celebració de Santa Llúcia enceta les anomenades Festes d'Hivern d'Ibi, que es prolonguen fins al Dia de Reis, el 6 de gener de l'any nou. És temps per als grups de fadrins i de casats, les danses al carrer, els tapats irreconeixibles, els bans irònics i „per descomptat„ el Dia dels Enfarinats, el 28 de desembre: amb els juís de la Justícia Nova, la batalla entre Enfarinats i Oposició (amb farina, ous i pólvora), el Ball del Virrei... La transgressió feta festa; la festa feta transgressió.

El Moro Traïdor

Al tercer dia de les Festes de Moros i Cristians d'Ibi té lloc, al paratge de Santa Llúcia, el Juí del Moro Traïdor. Segons la llegenda, compartida amb la veïna Xixona, un moro enamorat d'una jove cristiana hauria delatat, per amor, les posicions estratègiques dels seus correligionaris. Per això, a primera hora del Diumenge de Festes, el Moro Traïdor és perseguit i capturat per un aixavegó a Santa Llúcia. El baixen fins al castell, on se n'escenifica el judici, la sentència condemnatòria i l'afusellament. Finalment, el Moro Traïdor és col·locat dins d'un taüt i portat en seguici fúnebre fins a la plaça de l'Església.

El Bateig de Santa Llúcia

D'acord amb una singular i curiosa tradició, Ibi celebra Santa Llúcia amb l'anomenat Bateig de Santa Llúcia. Aquesta celebració té lloc el dissabte immediatament següent al de la festivitat de la santa (enguany, per exemple, el dissabte 14). Després de pujar en cercavila fins a l'ermita amb la colla de dolçainers Castell Vermell, des de la porta de l'ermita es llança als xiquets una feliç i saborosa pluja d'ametles, avellanes, nous i llepolies, a la manera de les celebracions tradicionals dels bateigs, en què també es llançaven confitures, llepolies o monedes.

El dimoni al Pla de Fèlix, a Ibi

No és, la del cavall de foc a Santa Llúcia, l'única ocasió que „segons conten„ el dimoni va visitar Ibi. Perquè diuen que una volta Fèlix, un bon home del poble, estava llaurant al seu pla. I una llum estranya li va proposar, des del bancal de dalt: «Fèlix, puja!» Ell „la por és lliure„ es va fer el desentés. Però la llum li va repetir: «Fèlix, puja!» No va esperar més, Fèlix: corrent com una ventureta va fugir cap a casa que les cames li tocaven el cul, i va tancar de pressa la porta. Just a temps! Perquè a la part de fora es va sentir un colp i un crit que feien feredat. Des d'aquell dia, unes mans van quedar marcades a la portalada: les mans del dimoni!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook