El Pontarró 

Tornem a Biar. I abusem, una volta més, de la confiança amb Joan Lluís Escoda, el nostre informant de guàrdia en aquest poble de fantasies:

-Corre. Puja. Anem, que el dia acurta i no és qüestió que se'ns faça de nit al Pontarró! -saludem apressadament, mentre encaixem les mans i ens abracem ritualment.

Joan Lluís ens guia cap a l'eixida del poble. Passem a la vora de l'aqüeducte medieval per la CV-804 i, de seguida, trenquem a mà esquerra per la carretera del Camp de Mirra.

-Ves poc a poc, i entra per ací, pel costat dels pins „ens indica quan arribem a l'alçada de la via verda de l'antic tren Xitxarra.

Posem l'intermitent de la dreta i enfilem el camí de terra que un dia va ser camí de ferro. Precisament, el tram entre Villena i Banyeres de Mariola va ser el primer que es va inaugurar, de tota la línia entre Iecla i Muro, el 1884 -ara fa 135 anys-, per a permetre l'exportació del vi del Vinalopó pel port d'Alacant.

-És ací. Para. Entra: entra a la dreta que ja hem arribat -ens informa a penes una cinquantena de metres més avant.

Ai, senyor del Pontarró!

-Jo de sempre he sabut la dita: «Ai, senyor del Pontarró, que tots es casen menos jo!» -comença a contar-nos, l'infal·lible Escoda-. Això us ho podrà dir qualsevol a qui vulgueu preguntar a Biar. Bé: amb una mínima edat. Els joves potser no. Però jo ho sé de sempre, i no soc tan major, eh? No sabria dir-te com és que ho sé. Ho vaig aprendre, com si diguérem, igual que vaig aprendre a caminar, o a parlar, comprens?

-I com és? Com és, això del senyor del Pontarró?

-Contaven que la xica fadrina de la casa del Pontarró, que estava ací, no es podia casar, perquè sempre es casaven primer les germanes majors. I la pobra, desesperada, es va tirar al pou. Per això, les nits de lluna plena, tu t'apropaves a la boca del pou i senties la lamentació: «Ai, senyor del Pontarró, que tots es casen menos jo!»

-Ah, caram!

-Mireu: el mas estava just ací, on ara hi ha el magatzem agrícola „assenyala Joan Lluís, referint-se a una enorme nau metàl·lica, verda, funcional, amb forma de caixa de sabates„. Veus? I ací al costat del llidoner és on hi havia el pou.

L'ànima del mas del Pontarró

Mentre conversem i inspeccionem els voltants del paratge, arriben amb un tot terreny tres homes i una xiqueta menuda.

-Hola! Com va això? -saluda Joan Lluís, amb manifesta complicitat.

-Ei! Mira: la mar de bé... No t'havíem conegut, Joan Lluís!

Són Miquel Martínez Valdés; el seu fill, Vicent Martínez Francés; el gendre, d'origen torinés, Luca Trinchieri; i la seua xiqueta: la neteta de del senyor Miquel. Ells porten la finca, ara. I després de les presentacions de rigor, així que comencem a travar una mínima confiança, ens fan un aclariment i una proposició del tot inesperada:

-La nau la van construir just sobre el lloc on abans estava el mas del Pontarró. I dins encara hi ha un forat a terra per on es pot accedir al soterrani del mas, que es conserva intacte, perfectament „explica Vicent.

-Xe! Vols dir?

-Clar que sí! És com un cova, tota amb rajoles de fang... Si voleu, porte les claus. Puc obrir i ensenyar-vos-ho.

Efectivament, Miquel i Vicent ens obrin el magatzem i, una volta dins, ens mostren l'obertura fosca que hi ha al terra. Sense pensar-ho, descendim amb un parell de bots, entre teranyines. I Vicent, amb un llum, ens il·lumina l'espai soterrani.

-Que fort! Això no ho sabia jo. Quina passada! És com si encara quedara l'ànima del mas! -s'exclama Joan Lluís.

-Sí... -confirmem, entre somriures-. Un racó secret on encara es podrien amagar els frares. Potser a les nits encara s'hi sent: «Onze, cafís! Onze, cafís! Onze, cafís!»

Joan Lluís deixa anar una rialleta. Sap perfectament a què ens referim, perquè coneix de sobres la llegenda dels frares del Pontarró.

La llegenda dels frares del Pontarró

Diuen que, antigament, vivien al mas del Pontarró uns frares que comerciaven amb gra i estafaven en les mesures. Per això, aquells frares, en morir, van quedar condemnats a fer penitència eternament com a fantasmes. Clar: no podien entrar a l'infern perquè, com a frares, encara portaven cordons beneïts; però tampoc no podien anar al cel, pels pecats comesos. Així, doncs, sense cel ni infern possible, van quedat atrapats al terrenal purgatori del mas del Pontarró. I s'apareixien a les nits com ànimes en pena: fent crits, udols, queixes, gemecs i sorolls. I conten que, entre aquests crits, se'n sentia un, especialment intrigant, que feia: «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» Perquè, segons sembla, aquells frares compraven en vida a raó de dotze barcelles el cafís (tal com pertocava, perquè el cafís era una mesura de capacitat que constava, efectivament, de dotze barcelles), però venien el gra mesurant només onze barcelles per cada cafís cobrat. I això „ja s'entén„ era una manera de robar una barcella sencera de gra en cada transacció de compravenda.

El cas és que ningú no volia anar a viure al Pontarró, amb aquells frares fantasmagòrics que sempre anaven cridant: «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» «Onze, cafís!» Fins que un home valent, després de tractar amb aquells fantasmes, els va tallar els cordons beneïts i els va alliberat de la condemna eterna. Com a senyal d'aquell fet, els frares van capgirar la gran carrasca que hi havia davant del mas, de manera que al sendemà va aparéixer amb el cop cap avall i les arrels cap amunt.

Memòria fràgil, parcial, fragmentària

Desaparegut el mas del Pontarró, la llegenda dels frares ha anat també dissolent-se en la memòria col·lectiva. Sempre amb Joan Lluís Escoda com a cicerone de luxe, ens acomiadem la família Martínez Valdés, tornem a Biar i preguntem a aquest home que trobem passejant, a aquella dona que regenta la Papereria del Convent; a les senyores que prenen café a la pastisseria Heretat de Soler, als iaios que juguen enconadament a la brisca al Centre Social... Però la memòria, en tots els casos, és fràgil, parcial, fragmentària: «Sí: jo ho he sentit dir, però d'això fa massa temps.» «No ho sé: conten que s'apareixien fantasmes, no?» «Eren uns frares que eixien.» «Diuen que feien roïdos de cadenes arrossegant-se.» «Amb cordons beneïts, sí...»

La recordança que en queda a Biar es troba, a dures penes „com diria Enric Valor„, «amb la pell i l'os». I ningú no sembla que en recorde ja el detall de l'estafa en les mesures, com tampoc la famosa frase delatora: «Onze, cafís!»

-Vols que baixem en un bot a Beneixama, per preguntar si allí encara es coneix, la llegenda? „proposem.

-D'acord! „accepta, Joan Lluís.

Beneixama

A Beneixama, ja nit fosca, aparquem el cotxe al carrer del Dr. Silvestre. I quan travessem la plaça de Carles IV per davant de la monumental església de Sant Joan Baptista, l'atzar vol que coincidim, al final del carrer Sant Ramon, amb el senyor Miquel Payà Amorós.

L'abordem. Ens presentem. Li expliquem el nostre interés per la història del Pontarró. I, caigut del cel, el senyor Miquel es revela com un informant loquaç, amé, valuós:

-Clar que l'he sentida, la història del Pontarró. Deien que es menejaven les carrasques. I que es menejava per dins tot. Antigament es veu que passaven moltes coses d'eixes. Però eren totes visions! Jo era molt xicotet: i ja ho sentia dir, que allí dalt al Pontarró hi havia fantasmes que anaven dient: «Onze, cafís!»

-«Onze, cafís»? Però un cafís no són dotze barcelles? -preguntem, nosaltres, amb fingida innocència.

-Per això! Per això: en robaven una! -explica ell.

-I qui li ho contava? Qui li ho contava, això d'«Onze, cafís!»?

-Li ho sentia dir a ma auela Amàlia: «Onze, cafís! Onze, cafís! Onze, cafís!» I allí ja no va voler anar ningú a viure. Per això: perquè eixien a la mitjanit; i feien roïdo; i eixien fantasmes, i eixia de tot! Diuen que, al final, la carrasca gran que hi havia allí, tenia lo de dalt baix... Si és o no és, jo no ho sé. Si vols, t'ho creus i en paus! „riu, evidenciant escepticisme, el senyor Miquel.

Riem amb ell, nosaltres. I li fem costat en l'escepticisme. Però som alhora conscients que amb el seu descregut testimoni hem aconseguit de completar, per fi, el disgregat mosaic de la llegenda dels frares del Pontarró que hem vingut a buscar -i retrobar- entre Biar i Beneixama.

Com una volta impossible

Per això, quan ens acomiadem del senyor Miquel, una felicitat íntima, plena i profunda ens envaeix. Perquè constatem, una volta més, que davall d'una realitat aparentment insignificant, potser es conserva la bellesa, el valor i el misteri d'una màgia genuïna, autòctona i popular, prodigiosament conservada: talment com encara ara es preserva discretament i inadvertidament el soterrani de l'històric mas del Pontarró. Així brolla la meravella: imprevistament, secretament, inopinadament. Com l'ànima indeleble d'un antic edifici enrunat subterràniament perviscuda davall la carcassa metàl·lica, verda i funcional d'un magatzem agrícola amb forma de caixa de sabates. Com una penyora de remotes fantasies a la vora d'una solitària via verda, prop d'una creu de pedra, tres xiprers sacramentals, un ginebre centenari, un llidoner monumental i el record vague d'un antic pou encegat. Com una volta impossible feta amb rajoles de fang en un soterrani ocult „testimoni silent d'un misteri ancestral.

Arbres llegendaris

Gràcies a l’amabilitat de la família Martínez Valdés hem pogut visitar el lloc exacte on s’ubicava la llegendària carrasca del Pontarró, just a l’altra banda del camí respecte de la sumptuosa creu de pedra que, erigida sobre dos moles cilíndriques concèntriques, s’enlaira entre tres sacramentals i solemnials xiprers.

Tal com recull Joan Pellicer en el seu Costumari botànic, el xiprer —«arbre fàl·lic, símbol de la generació, de la mort i de l’ànima immortal»— se solia plantar davant de masos i cases de camp «com a senyal d’acollença a caminants, captaires, pelegrins i frares mendicants».

També hem pogut admirar, en les proximitats del paratge, un vell ginebre: el més gran que hem vist mai. «El ginebre gegant del Pontarró de Biar», anotava Joan Pellicer —que semblava conéixer cada planta i cada arbre del país.

El mateix Pellicer documentava a Biar, sobre el ginebre, la superstició següent: «Per a les berrugues. Es tiren tantes boletes verdes —fruits— com berrugues i, quan s’assequen les boletes cauen les berrugues.»

El rastre valencià del comte Arnau?

Víctor G. Labrado, en un estudi que porta per títol «El rastre valencià del comte Arnau» (2006), suggereix que aquesta llegenda dels frares del Pontarró pot emparentar de prop o de lluny amb el cèlebre motiu popular del comte Arnau.

Observa Labrado, en aquest sentit, que el comte Arnau català (com el comte Mal de Mallorca), apareix sempre voltat de flames sobre el seu cavall de foc perquè ha quedat eternament condemnat a penar per les malèvoles estafes comeses en vida: segons algunes variants, «per mesures mal rasades», per «mesures mal mesurades», etc. Exactament igual com en l’engany de l’«Onze, cafís!», en el cas dels frares del Pontarró.

Els Mals Esperits, la Mala Fortuna, la Carantameula i la Mumaranta

El senyor Miquel Payà Amorós, de Beneixama, també ens conta:

—Ma auela era molt catòlica. Una nit diu: «Estava jo ací i la caixeta de mistos feia: “Zac, zac, zac, zac”. I es menejava ella soles! Creu-t’ho! Això són els Mals Esperits!» Què troben? Una caixeta de mistos, allí damunt de la cuina, movent-se soles! I deia ella: «Això és un senyal! Però si reses un Parenostre, para...»

—Vol dir?

—Ca! Això qui ho ha vist? Soles, una caixeta de mistos, menejar-se... La bona qüestió és que a casa volíem posar una ràdio —prossegueix el senyor Miquel—, i ella no mos la va voler deixar posar. Mon pare feia: «I per què no vol que pose una ràdio? Aixina sentiria la missa del papa a Roma, i tot!» Però ella no s’ho creia, i retrucava: «Tot això que diuen de sentir el papa de Roma, des d’ací Beneixama, com ho podeu creure?» I ella, que creia que la caixeta de mistos es podia sacsar a soles, no es volia creure això de la ràdio... Eren uns altres temps.

També ens parla de la Mala Fortuna, la Carantameula i la Mumaranta:

—Ah, la Mala Fortuna! Això és de quan era jo xicon! Al migdia no eixíem de casa, perquè ens deien que la Mala Fortuna s’enduia els xiquets: «Els fica en un sac i se’ls emporta. No isques al migdia, que va la Mala Fortuna per ahí!» Però eren contaralles per a fer por. És igual que la Carantameula: «Vindrà la Carantameula. I anireu tots dins d’un sac!» No sé per què, però tots els xiquets anaven a parar dins d’un sac... Ah! I la Mumaranta. També deien que s’apareixia, la Mumaranta. Però la Mumaranta era un que s’alçava per a anar a fotre una altra. Una amant, vull dir. I es posaven un llençol damunt. I això era.