A Sella, la plaça Major és coneguda, simplement, com la Plaça. I no deixa de ser curiós, perquè als ulls del foraster, la plaça Major de Sella més que no una plaça sembla un simple carrer. Un carrer ample, comparat amb carrerets estrets que l'envolten, però un carrer. Tant és així que la Plaça de Sella és el carrer on és juga a pilota „pilota a llargues, per descomptat. Ho delaten les línies blanques perpendiculars pintades al terra, que assenyalen la ratlla de traure, la de la falta, i la del quinze. No ho podem evitar: cada volta que tornem a Sella evoquem les partides que jugàvem, de joves, amb la Plaça pleníssima de gent. Des del costat del Bar Paco es treia. I restàvem des del Casino. És a dir: a tocar de la façana del palau del Baronet, que és com li'n diuen, a l'edifici bo que actualment ocupa el Casino.

Ens hem citat a la Plaça amb els germans Josep V. i Martí Garcia Sebastià. Són, tots dos, sellards de soca-rel. Hem quedat precisament al Bar Paco. I just quan nosaltres arribem des de la ratlla del quinze i la de la falta, arriben també ells, pel carrer Secanet, fins a la ratlla de traure.

Demanem uns cafés, ens assentem al voltant d'una taula al carrer (perdó: a la Plaça), i encetem conversa:

-Va de bo, cavallers.

Cireres

Els germans Garcia Sebastià són tots dos filòlegs. Disposen d'una sòlida formació humanística. Josep Vicent, el major, és premi extraordinari i doctor, i ja treballa com a professor en la Universitat d'Alacant; Martí, el menut, segueix modèlicament els passos d'excel·lència del seu germà.

-Volem que conteu la llegenda del Tio Ginés i el tresor del penyó del Diví. Però segons la tradició oral: no com ve en els llibres, sinó com l'heu sentida contar vosaltres, a casa -els demanem.

És Josep qui s'arranca:

-Diu que el Tio Ginés va baixar al Mercat d'Alacant, a vendre cireres...

-Que ací també se'n fan, de cireres? Teníem entés que les cireres eren més de l'altra banda de l'Aitana: per la part de Confrides i tot allò...

-Sí: sí que se'n fan al barranc de Tagarina. Però no sé jo si tindria aquell home terra per allà. M'imagine que les faria allà dalt. o potser pel barranc de l'Arc, que són barrancs que tenen més ombria. Perquè la cirera necessita fred, no? Bé... Potser tu la contes millor, no Marti? „li passa Josep la paraula al germà.

El mapa i el tresor

-Sí... Recorde que es contava que van anar ell i un altre, que crec que es deia Roger de Clara, a Alacant. El cas és que, estant el Tio Ginés al Mercat d'Alacant, li van anar uns moros, amb un plànol. I li van preguntar. I ell va vore que allò que hi havia representat en aquell plànol era Sella i el terme de Sella. I que apareixia marcat el barranc de l'Arc.

-Exacte! Ells sabien que hi havia un tresor. I volien anar a recuperar-lo. I tenien un plànol i tot. Però no l'ubicaven... -reformula Josep.

-I el Tio Ginés els va dir „reprén la narració Martí„ que ell era del poble d'aquell mapa. I que els podia portar: que l'acompanyaren, si volien, que els indicaria on era. Però quan van arribar ací, com que es va fer de nit, els va donar allotjament a casa. I mentre aquells dormien, ell se'n va anar a buscar el tresor, de manera que, al sendemà, quan arriben, ja no està el tresor.

-I els moros, què fan, quan veuen que no està el tresor? En algunes versions hem sentit contar que van torturar el Tio Ginés perquè els confessara on havia amagat el tresor. I que li van cremar les mans... -suggerim.

-No. Jo això no ho he sentit. I tu? „pregunta Martí a Josep.

-No. Jo tampoc „hi coincideix el germà major„. Una volta desenterrat el tresor, la història passava ja a l'assumpte de la casa de l'Acadèmia, davant del palau del Baronet.

La dona en andes

-I... Què en fa, el Tio Ginés, del tresor, en la vostra versió? „ens interessem.

-No ho sé. Ací hi ha una cosa que jo me'n recorde que la iaia contava -observa Josep-. I és que la dona o la filla del Tio Ginés la treien en andes!

-En andes? -preguntem, amb evident gest d'incomprensió.

-Sí... Ho contava la iaia „confirma Martí„. Que la dona o la filla la treien en andes, tapada amb robes. Que la meua iaia deia: «Com si fora una mora!»

-Però qui? La filla del Tio Ginés?

-La filla o la dona, ara ja no ho sé...

-I això, a quin sant? „ens estranyem.

-No ho sé, però ho contava la iaia, veritat? I contava que això no feia tant. Que a ella li ho havia contat la seua iaia, que ho havia viscut tot i que encara l'havia coneguda, aquella dona tapada, vestida de mora, que la portaven pel poble en andes.

Ginés o Giner?

-Què feu ací al sol? „sentim que ens diuen, a l'esquena. Es girem i de seguida reconeixem el senyor Vicent Garcia Soriano: el pare de Josep i de Martí.

-Xe! El pare de les criatures! Bé: més que no un pare, un escultor... -saludem efusivament, encaixant les mans.

-Estàvem contant la llegenda del Tio Ginés „explica Josep, a son pare-. Però hi ha alguns buits que no acabem de saber omplir.

-Jo no sé si me'n recorde massa, tampoc „diu el senyor Vicent-. Però escrit està, tot això del tresor del Tio Giner...

-Giner? Com, Giner? Giner o Ginés?

-Ací sempre hem dit Giner „sosté el senyor Vicent. I el cofre on diuen que guardava el tresor encara estava allà, al mas que diu que van poder comprar amb els diners del tresor. Que jo l'he vist. I una marededeu que hi havia, també. Però allí van entrar a robar. I ara crec que ja no queda res.

La cova del Diví

Ens acomiadem del senyor Vicent. I els germans Martí i Josep continuen fent memòria sobre el vell relat de la iaia:

-Una cosa que sí que recorde que contava la iaia és que el tresor estava amagat a la cova del Diví -evoca Martí.

-Sí. I contava que, en el plànol dels moros, la indicació del lloc exacte del tresor era amb la llum del sol a una hora concreta del matí.

-I com és la cova del Diví? -inquirim.

-Gran. Gran. És una cova molt gran -respon Josep.

-Gran d'ampla o gran de profunda? -volem escatir.

-Alta, alta. És molt alta -informa Josep.

-Jo vaig anar quan tenia deu anys. Vam anar amb mon pare i ma mare i dos amics més. Vam esmorzar allí dins, i recorde que era molt gran. I prou fonda, també. Potser no tant com l'ample de la Plaça, però sí prou fonda. De tota manera, hi ha fotos molt bones, de Jaume Soriano, per exemple, des de dins de la cova, que us les podem passar -ofereix Martí.

-Sí... Veus? Jo recorde que des del penyal del Diví es veu molt bé la serra dels Castellets, que és la serra que separa el terme de Finestrat del de Sella. Se li diu els Castellets perquè és com un gran castell, amb merlets enormes -argumenta el germà major.

L'Acadèmia

»El que sí que conten, que ho coneix la gent més jove i tot, és la part de l'edifici de l'Acadèmia -prossegueix Josep-. Que el Tio Ginés, quan es va fer ric amb el tresor, va manar que li construïren un edifici ben gran davant per davant de la casa del baró: amb la façana ben alta per a tapar-li les vistes a les Forques. Així, el baró ja no podria veure les execucions des del seu palau.

-Perquè les forques on estaven? Hi ha memòria, del lloc on es posaven les forques? -demanem.

-Hi ha només el topònim, les Forques. I és una revolta: la revolta aquella que hi ha, que és la primera que veus tot el poble enfront. Però ves a saber tu. Perquè ara només queda el nom, com a revolta: les Forques. Però això és conta: que allà executaven la gent. I que el baró ho veia des del palau. I que l'edifici de l'Acadèmia, de la Unió Musical l'Aurora de Sella, el va manar construir el Tio Ginés precisament per tapar-li les vistes al baró.

L'amagatall del tresor

-En canvi, de tot això de la tortura que els moros li van fer per a traure-li on és que havia amagat el tresor, no heu sentit mai res?

-No... -reconeix un germà.

-No, no, no... -admet l'altre, al mateix temps.

-És que una volta, fa quinze anys o més, un home major ens va contar, ací darrere, a la costera del Secanet, una versió de la llegenda en què els moros torturen el Tio Ginés. I li endinsen les mans dins de les brases del foc, per fer-lo parlar. I li les cremen, clar. Però ell aconsegueix aguantar i no arriba a revelar mai l'amagatall del tresor. Aquell home ens contava que l'havia amagat al corral -que és el lloc on la gent amagava abans les coses. I... Ostres! La imatge que aquell home ens va oferir, sobre el tresor que el Tio Ginés havia amagat al corral, va ser sensacional. Tan autèntica i genuïna -i tan allunyada dels tresors de la Walt Disney o del Bob Esponja! Contava: «El Tio Ginés, per amagar el tresor allí al corral va anar posant una capa d'or, una capa de figues seques; una capa d'or, una capa de figues seques; una capa d'or, una capa de figues seques. I aixina...»

Grapadets del Tio Ginés

»Per cert... Tampoc no heu sentit parlar d'això dels «grapadets del Tio Ginés»?

-Sí! Això dels grapadets, sí. Jo a la iaia li ho he sentit... „corrobora Josep„. Però no sé com anava, allò.

-És molt curiós... Conten que al Tio Ginés, de resultes de la tortura i les cremades dels dits i dels palmells, se li van quedar les mans així acorrufadetes. I era una llàstima gran, perquè el Tio Ginés volia ser més generós que el senyor baró, i repartia a tots els necessitats del poble grapats de blat, o de dacsa, o d'ametles, o d'arròs, o de fresols, o de cigrons. O del que hi haguera. Però clar, com que tenia les mans tan minvades i acorrufades, els grapadets tampoc no és que foren massa grans i generosos. D'aquesta manera van començar a guanyar fama els grapadets del Tio Ginés: com una expressió idiomàtica que serveix per a significar la generositat no massa abundosa. I és per això que, quan algú dona o regala alguna cosa amb poca o insuficient quantitat, es diu que dona grapadets com els del Tio Ginés.

Del diví i de l'humà

No són precisament grapadets del Tio Ginés -ni de bon tros!- els grapats de fantasia que els germans Josep V. i Martí Garcia Sebastià esplèndidament ens han regalat, com tampoc les abundoses racions d'amabilitat. Els dos germans ens guien pel barranc de l'Arc fins al peu del penyal del Diví. Junts admirem la roca nua que sura per damunt de la boira, i també l'obertura enigmàtica de la cova, que sembla suggerir, al peu de la immensa roca, l'ocult accés a un altre món, obscur i inescrutable: el món on secretament s'amaguen els tresors de la imaginació, el somni, el desig i la fantasia de totes les persones.

No: decididament no. No són de donar grapadets del Tio Ginés, els germans Josep i Martí. Perquè fins i tot ens han portat a sa casa i ens han presentat la senyora Dolores Fracés Olcina: la seua iaia. La dona encara ens ofereix un nou plantejament, quant a la manera com el Tio Ginés va poder accedir a la informació del tresor, i també sobre les dificultats per a carregar-lo: «Diu que li pregunten al de Sella: "Vosté sap llegir?" "No: jo no sé llegir..." "Ah! Pos aguante per favor el cresol" (que abans feien llum en un cresol, amb oli). I diu que trauen un mapa i es posen ells a llegir. Però el de Sella sí que sabia llegir. I es va enterar que a la cova del Divino hi havia un tresor amagat. I se'n va anar amb les mules -això no sé quants anys deu fer!-, i diu que les mules les va estropejar de tant que les va carregar, perquè hi havia molt d'or allí! Si és de veres o mentida, jo no ho sé. Jo és lo que he sentit contar.»

Tanmateix, enmig de tanta meravella, la que ens sembla més preciosa de totes és la de l'amor que la iaia professa pels nets: «No tenim queixa d'ells. Són una meravella... Que no canvien!», suplica. Tota la raó té, l'orgullosa iaia. «Vinguen, si volen, a conéixer l'Aurora de Sella, demà, a la matinada: val molt la pena», ens suggereix la senyora Dolores mentre ens estem besant per acomiadar-nos. I pensem: «Benaurades les persones que, com ella, saben trobar els tresors millors „al penyal del diví... i de l'humà.»