19 de octubre de 2019
19.10.2019
Quadern de Biterna

La Quarantamaula, a Tibi (II)

19.10.2019 | 00:28

Camí del pantà . Quan arribem a la carretera del pantà „a la vora de la gasolinera del Maigmó„ la vesprada ja amenaça a llanguir. La calor persevera. Però el dia acurta. Circulem còmodament per la carretera asfaltada fins que, imprevistament, una porta tancada ens barra l'accés a l'embassament. Ens costa aparcar el cotxe i continuar el camí a peu. Esbufeguem, acalorats. Una parella d'estrafolari aspecte gòtic „camisa fosca sense mànigues, ell; maquillatge frankensteinià als ulls, ella„ se'ns creua de cara. Porten dos gossos grans solts: un labrador retriever i un dàlmata. Els gossos lladren i corren cap a nosaltres.

-No fan res! Tranquils, que no fan res! -proven de tranquil·litzar-nos.

«Això diuen sempre els propietaris dels gossos que ataquen», pensem. Però no. Aquesta volta tenen raó els propietaris: els gossos ens oloren i no ens fan sinó una mica de por.

-És molt lluny, el pantà? -aprofitem per a preguntar.

-No molt... A penes un parell de quilòmetres -contesten, amb exquisida amabilitat.

«Dos quilòmetres!», reneguem. Però el que de primeres sembla un contratemps es revela després com una gràcia, un regal, una propina. Perquè el passeig entre els pins, la roca grisa i l'exuberància botànica dels costats és una vertadera delícia. «Hi ha quatre voltes més biodiversitat a la Marina que en tot Anglaterra», s'admirava en públic, el bon Joan Pellicer, sempre que podia. I, a la vista de la vegetació tan diversa que ací flanqueja el camí, no en podem evitar l'evocació. Hauria de ser una activitat preceptiva, en totes les escoles i instituts de l'Alacantí, venir per aquest camí a visitar el pantà, amb mestres savis i sensibles que ensenyen, expliquen i comenten les plantes, els matolls i els arbres del recorregut; mestres amb ofici, vocació i ganes suficients per a adoctrinar convenientment els infants i els adolescents: adoctrinar-los pertinentment „volem dir„ en el plaer de la curiositat, la passió del coneixement, el respecte de la diversitat, l'estima del patrimoni, el sentiment de la solidaritat, l'amor a les paraules i la protecció del medi ambient.

Arbre del dimoni


Descobrim a la dreta del camí un gran garrofer solitari. «El garrofer, l'arbre del dimoni!», valorem. Encara en conserva les garrofes negres, de la collita de l'any anterior. I, al mateix temps, s'ofereix ple dels garrofins verds i tendres de la collita que vindrà. Gràcies a aquesta singularitat, segons una narració popular „coneguda per tot Europa„, un llaurador va poder enganyar una volta el mateix dimoni. Li va vendre l'ànima, amb la condició que el diable podria vindre a emportar-se-la només quan els garrofers ja no tindrien garrofes. I això, com se sap, mai no passa: perquè el garrofer sempre fruita la nova collita abans de perdre completament la collita antiga... D'això, precisament, va «El jugador de Petrer», recollit per Enric Valor, a Castalla; «Arbre singular o el dimoni enganyat», de Francesc Martínez i Martínez, a Altea; «Pactes amb el dimoni: el garrofer», de Jordi Raül Verdú, a Almudaina; «L'home que va enganyar el dimoni», de Maria Joana Minguet, a Ulldecona; o «El fruit del garrofer», de Cels Gomis, a la Selva del Camp.

El pantà


Però arribem per fi al pantà. I en quedem absolutament colpits. Fem una parada en els vells ponts del camí d'accés, que són també part del bé d'interés cultural que la Conselleria va declarar ara va vint-i-cinc anys. Una placa de marbre del temps de Carles IV ens anuncia en llatí que estem accedint a un conjunt monumental antic i noble: «CAROLUS IV PATER PATRIAE PONTES VIAMQUE ROTES PROVEXIT A. D. MDCCXCV». I quan per fi decidim acostar-nos fins a la base de la paret de la presa, sentim que la força invisible de la història i la meravella ens apel·len des de la impressionant séquia dels Enamorats, excavada en la roca, d'origen romà (s. I-II), i referenciada ja amb aquest llegendari nom en la crònica de Vicent Bendicho (1640).

Arribats als peus de l'imponent mur de pedra, ens sembla que no és de creure que puga tindre més de quatre-cents anys d'antiguitat, aquesta paret colossal „amb els carreus de pedra sòlidament, estratègicament, perfectament disposats. Una cosa és saber-ne teòricament les dimensions (46 metres d'altura; 9 metres en el tancament de la base; 65 metres de longitud en la coronació); i una altra molt diferent admirar-ne les proporcions, l'encorbament i l'altura real a tocar de l'obra, amb un inefable sentiment de formiga fràgil, vulnerable, mínima. «És el més gran dels embassaments construïts en els segles XVI i XVII a Europa, i està encara en funcionament», sabem que diu el decret de declaració com a BIC, de l'any 1994. Però no és sinó venint-la a visitar que comprenem, del cert, que aquesta antiquíssima obra hidràulica és, senzillament, una pura meravella de l'enginyeria: de la raó, la intel·ligència, la tècnica i la fantasia dels humans.

Hi ha, de més a més, una manera clara i senzilla de comprendre la veritable mesura de la construcció. I és ascendir, pas a pas, graó a graó, per la gran escala excavada sobre la pedra viva, a la part dreta del mur, fins al cim de la presa. «L'escala del Soldat», sembla que en diuen, popularment, d'aquesta impressionant escala. L'itinerari no és „per descomptat„ apte per a persones amb vertigen. Però arribar fins al cim de la resclosa i fer una ullada vertical des de dalt és una experiència inoblidable, que dona compte de l'envergadura de la construcció.

L'espill del cel


Coronar el pantà de Tibi té també el premi de poder caminar sobre l'ampla i monolítica corona. I de poder llegir la marca sobre la penya que recorda que «la nit del 7 al 8 de setembre de 1793» l'aigua va arribar a una altura inversemblant, quasi un parell de metres per damunt de la paret de l'embassament: no és cosa d'ara, només „hi podem deduir„, el fenomen de la gota freda, i la DANA, i les riuades de setembre! Però ascendir al cim del mur del pantà té, sobretot, el suggeridor premi de conéixer l'espectacular lloc on, segons diuen, viu la Quarantamaula.

«La por és lliure», ens repetim. «Té tots els aspectes, totes les formes, tots els colors: com la Quarantamaula, que diuen que pot ser gat, o caragol, o gallina.» A nosaltres „com són les coses!„ la por se'ns mostra en forma de vertigen, solitud, silenci i foscor quan la nit ens cau ràpidament damunt, al pantà de Tibi. Silenci: sobretot silenci. Silenci absolut en aquest instant incert en què la vesprada mor definitivament i la nit encara no gosa nàixer. Sobtadament, just en aquest moment indecís entre la vesprada i la nit, se'ns apareix al costat un mufló. Sí: un mufló salvatge, encara més gran que els gossos solts de la parella gòtica. Per un instant se'ns accelera el cor. Temem que no siga la Quarantamaula en forma de boc de Biterna. Però no. Tampoc no importa. Importa saber que la por, com el silenci, depén en bona mesura de nosaltres. I que si la sabem conjurar podem conquerir l'estrany, senzill i bell benefici de la serenitat vital.

Taral·legem una vella cançó estimada. La por fa desaparéixer el mufló, penyes amunt, entre els pins. I descobrim, per fi, tota la glòria del cel reflectida dins l'aigua de l'estany.

Aprenem, així, que el cau de la Quarantamaula és fet de silencis i ombres propicis per a la por „però també per als somnis, els delits i les quimeres. Perquè entre la por, l'emoció i l'eufòria sovint no hi ha sinó una subtil confusió. I una qüestió d'actitud. La por és lliure: la felicitat, també.

El castell de Tibi i el barranc de la Culada


El castell de Tibi „segons expliquen„ connecta amb el poble per diversos passadissos subterranis i secrets. Hi ha qui sosté que s'hi conserva l'or d'un vell tresor amagat. També es conta que, un dia, els de Tibi van voler apropar el castell al poble. El van lligar amb cordes i hi van estirar ben fort. Però „clar!„ les cordes es van trencar i van pegar amb el cul a terra. Aquest, precisament, seria l'origen del barranc de la Culada que hi ha entre el castell i el poble de Tibi.

Coves llegendàries


Al terme de Tibi hi ha diferents coves llegendàries:

- A la cova dels Plantadets diuen que s'apareix una dona, i que els qui s'hi refugien poden sentir impulsos suïcides. «Són històries de bruixes!», asseguren.

- A la cova del Tio Melcior s'amagava un bandoler amb aquest nom. També Pinet, el famós bandoler de la Marina, conten que s'amagava a les coves de Tibi.

- A la cova de l'Encantada, impracticable a la vora del riu, s'apareix a les nits una misteriosa dona „encantada o bruixa, segons versions.

La Pedrera i el Cantal de l'Orgue


El 28 de novembre es commemora, a la finca de la Pedrera, la llegendària troballa del Nostre Senyor Robat d'Onil. Ja se sap: «Tibi té la Magdalena, / Castalla la Soledat; / i Onil té la Salut / i el Nostre Senyor Robat.»

El dissabte més pròxim, per això, s'hi fa una romeria que passa pel costat del Cantal de l'Orgue: una pedra immensa que, quan bufa el vent, xiula i sona talment com si fora un orgue.

Segons la tradició, quan la penya va caure, va atrapar davall una dona que encara s'hi troba.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook