23 de noviembre de 2019
23.11.2019
Quadern de Biterna

La cova de les calaveres

Biterna és una caverna: una cova llegendària, un escenari fantàstic de rituals, festes i celebracions hedonistes, aquelàrriques, orgiàstiques

22.11.2019 | 19:01

Coves i llegendes


Biterna és una caverna: una cova llegendària, un escenari fantàstic de rituals, festes i celebracions hedonistes, aquelàrriques, orgiàstiques. I és que les coves, com les illes, representen en l'imaginari humà l'excepcionalitat, l'extravagància, la possibilitat d'un món paral·lel, extraordinari, alternatiu. En definitiva: un món regit per regles i convencions distintes, on tot és possible -incloent-hi la llibertat, la desinhibició, la felicitat i la meravella.

Aquest és el fet: som, en origen, animals troglodites. I el nostre passat cavernícola potser ens ha deixat com a herència una instintiva atracció pel misteri de les grutes, les coves, les balmes, els avencs i les cavorques. La nostra és una geografia de coves i de llegendes. I de llegendes sobre coves.

La cova de Benidoleig


Però entre totes les coves llegendàries, la que ofereix un major atractiu històric als nostres ulls és potser la cova de Benidoleig. Perquè en el segon volum de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, de Gaspar Escolano, publicat el 1611 (és a dir, tot just un parell d'anys després de l'expulsió del moriscos!), apareix ja recollida una intrigant i suggeridora llegenda sobre el tresor encantat «del temps dels moros» que, suposadament, hauria quedat amagat a l'interior d'aquesta cova.

La força de la cobdícia


Segons el relat reportat per Gaspar Escolano, dos moriscos conservaven un llibre de memòries on s'explicava la manera de desencantar el tresor d'aquesta cova. Decidits a mamprendre'n l'aventura, formen societat amb dos cristians per anar a buscar-lo, el tresor. El lector potser es preguntarà com és que dos moriscos i dos cristians podien aliar-se sense problemes en aquella arriscada causa, però de seguida trobarà resposta en una impactant i memorable sentència que el cronista valencià deixa esgolar en el text: «No hay tercero que mas presto concierte voluntades diferentes que la codicia.»

Així, doncs, moguts per aquesta poderosa i conciliadora força de la cobdícia, els quatre aventurers -dos cristians i dos moros-, van fer els preparatius per a la mampresa d'acord amb les indicacions del misteriós llibre de memòries. Els calia un gat sense cap pèl negre; també havien de llegir un conjur màgic a mitjan cova i cremar unes substàncies oloroses. Finalment, arribats a l'estança del tresor, tan sols havien de tirar-ne el gat damunt per desfer-ne l'encanteri.

La morisca encantada


Per fi va arribar el dia d'intentar la proesa. I els quatre aventurers -sempre segons la crònica d'Escolano- es van endinsar dins la cova, a la mitjanit, amb torxes. La llum del foc devia projectar ombres inquietants i fantasmagòriques per les galeries, les sales, les parets i les voltes de la cova. Fins que, arribats a una certa profunditat, se'ls va aparéixer una dona vestida de morisca, que filava amb una filosa. Aquesta jove i bella dona es va girar cap al morisc que guiava l'expedició i li va recriminar, en algaravia:

-Ah, desafecte d'Al·là! Traïdor! Com goseu donar el nostre tresor als enemics cristians?

Però aquell, ni cas: per una m'entra i per l'altra m'ix. I tots quatre van continuar cova endins, encara més convençuts i més il·lusionats per la confirmació que la llegenda devia ser certa, i que el tresor cobejat potser els estava esperant només una mica més avant.

Tres muntons: or, plata i perles


A mitjan camí, els quatre buscadors del tresor van llegir les oracions màgiques i van cremar oportunament les substàncies oloroses, tal com s'explicava en el llibre de memòries. I, així, al final, van arribar a una sala molt gran. I el van veure. Allí el tenien, l'increïble tresor, davant d'ells. Eren tres muntons ben grans: un muntó d'or, un muntó de plata i un muntó de perles. Ni en el més ambiciós dels somnis no haurien pogut imaginar tanta riquesa junta! Però entre ells i aquells muntons preciosos que refulgien amb la capriciosa llum de les torxes, hi havia encara un últim i perillosíssim obstacle que caldria salvar: un feroç i espantós gegant negre, guardià del tresor, que s'hi apareixia amb una enorme maça alçada a la mà, com amenaçant de descarregar-la sobre aquell qui s'atrevira a tocar el tresor.

El gegant negre i el gat de pèl blanc


«Repararon un poco los cuatro de oros por miedo de los bastos», escriu expressivament Escolano. Però, siga com vulga, els quatre agosarats van continuar complint metòdicament les instruccions del llibre de memòries, i van executar amb diligència la cerimònia de llançar sobre el gegant i el tresor el gat de pèl blanc que hi havien portat. En principi, aquest gat blanc, sense cap pèl negre, havia de servir per a conjurar l'amenaça del gegant amb la maça. Però aquest, lluny de quedar immobilitzat, va agafar el pobre gatet i, amb un gest de desdeny, els el va tirar, a ells, de tornada. Com podia ser que fallara el sortilegi? Tot té una explicació: per un detall en què els expedicionaris no havien reparat, i és que aquell gat no tenia, en realitat, tots els pèls blancs. En conservava -tot i que amagats i imperceptibles a primera vista- alguns de color negre!

Maria Santíssima! Quin perill tenia el gegant aquell, amb la maça en alt! Quin pànic van passar, quan els va mirar i es va dirigir cap a ells amb intenció de descarregar-los damunt la maça -i la fúria!

«Cametes valeu-me!», els quatre intrusos van començar a fugir cap a l'eixida de la cova. Però just abans d'iniciar l'apressada i desesperada carrera, un d'ells, enmig de la confusió -mentre la cosa anava gat amunt, gat aval-„ va poder agafar, amb dissimulació, un bon grapat d'or i de perles. «Per la que puga passar!», degué pensar l'infeliç.

Cova tancada, cova oberta


Com el dimoni de la creu, fugien, per dins de la cova, els dos moriscos i els dos cristians! Donaven el tresor per perdut. Però maldaven per esquivar la maça justiciera del gegant, i salvar la pell -i la vida. «Més val perdre que més perdre!», es van dir. Tanmateix.... Tanmateix, quan van arribar a la boca de la cova, la van trobar tancada. Una gran roca l'obturava, i no en podien eixir. Com podia ser? Un dels dos moriscos, que en sabia perfectament el funcionament de l'encanteri, ho va saber deduir en un dir amén:

-Qui ha agafat res? Digueu! Qui ha tocat el tresor? Qui n'ha agafat una mica? Confesseu, ràpid, que ens va la vida!

-Jo. Però només una miqueta... -va reconéixer el del grapat d'or i perles, amb la cara roja fins als cabells.

-Corre! Ves! Torna-ho tot! Ràpid, o morirem tots ací, sense remei...

Només quan aquell pobre desgraciat va haver restituït l'or i les perles sostretes als respectius muntons, la cova es va obrir, finalment, tota sola. I aquells quatre caçadors de tresors -per poc no caçats ells per les maçades del gegant!- van poder eixir a l'aire net i lliure de la nit estrellada a l'exterior. Això sí: ben desenganyats i escarmentats d'aquella mania de voler aconseguir tresors secrets i encantats que, en justícia, no els pertanyien.

Un cristià vell, natural d'Ondara


Quan el cronista Gaspar Escolano transcriu aquest sensacional relat, tan ric en detalls populars -el llibre de memòries, el gat sense pèls negres, les torxes, la cova, les paraules màgiques, el ritual de les substàncies aromàtiques, l'encantada morisca, els tres muntons (d'or, plata i perles), el gegant negre, la maça, el tancament prodigiós...-, hi atorga una total credibilitat. Fins i tot, en pro de la veracitat, arriba a interposar com a garantia el testimoni d'«un cristià vell, natural d'Ondara, persona de crèdit», que «solia contar» la història en qüestió. És aquest pacte comunicatiu de versemblança, precisament, el que caracteritza la llegenda com a gènere narratiu etnopoètic diferenciat de la rondalla.

La cova de les Calaveres


Més de quatre-cents anys després de la publicació d'aquell segon volum de la Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, tornem a la cova de la serra de Seguili, a Benidoleig. Ara aquesta cova es diu la cova de les Calaveres. És de propietat municipal, i ha estat intensament museïtzada per a visites turístiques i escolars. A la tenda de souvenirs que hi ha al costat del bar, prop de l'entrada, Paco Canyadas, l'encarregat de vendre'n els tiquets, ens en facilita l'accés:

-És una preciositat, ja ho voran... Ací tenen els prospectes. Expliquen que la cova es diu de les Calaveres perquè ja en el segle XVIII, en temps de Cavanilles, van trobar ossos i esquelets humans; cranis, sobretot. I clar: la gent de seguida la va batejar com la cova de les Calaveres. La veritat és que sempre que han fet excavacions, s'han trobat ossos i coses. Per això deien si les calaveres eren cosa d'un rei moro i les 150 dones que tenia, que es van perdre, juntament amb el tresor, dins de la cova.

-Vaja!

-Sí... Sense tanta fantasia, en la Guerra Civil van haver de parar tots els treballs arqueològics. Van vindre els militars, van cobrir el vestíbul de pòrtland i van fer una espècie de fàbrica de bombes. I van tapiar l'entrada perquè l'aviació no vera la fàbrica i no la bombardejara.

-Caram! „sospesem.

-Passeu, passeu... Va tot explicat amb cartells.

Tornar a la cova


Efectivament, just a la boca de la cova hi ha uns grans cartells que indiquen les parts principals del recorregut: l'ossera, la galeria, la sala de la Campana, la sala del Clot Blau i, al final, la captació d'aigües (zona no visitable). Però quan ens endinsem dins del corprenedor úter de pedra, descobrim, també, les sales de les Falagueres, de la Calcita, dels Ammonits, de l'Embassament, dels Esquelets... I ens fem càrrec que Escolano volguera escriure que aquesta «cueua de Benidoleig» és «famosa por hauer labrado en ella la mano de la maestra naturaleza muchos aposentos, salas, capillas y bouedas».

Entrar a la cova de les Calaveres és com accedir a un altre món. La il·luminació amb tubs de neó i l'exòtica música ambiental, de ressonàncies andines, exorcitzen eficaçment la por i la claustrofòbia. Però meravellats amb les infinites formes fantasmagòriques que «la mà de la mestra natura» hi ha esculpit, ens posem en la pell dels qui devien visitar, amb torxes, mig a fosques, aquestes galeries, aquestes sales, aquests espais. I comprenem que hi devien veure, sense esforços, belles donzelles filant, gegants negres amenaçadors, muntanyes d'or, plata i perles... I, fins i tot, si molt convenia, el mateix dimoni encarnat en boc de Biterna, disposat a ballar amb tot un estol de bruixes disbauxades i bornadores.

Fem nostre el tresor de tantes formes capricioses, enigmàtiques, meravelloses, encisadores, captivadores. Ni el modernisme de Gaudí no podria oferir una tal imaginació infinita! Recelosos que no trobem, també nosaltres, la boca de la cova obturada a l'eixida, abans de retrobar la claredat del dia ens ratifiquem en la idea que efectivament som, en origen, animals troglodites. I que és potser per això que un vell instint cavernícola ens impel·leix a tornar a les coves i explorar-les. Ben mirat, les cavernes són espais tel·lúrics on no solament es refugien animals, roders, lladres, desvalguts i ermitans: ans també les pors, les il·lusions, els tresors i les quimeres de la imaginació „i la condició„ humana.

Segària, la rica


Des de la cova de les Calaveres es veu l'allargassada serra de Segària. Diuen que és Segària la Rica, perquè també té a l'interior un gran tresor amagat del temps de l'expulsió dels moriscos. Segons la llegenda, un jove morisc enamorat d'una jove cristiana va ser qui hi va amagar el tresor, abans que el portaren al port de Dénia per embarcar-lo rumb a Àfrica amb quaranta mil moriscos més. Pensant que un dia potser podria tornar a casa, aquell morisc va prometre fidelitat a la jove cristiana, i li va confiar el tresor de la Segària com a penyora d'amor.

Encara ara, quan Segària sua -quan hi brollen les fonts-, hi ha qui diu que són les joies morisques que ploren, perquè els seus propietaris no van poder tornar. O bé -segons altres versions- que és Segària qui plora, perquè ha perdut les joies del tresor morisc per un avenc que comunica amb la mar.

Gegants, princeses i tresors


Víctor G. Labrado, en el suggeridor assaig «Els guardians de princeses i tresors, d'Enric Valor a Joanot Martorell» ( El segle valencià, 2008), estudia i comenta el relat del tresor de la cova de Benidoleig recopilat per Gaspar Escolano, i el posa en relació amb els gegants negres de les rondalles de Valor «Esclafamuntanyes», «Abella» i «L'amor de les tres taronges»; amb el de la rondalla «El príncep aventurer i l'amor de les tres taronges», de Joaquim Gonzàlez Caturla ( Rondalles del Baix Vinalopó, 1987); i, fins i tot, amb el sorprenent personatge del rei Escariano del Tirant lo Blanc, de Martorell. El motiu del gegant negre que guarda un tresor vinculat a una donzella és, per tant, una referència ben antiga, coneguda i recurrent en la l'imaginari popular valencià.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Más información