L'Albir

El Racó de l'Albir és un dels nostres llocs més estimats. Permet admirar l'àmplia badia d'Altea, amb la silueta del poble „les cases blanques coronades per l'església„, la serra de Bèrnia, el morro Toix i el penyal d'Ifac; també la mar indòmita i domèstica, serena i inquieta, fidel i imprevisible, encalmada i batent, impertorbable i canviant: sempre igual, sempre diferent; sempre mudant, sempiterna. I, a la dreta „viva, antiga, verge, suggeridora i silent„, la serra de l'Albir: terra, far, pedra, sol, mar, cel, vent; cales, coves, mines, gavines, penya-segats, matolls, pins. Històries, misteris, llegendes...

Camí del far

Feu-vos un favor, i regaleu-vos „ni que siga una volta en la vida„ el plaer de passejar, sense angoixes ni presses, pel camí del far de l'Albir: deixeu que el ventijol de la mar us acarone la cara i els cabells; flaireu l'olor de la pinassa i de l'aire marí, humit i salobrenc; sentiu la remor de les ones que trenquen baix vostre „escuma de mar„, contra les roques de les cales i els penya-segats; partiu distretament amb els dits una branqueta de fenoll, o de romer, o d'espígol, i porteu-la a la boca; assaboriu-ne el gust intens, agrest, ingènit, transparent, immaculat; deixeu evadir la mirada entre els blaus de la mar, i del cel, i de les muntanyes llunyanes que encerclen i emmarquen aquest inefable tast de paradís: el Puigcampana, el Ponotx, l'Aitana, la Serrella, la Xortà (dita a Altea serra de Callosa), l'Almèdia, la serra del Ferrer, la serra de Bèrnia, el morro Toix i el penyal d'Ifac. Sentiu-vos volar sobre els dominis de la mar. Sapieu-vos legítims propietaris dels somnis que nien al bellíssim horitzó que l'altura us permet d'albirar. Això sí: prengueu consciència que camineu sobre un terreny antic i noble, testimoni d'antigues històries „i saboroses llegendes„ esdevingudes en aquests confins inefables entre la terra i la mar.

De la mar, dels pins, del cel i de la terra

Pel camí de la mar, dels pins i del cel que ens ha de portar fins al far de l'Albir (històricament dit far d'Altea) advertim la presència d'una roca amb fòssils de mol·luscos bivalves que „ens entretenim a llegir-ne el cartell divulgatiu„ s'estima que van viure al fons marí fa més de 100 milions d'anys. Trobem també, una mica més avant, un aflorament de cristall de calcita. I, just al costat, una veta d'oligist. La serra de l'Albir és un veritable joiell per als geòlegs: a més dels fòssils i dels minerals, el procés de carstificació a què l'erosió de l'aigua sotmet les roques calcàries hi ha originat coves espectaculars, com la molt visible cova de Bou, o la secretíssima i profundíssima (amb més de 1.200 metres de galeries) cova del Far. I igualment espectacular és la inclinació i la fractura dels estrats, o la gènesi dels imponents penya-segats, amb més de 400 metres de verticalitat arran de mar.

La mina d'Ocre

En una de les revoltes del tram final del camí podem observar una de les boques de la mina d'Ocre que dona nom a la idíl·lica i mítica cala de la Mina. El color rogenc de la terra delata pertot arreu la presència dels minerals ferruginosos que, des de mitjan segle XIX i fins a principis del XX, en va justificar l'explotació. Perfectament visibles encara són els pilars que servien de suport per als carrils de les vagonetes que portaven l'ocre (una barreja d'argila amb òxid o hidròxid de ferro) fins a la mateixa vora de la mar, on les barcasses el carregaven i el transportaven fins a les grans embarcacions que fondejaven a la badia.

Pere Joan i la princesa encantada

Precisament en aquesta cova o mina d'Ocre és on, segons la llegenda documentada fa un grapat d'anys per l'amiga i mestra Estela Berenguer López (de boca de les germanes Maria i Isabel Llorens), s'hauria produït l'aparició d'una princesa encantada al pastor Pere Joan:

-Pere Joan, estic ací dins. Entra, tu que ets home de bon cor! -va sentir, l'home, que li deia una veu misteriosa un dia de pluja en què hi va anar per refugiar-se.

Tres voltes, diu que li va passar aquell succeït, al pobre Pere Joan, d'escoltar la veu misteriosa demanant-li: «Entra, tu que ets home de bon cor!»

Fins que, al final, hi va entrar:

-Pere Joan, gràcies per haver-me fet cas i haver entrar. T'estic molt agraïda -li va dir, finalment, la dona bellíssima que se li va aparéixer dins d'aquella cova-. Mira: soc una princesa encantada. Isc cada cent anys, només durant tres o quatre dies. La persona que em desencante i trenque el meu malefici tindrà sort i fortuna. I se li acompliran tots els desitjos que vulga demanar.

Pere Joan, clar, es va quedar „com se sol dir„ amb l'ull quadrat i de pasta de moniato. Però mogut per l'ambició es va atrevir a demanar-li:

-Prosseguiu, prosseguiu, bella dama...

-Has de portar-me demà de vesprada tres llesques de pa beneït. I tot serà molt fàcil: només caldrà que sostingues una llesca en cada mà; i la tercera, a la boca. Això sí: has de saber que jo tindré un aspecte paorós, amb forma de serp gran, lletja, horrible. Però no et preocupes: seré sempre jo. I no et passarà res.

Al sendemà, Pere Joan va anar de bon matí a Altea i li va demanar al rector que li beneïra tres trossos de pa. I de vesprada, amb les tres llesques de pa beneït, va tornar a la cova. I va fer com la princesa li havia dit: s'hi va presentar amb una llesca a cada mà, i la tercera a la punta de la boca. Dins de la foscor de la cova va sentir que li prenien, primer, la llesca de la mà esquerra; després, la de la mà dreta... I va ser en aquell moment quan va obrir els ulls i la va veure: davant per davant tenia el rostre i el cap gegantesc i ferotge d'una serp monstruosa! I clar, volent o sense voler, l'instint li va dir: «Cametes, valeu-me!» I va pegar a fugir d'aquella cova com ànima que fuig del dimoni!

La serp, transformada de nou en princesa, es va posar feta un dimoni, i li va proferir el malefici següent:

-Per no haver-me cregut i no haver-me desencantat, la mala fortuna t'acompanyarà sempre, allà on aniràs! M'has sentit, Pere Joan? Sempreeeeee!

I diuen que, en efecte, mentre va viure, la mala sort es va acarnissar contra el pobre Pere Joan: sempre pobre, solitari, trist, adolorit i malalt. Per contra, res més no se n'ha sabut mai, de l'ofídica princesa. Potser continua encantada a les entranyes de la serra de l'Albir, esperant poder-ne eixir „ni que siga tres o quatre dies„ quan tornen a complir-se'n cent anys.

Mirador Alfonso Yébenes

Just abans d'enfilar l'últim tram de pujada fins al far, ens desviem a la dreta per l'espectacular mirador que s'aboca als penya-segats de la mar. Des del juliol de 2017, per decisió de la Junta Rectora del Parc Natural de Serra Gelada, aquest espai es diu Mirador Alfonso Yébenes Simón, en homenatge al geòleg alteà que tants estudis i tantes publicacions ha dedicat a la serra de l'Albir. No ens podem estar de visitar-lo: ni que siga per constatar, una volta més, que la mar mai no falla, com a paisatge. Tant és així que acabem decidint que aquest mirador, vertiginosament penjat sobre les pe- nyes de l'Albir „punt de partida per al temerari camí de l'Àngel, que discorre inversemblantment pel mig de la imponent paret fins que baixa al peu del penya-segat„ és potser un dels llocs del món més corprenedors i bonics que mai no hem pogut admirar. I, al caliu de l'última llum del dia „que impregna amb delicats matisos rosacis la superfície de l'aigua i la ratlla de l'horitzó„, mussitem a la brisa suau la lletra d'una vella cançó, inspirada en aquest paratge: «Silenci i pau: tot hi era silenci i pau. I una gavina blanca creuant l'horitzó. Tot hi era silenci i pau.»

El far

Arribem al far de l'Albir o far d'Altea, construït a tocar del lloc on s'ubicava la històrica torre Bombarda, de la qual encara se'n conserven els basaments de maçoneria massissa. Com si ho haguérem sincronitzat amb precisió germànica, hi apleguem en el moment precís que cau el dia i les ombres comencen la seua incerta i equívoca dansa envers la quotidiana Biterna de la nit: just a temps per a admirar, des de la privilegiada barana del far, l'espectacle còsmic que hem vingut a trobar. És a saber: el de l'eixida de la lluna plena des de dins de la mar.

A Eivissa, com se sap, és famós el joc de la llum -del sol o de la lluna- quan mor horitzó avall. A la nostra costa, en canvi, l'espectacle no és de mort, sinó de ressorgiment i esperança: de la llum i la vida que naix -sol de dia, lluna de nit- des del cau secret del mar.

Entenem, per això, que tan bon punt la lluna acaba de sobreeixir per damunt de l'aigua, amb la plena, ataronjada i victoriosa redonor, és quan per fi es vol encendre, sobre els nostres caps, la llum del far. Com si l'Albir, en honor a una antiquíssima amistat, volguera saludar-la, la lluna plena, i picar-li l'ullet. Sabem que no: que no pot ser... Però un camí de formigues ens recorre l'esquena quan sospesem que aquesta antiquíssima terra potser sí que és una terra mítica, llegendària i màgica. I que té una ànima pròpia. I que aquesta ànima és, precisament, la de la princesa encantada de l'Albir que un dia se li va aparéixer al bon Pere Joan. Potser sí: potser és per això que cada nit ix a picar-li lluminosament l'ullet, a la lluna, pel far de la punta Bombarda. Fins que, ni que siga una volta al mes, la lluna accedeix a vestir-se de lluna plena. I sedueix. I es deixa seduir. I s'aplega fins a l'Albir per un camí de llum argentada a flor d'aigua. I festeja l'amor de tots els amors humans en una cova secreta, que no és la cova de Bou, ni la cova del Presidi, ni la cova del Bolig, ni la cova dels Bessons, sinó -òbviament- «la llur caverna qui es diu Biterna».

L'or de la serra de l'Albir

Segons un altre relat llegendari, en una de les moltes coves de l'Albir hi ha un gran tresor amagat. Mulei, un jove magrebí que en tenia notícies, va vindre des d'Àfrica per provar de trobar-lo i fer-lo seu. Però es tracta d'un tresor encantat, i Mulei i els seus homes trobaran dins la cova un veritable exèrcit d'escarabats i reginetes protectores. Això sí: segons l'encanteri, si volen arribar al tresor ningú no pot fer mal als escarabats. Com que el germà de Mulei té pànic a aquells insectes, acorden guiar-lo per dins de la cova amb els ulls tancats. Però quan arriben a les reginetes, el germà obri els ulls i, sense poder-ho evitar, colpeja un escarabat. Algunes regines es converteixen en or, però el gros del tresor es queda allí. I diuen que encara s'hi troba, en aquella cova secreta de l'Albir, esperant un valent que no tinga por als animalons que el custodien.

L'Estacador de les Cabres

A banda de les coves encantades i els seus tresors, hi ha encara a la mateixa serra de l'Albir un altre espai llegendari, curiosament vinculat al mític sant Jordi patró dels cavallers. Segons conten, el Nostre Senyor va manar a sant Jordi que, entre batalla i batalla, pasturara humilment un ramat de cabres. Però sant Jordi, que devia tenir una molt pobra vocació per a la ramaderia, les va deixar anar lliures per la serra de l'Albir. Els animals es van estacar en un rodal de la serra i van deixar el valerós sant Jordi en un mal pas davant del Nostre Senyor. Per això, a l'Albir hi ha un lloc anomenat l'Estacador de les Cabres, on es veuen els senyals de les potetes d'aquells pobres animals. I hi ha, també, la penya de les Cabretes i la cala de Sant Jordi, que en recorden el fet.

La cova de la Dona

Com l'Estacador de les Cabres, la cova de la Dona se situa als peus dels impressionants penya-segats de la serra Gelada, i és accessible només per mar. Segons la corresponent llegenda, aquesta cova es diu així, cova de la Dona, perquè hi va anar a parar una dona d'Altea que acabava de ser segrestada pels pirates barbarescos, i que es va llançar a la mar aprofitant la confusió enmig d'una tempesta.

La princesa encantada i el 'Tirant lo Blanc'

Sembla cosa de no creure, però la narració de la princesa encantada a la cova de l'Ocre de l'Albir no és sinó una versió viva i popular del mateix motiu llegendari que apareix ja en el Voyage d'outre mer: una obra medieval escrita en francés per sir John Mandeville, de la qual ja hi havia traducció al català el 1410. Precisament a partir del Voyage d'outre mer, Joanot Martorell va incorporar aquest referent popular de la donzella encantada amb forma de bèstia en un cèlebre passatge del Tirant lo Blanc: el de l'episodi del cavaller Espèrcius a l'illa del Lango (cap. CDX-CDXIII). Entre la versió recreada per Martorell en el Tirant lo Blanc i la versió popular conservada a l'Albir -després de més de 550 anys!- a penes detectem una diferència mínima, de detall: per a desencantar la Senyora de les Illes (una princesa «molt bellíssima», amb un tresor, que viu dins d'una cova i es mostra amb forma de drac), cal atrevir-se a besar-la a la boca. Al final, és la donzella amb forma de drac qui besarà Espèrcius a la boca: ella a ell! En la versió de l'Albir, recollida per Estela Berenguer, Pere Joan només ha de sostenir el tros de pa beneït a la boca, perquè la serp li'l vinga a prendre -com si es tractara d'un bes.

La serra de Bèrnia i 'Matèria de Bretanya'

Des de l'Albir tenim una immillorable visió de la serra de Bèrnia. Ningú no pot tornar a mirar-se de la mateixa manera aquesta emblemàtica muntanya de la Marina després d'haver-ne llegit la deliciosa descripció que en fa Carmelina Sánchez-Cutillas en Matèria de Bretanya. Diu: «Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i de Benissa s'alçava la serra Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que naixia al coll del Mascarat i arribava a la vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.»