12 de octubre de 2019
12.10.2019
Quadern de Biterna

La Quarantamaula, a Tibi

11.10.2019 | 20:01
La imponent paret del pantà de Tibi. A la derecha, les escales del Soldat, excavades en la roca viva, des de la base fins al capdamunt de la paret del pantà.

La Quarantamaula, a Tibi


A Tibi és el primer lloc que vam sentir parlar de la Quarantamaula. Per això, ara que es compleixen 425 anys de la construcció del pantà „en realitat, les comportes es van tancar el 13 d'octubre de 1593: demà farà exactament 426 anys„, ens hem citat a Tibi amb Mamen Mira Ventura, que sap el dimoni on dorm quan es tracta de les coses del seu poble. Ens saludem, ens diem allò de «com va; xe que bé que et veig; quant de temps que no coincidíem, eh?» I, sense perdre temps, ens entaulem de seguida a la terrassa d'un dels bars del poble. Encara no ens han servit els cafés i ja l'estem atracant:

-Conta'm, conta'm! Què o qui era la Quarantamaula? Perquè és la Quarantamaula, no el Quarantamaula... Veritat?

-La imponent paret
del pantà de Tibi. A
la dreta, les escales
del Soldat, excavades
en la roca viva, des
de la base fins al
capdamunt de la
paret del pantà.La: la. La Quarantamaula. En femení, sí. I és molt coneguda, ací a Tibi, la Quarantamaula. Era „com et diria„, com el Murusso. Ningú no l'havia vista mai. No et podria dir, precisament per això, com era exactament. Jo sé, perquè ho he llegit, que en alguns llocs diuen que la Quarantamaula és com un caragol, o com un gat, o com una gallina. Però ací a Tibi, no: no té cap forma, ni cap atribut concret. De menuda, per fer-nos por, ens deien: «Vindrà la Quarantamaula i se't menjarà!» Ens contaven que vivia al pantà, entre els canyars. I la imaginàvem com un animal pelut.

Gat, caragol, gallina...


La Quarantamaula disposa, efectivament, d'una excel·lent salut en l'imaginari d'un poble com Tibi. Però és, en realitat, una de les espantacriatures autòctones més curioses i genuïnes del llegendari valencià. De la mateixa manera que a Tibi feia por, amb un aspecte indeterminat, a xiquets i xiquetes com Mamen Mira, a Sueca (la Ribera Baixa) era igualment esgrimida per a la por dels menuts, i es pensava que era «com una mena de gat o felí temible» que sigil·losament anava per les teulades, a l'espera d'emportar-se „o menjar-se!„ una criatura de conducta reprovable. També a la Vall d'Albaida és ben coneguda, la Quarantamaula, amb aquesta mateixa forma de gat. I en altres llocs, com bé assenyala Mamen, ofereix l'aspecte aparentment inofensiu d'un caragol. O bé la forma amenaçadora d'una gallina ferotge.

La Quarantamaula „ja es veu: un sensacional i camaleònic monstre autòcton„ té, fins i tot, la seua pròpia cançó. L'altre dia la vam escoltar a Altea (la Marina Baixa), on l'amiga Margarita Ripoll Ferrando recordava que la cantaven de menuda a sa casa: «La Quarantamaula va per les teulades / agarrant xiquets i tirant pedrades!» Mentre la cantaven „contava„ son pare l'advertia, amenaçadorament: «Corre, corre, corre! Que vindrà la Quarantamaula i se t'emportarà!»

La por és lliure


Sempre hem pensat que un monstre com la Quarantamaula és la més perfecta i precisa representació de la por „del sentiment de la por. Perquè la por, com les mil cares de la Quarantamaula, és lliure i imprecisa: informe i llisquívola. Té la por „el sentiment de la por„ tots els perfils, totes les formes i tots els colors imaginables. Perquè la por es manifesta sempre amb un aspecte vague, incert, inconcret: car és sabut que quan la por té contorns recognoscibles i precisos „quan té cara i ulls, una materialitat i un nom„ deixa de ser autèntica por. I esdevé, simplement, un problema, una dificultat o un repte: però ja no una por.

„No sé per què, però imaginàvem la Quarantamaula com un animal pelut „continua informant-nos Mamen, amb un somriure somniador„. «És grandota. I se't menjarà, si no t'adorms», advertien els majors. «Al pantano no t'arrimes, eh? Que t'eixirà la Quarantamaula i se't menjarà!» „prossegueix, amb una llum als ulls que en delata la felicitat, per la infantesa evocada.

Perills del pantà


Ella mateixa s'encarrega d'explicar-nos per què la tradició devia ubicar el cau de la Quarantamaula entre els canyars del pantà:

„El pantà era una font de perills per als xiquets del poble. Hi podíem caure, despenyar-nos, perdre'ns, ofegar-nos... I la Quarantamaula „la inquietant fantasia de la Quarantamaula„ servia per a dissuadir-nos, a les xiquetes i els xiquets, d'anar allí a soles. Heu de pensar que el pantà està mig ple de fang, i que ha estat una font d'escabrositats no solament per als xiquets: també per als majors. Ací al poble es conten històries esfereïdores sobre presoners que havien de jugar-se la vida per a dinamitar la porta i desembossar la presa: que es veu que els prometien la llibertat si aconseguien la proesa de fer-ne eixir la taponada de fang i d'aigua, sense perdre la vida en l'intent. I també em contaven „fa feredat, només pensar-ho!„ que quan els presoners acceptaven jugar-se la vida per provar de ser lliures, els posaven baix de la presa, obrien les comportes i els deien: «Au! Arreeu cap avall...» I clar: quan baixava l'aigua a pressió de l'embassament, se'ls emportava, els arrossegava i els ofegava. I era quasi impossible que se'n salvara cap! Compta tu, quin joc macabre...

Tibi fantàstic


A mesura que ens interessem per aquest i aquell altre detall concret de l'imaginari tiber „mentre anem consumint el café„, les històries i les creences que Mamen ens reconta van enganxant-se les unes a les altres deliciosament: com les cireres d'una cistella; o com els besos dels enamorats. Ens parla, Mamen, de la cova dels Plantadets, de la cova del Tio Melcior, del barranc de la Culada, de la Magdalena, del cantal de l'Orgue, del Nostre Senyor Robat, de la història d'un dimoni emplomat, de la cova de l'Encantada... Quan, en un moment determinat, el record d'un mig motiu llegendari se li resisteix, diu: «Espera. Ara voràs!» I telefona a son pare, el senyor Manuel Mira Morato, per contrastar informacions i records. Diuen que la sang no es pot tornar aigua, i que no només s'herenten les finques. Deu ser veritat, perquè si Mamen s'havia revelat com una informant excel·lent, son pare, en els comentaris telefònics, demostra ser un veritable prodigi quant al coneixement del terme de Tibi i la saviesa popular: ens parla de cementeris oblidats; de jaciments ibers, romans, àrabs i cristians; d'antigues mesquites; de molins enderrocats; de riuades històriques; de la Tia Manana, que vivia al carrer Llarg, de passadissos secrets que connecten el poble i el castell; d'històries de bruixes; de bandolers ajusticiats...

En prenem nota, mentalment, del repertori de motius llegendaris insinuats. I comprenem que Tibi „tan prop i tan lluny d'Alacant!„ és un poble ric de màgies, històries i meravelles. I comprenem que no podem esperar ni un instant més sense visitar el cor „o centre fantàstic„ d'aquesta singular riquesa: el cau de la Quarantamaula, l'antiquíssim pantà.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook