02 de noviembre de 2019
02.11.2019
Quadern de Biterna

La por i la font

Penáguila

01.11.2019 | 20:13

De nit, a la font, soledat i misteri


«Això va anar i era un cas que va passar a la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.

»Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udol del vent en els oms de la baixada.

»No aneu de nit a llavar a la font! -aconsellen les mares a les filles.»

Així comença la narració d'Enric Valor «I queixalets també!», publicada com una de les trenta-sis Rondalles valencianes. Però, ben mirat, aquest relat no és una rondalla, sinó una llegenda. Per què? Per una raó molt senzilla: perquè se sol contar d'acord amb un pacte comunicatiu de versemblança, i no de ficció. És a dir: com si fora veritat, com si els fets relatats hagueren passat realment i s'hagueren de creure.

Dia de les Ànimes


Tant és així, que el relat, concebut inicialment per a ser contat oralment „no per a la literatura escrita„, s'explica popularment per a fer por. Per això, passat ja Tots Sants, avui, 2 de novembre, Dia de les Ànimes, decidim visitar Penàguila. I davallar «de vora el poble» per la costera que baixa fins al llavador.

A la propera Cocentaina cueja encara la Fira de Tots Sants, creada l'any 1346 -es diu fàcil!- per mitjà d'un privilegi de Pere IV que encara es conserva, i que inspira l'últim llibre de Jordi Raül Verdú, El privilegi de la Fira de Cocentaina, presentat ahir de vesprada a la mateixa Fira de Cocentaina. Sembla que és costum, a la capital del Comtat, membrar els morts no tant l'1 de novembre, dia de Tots Sants, com a la resta del món, sinó precisament avui, 2 de novembre, Dia de les Ànimes. Fa l'efecte que, a Cocentaina, en Fira, els morts han d'esperar. I no és sinó tal dia com avui „segons diuen„ que les ànimes tornen a casa, i cal deixar-los el llit ben fet perquè paren, descansen i reposen.

Però tot això és a la veïna Cocentaina. Ací a Penàguila la vida continua indiferent als rebomboris de la multitudinària i antiquíssima Fira de Tots Sants. És com si el temps s'haguera encalmat en aquest «bell racó de món enmig d'intrincades, ombrienques i encinglerades muntanyes», que descrivia el senyor Valor. I totes les confusions -totes les angoixes- desapareixen com per art d'encanteri. És un dels efectes màgics que procura aquest seré, silenciós i recòndit escenari de rondalles i meravelles que és el poble de Penàguila.

Memòria dels oms


La costera que baixa fins a la Font Major o el Riuet -que és com també en diuen del llavador de Penàguila- no té ja els «oms gegantins i frondosos» de què parlava Valor. Se'ls va carregar la grafiosi, una malaltia fúngica que ha causat la mort de milions d'oms per tot Europa. I és curiós, perquè els oms, justament -el detall és especialment corprenedor en aquest espai tel·lúric i llegendari-, són arbres que simbolitzen la por, el misteri, la mort.

Ara la costera és flanquejada per uns plàtans vigorosos que han crescut esplendorosament, en substitució dels oms. Però no podem evitar evocar els oms centenaris que un dia vam conéixer i fotografiar, ací mateix, i que van quedar immortalitzats en el famós passatge descriptiu d'Enric Valor. Eren uns oms preciosos, formidables, superbs, descomunals: amb unes soques ciclòpies que entre dos homes no es podien abraçar.

Amb el record d'aquells oms, baixem la vista a terra. I ens adonem que, entre els actuals plàtans, a banda i banda de la baixada, resulten encara perceptibles les marques dels llocs exactes on abans s'ubicaven les malaguanyades ulmàcies. Si ens hi fixem, encara s'hi aprecien uns cercles en el paviment reconstruït allà on abans hi havia les soques dels oms. Reconeixem, en aquests rodals d'enrajolat diferent, la memòria dels oms. I dubtem si, en l'avenir, també la memòria de les persones que prompte o tard desapareixerem no quedarà també reduïda a un reguitzell de marques discretes, secretes i imperceptibles com aquesta, sobre el terra que xafaran els qui ens succeiran: a un vague record el dia de Tots Sants -o de les Ànimes.

Vint-i-tants canonets de bronze


Arribats al llavador els «canonets de bronze» de la font ens criden hipnòticament l'atenció, perquè són efectivament canonets, és a dir, canons petits: com els canons d'una embarcació, però amb poc més d'un pam de llargària. Delaten, aquests «canonets de bronze», la memòria fotogràfica que Enric Valor exhibia en la descripció de paratges i paisatges. Escrivia ell: «hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze». I nosaltres, ara que els tenim davant, els comptem: vint-i-set. Vint-i-set «canonets de bronze», exactament. I una cara gran, fosca, estranya, misteriosa, espaordidora, intrigant: una cara que sembla invitar a la inquietud, la por i la fantasia.

I queixalots també!


Hi ha llocs que mereixen una llegenda. I el llavador de Penàguila n'és un. Per això, potser, es conta que una nit d'hivern en què el poble estava tot nevat Toneta la de les Alcoies va decidir vindre a llavar ací la roba bruta. No va voler creure l'advertència dels majors: «No aneu de nit a llavar a la font!» I li va passar la que li va passar: que a mitjan costera es va trobar abandonada, entre els oms, una criatura de bolquers tremolosa i desvalguda. Compadida, la va recollir i la va prendre en braços. «Però si és un xiquet! Angelet... Pobra criatura. Com pot ser que l'hagen deixat ací abandonat, damunt de la neu?» Amb el cor en un pessic, Toneta li va fer moixaines amb la punteta dels dits, acariciant-li les galtetes i la barbeta. Enmig de la foscúria de la nit i dels oms aquella criatura misteriosament abandonada va fer un somriure. I, entre els llavis, es va fer visible un atribut blanc, sorprenent, inesperat:

-Mira! Però si té dentetes! -es va exclamar Toneta.

-I queixaloooooots també! -va contestar aquella criatura del dimoni, amb una veuarra greu i esfereïdora. I amb la boca oberta, li va mostrar uns queixals grans, corcats, podrits, pudents, groguencs i negrencs: que feien feredat.

A Toneta, clar, se li va glaçar la sang. Va obrir els braços i va deixar caure a terra la criatura. Però en tocar la neu, aquell ésser va esclafir en un tro monstruós. I va desaparéixer, bolquers i tot. Hi va deixar, només -just allí on havia desaparegut-, un fum espés amb sentor de socarrim i sofre.

La font, la por


Encara no prou escarmentada amb aquell avís, Toneta encara va acabar de baixar la costera dels oms, fins al llavador. I s'hi va posar a llavar la roba, com si li anara la vida en això. «Xe! Encara sort que tinc companyia i no estic sola...», va pensar, al principi, quan va descobrir que al racó, davall de la llum esgrogueïda i minsa d'un cresol, hi havia una velleta silenciosa, rigorosament vestida de negre, esbandint un llençol. «De tota manera... Que estrany! No la conec de res, aquesta dona. I mira que ací a Penàguila ens coneixem tots! Què deu fer, tota sola, llavant un llençol a aquestes hores de la nit?»

Un calfred li va córrer l'esquena. La por li va entrar dins, molt dins del cos. I va sentir la necessitat de parlar. Li va començar a recontar, a aquella velleta desconeguda, silent, vestida de dol, el succeït que li acabava de passar a la costera, entre els oms:

-I va i em trobe un xiquet de bolquers... I estava tot solet... I l'agafe en braços... I obri la boqueta... I resulta que tenia uns queixals horribles...

En això, la dona que es gira. I li mostra dos ulls rojos, il·luminats, encesos com brases! Com si vinguera d'un altre món! I, amb la mateixa veuarra greu i esfereïdora de la criatura de bolquers, li brama a la cara „la boca oberta com la cova de la Mort:

-Són com estooooooooos?

Tenia -i li mostrava- els mateixos i idèntics queixalots grans, corcats, podrits, pudents, groguencs i negrencs!

«Vull morir, soc moooooorta!», degué pensar la pobra Toneta. I va eixir cametes valeu-me d'aquell llavador, més morta que viva. Un rodament de cap la va fer caure a terra. I al sendemà, unes dones matineres se la van trobar, inconscient, entre els oms, gelada com un marbre, mig colgada entre la neu. La van portar a casa, la van gitar al llit, la va colgar en mantes i li van fer prendre infusions d'herbes remeieres de l'Aitana. Set dies i set nits, diu que va necessitar la pobra Toneta per a rescabalar-se. Això sí: hi va aprendre una lliçó ben apresa. I és que potser sí que convé creure les persones majors quan adverteixen: «No aneu de nit a llavar a la font!»

Penàguila, Argentina, Japó


Tal com Jaume Albero observa, la llegenda de Penàguila «I queixalets també!» presenta connexions evidents amb el conte argentí «El borracho y el duende», recopilat per Silvia García i Diana S. Rolandi en Cuentos de las tres abuelas (Buenos Aires, 2000).

Però més sorprenents encara són les concomitàncies que Víctor Labrado ha advertit entre el nostre «I queixalets també!» i el relat japonés «Mujina», recollit en el cèlebre llibre Kwaidan, de Lafcadio Hearn (recentment traduït al català per Ricard Vela com Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, Més Llibres, 2018). Aquest relat japonés, «Mujina», ambientat a Tòquio, tracta sobre la prohibició de passar a una determinada hora de la nit entre la muralla de la ciutat i un barranc pròxim. Un caminant que en transgredeix la prohibició escolta el plor d'una dona i s'hi apropa: hi queda espantat quan comprova que té la cara blanca i completament llisa, com un ou d'estruç! Fuig espantat costera amunt i comença a tranquil·litzar-se quan, al capdamunt, veu la llum d'un mercader. Quan s'hi apropa per explicar-li el succeït, descobreix que, terriblement, aquell mercader té la mateixa i idèntica cara que la dona: blanca, sense atributs, com un enorme ou d'estruç!

Penàguila, poble de meravelles


Al costat de Castalla, Penàguila és el poble d'Enric Valor. Hi va recollir cinc de les seues Rondalles valencianes. De fet, son pare, el senyor Enric Valor i Amorós, era natural de Penàguila: hi havia nascut.

En un immoble que antigament havia pertangut a la família Valor s'ubica actualment la Casa Rural Valor: un establiment de referència ineludible per als amants de l'univers valorià. Cada habitació de la Casa Valor té el nom d'una rondalla: «El Castell del Sol», «El dimoni fumador», «Home roig, gos pelut i pedra redona», «Esclafamuntanyes» i, per descomptat, «I queixalets també!»

Tant la Casa Rural Valor com tot el poble de Penàguila són una festa de meravelles i fantasies „amb la màgia de la gastronomia, el prodigi de la bonhomia i la quimera de la felicitat naturalment incloses.

La Mala Fortuna


Francesc Gascón, en el volum Rondalles de la vall d'Albaida i de l'Alcoià (1999), recull diferents versions del motiu llegendari de «La Mala Fortuna». En la primera de les versions -la més semblant a la de Penàguila- un home troba un xiquet de bolquers que plora. Quan l'agafa en braços, li clava les ungles al braç. Veu que cada vegada es fa més gran, i que li creixen les dents. L'home fuig i s'abraça a la creu de l'entrada del poble. Cauen llamps i trons, i se sent una veu que diu: «Això t'ha salvat!». Era la Mala Fortuna que se li volia endur l'ànima.

Semblant a aquesta versió és la de la dona que va a rentar roba de nit i es troba un home a qui pregunta: «Quina hora és?» L'home li crida: «Són les dotzeeeeeeee!», i li ensenya les sabudes dents llargues i diabòliques. Espantada, la dona arriba al llavador i explica el cas a una altra dona. Aquesta li ensenya les dents i li pregunta si són com les de l'home. És, novament, la Mala Fortuna, que sempre ix a partir de la mitjanit: «Entre les dotze i la una, corre la Mala Fortuna!»

La Mala Fortuna també es manifesta a les dotze de la nit a un home que fa guàrdia en un bancal perquè no li roben els tramussos. Se sent el bel d'una cabra cada vegada més fort, fins que es fa insuportable. L'home fuig i es tanca a casa. Sent un colp fort, i les quatre potes de l'animal queden marcades a la porta.

Encara en una quarta versió, Gascón recull el motiu de la Mala Fortuna a les dotze de la nit en el cas d'un home que, tornant a casa, es troba un barret a terra. El barret comença a botar, tot sol, i el persegueix. Va fent-se més i més gran, fins que, just quan l'home es tanca dins de casa, colpeja contra la porta tancada.

El cicle de la bugadera de nit


La llegenda «I queixalets també!», ambientada per Enric Valor al llavador de Penàguila, s'inscriu en el que l'estudiós Jaume Albero denomina «el cicle de la bugadera de nit» o de «la Mala Fortuna». Es tracta d'un conjunt d'històries de por en què un ésser de connotacions diabòliques s'apareix a una jove que gosa anar de nit a llavar, i l'espanta amb unes dents horribles i pertorbadores.

L'autor alcoià Jordi Raül Verdú va recollir en I conte contat... (2016) la narració «La dona de negre»: una versió d'aquesta mateixa llegenda a Cocentaina, referida al llavador del Pla de la Font (precisament, el lloc on encara ara es fan les transaccions dels animals i les cavalleries, durant la Fira de Tots Sants).

Rafael Benavent, en el relat «La una!», publicat en la revista Almaig (2000), també arreplega un relat similar al poble de Quatretonda.

Molt més conegut encara és el relat «Les dents», publicat per Josep Lozano en Laodamia i altres contes (1986), a partir d'una versió recollida a Alginet (la Ribera Alta).

Tenim igualment documentades versions d'aquest motiu de la bugadera de nit en municipis de l'Alacantí com Agost i Xixona.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook